“Els actors són mentiders i tramposos, però els estimem”

El cineasta francès adapta una obra de teatre dels anys trenta i capgira els paràmetres de gènere per reivindicar les dones

“Durant l’època del confinament, vam tenir por de perdre aquest cinema que ens ho havia donat tot”, comenta sobre aquest tribut als clàssics

François Ozon al recent BCN Film Fest, on va presentar la seva darrera pel·lícula, ‘Mi crimen’ Q. GARCÍA / EFE.

UN QUART DE SEGLE

Han passat 25 anys des que un jove cineasta carregat de talent, François Ozon , va injectar aire fresc al cinema francès amb films com Sitcom, Amantes criminales, Bajo la arena, 8 mujeres, Swimming pool... “Hi ha una cosa que m’inquieta una mica: m’han començat a enviar invitacions per a retrospectives. Això normalment vol dir que tens un peu a la tomba.”

M’han començat a enviar invitacions per a retrospectives. Això vol dir que tens un peu a la tomba

Bernat Salvà - Barcelona

Cineasta prolífic, habitual dels festivals i sovint premiat, François Ozon (París,1967) s’acosta ja a les 50 pel·lícules dirigides, comptant-hi els curts, i manté la seva hiperactivitat amb films de gèneres molt diversos, protagonitzats sovint per conegudes actrius franceses. A Mi crimen torna a treballar amb Isabelle Huppert, però dona el protagonisme a dues joves intèrprets, Nadia Tereszkiewicz i Rebecca Marder, en una comèdia lleugera que reivindica les dones en una època masclista i misògina. Les dues joves actrius i Ozon van passar pel BCN Film Fest i vam tenir ocasió d’entrevistar el cineasta.

La pel·lícula es presenta com una comèdia lleugera, però alhora presenta temes molt actuals com el dels abusos. Es pot i s’ha de fer comèdia amb aquests temes?

Això és justament el que m’agrada de la comèdia, el fet que permet tocar temes seriosos, foscos, tenebrosos. 8 mujeres [2002] ja acabava amb un suïcidi, Potiche, mujeres al poder feia una reflexió melancòlica sobre la dona, i Mi crimen té un final completament amoral: un crim fa que tothom sigui molt més feliç, tothom hi surt guanyant. No m’agrada que les comèdies siguin simplement comèdies, m’agrada que tinguin diferents nivells de lectura. Si no, no en faria.

Va fer canvis en el guió, respecte a l’obra original?

Efectivament, l’obra de teatre tenia un component misogin que era un reflex de l’època. El fet que converteixi els protagonistes en un productor i una actriu és per treure-la de context, perquè m’interessava la història de la falsa o el fals culpable. Sabem que tots els actors i actrius menteixen, fins i tot fan trampes. Els actors són mentiders i tramposos, però els escoltem, els estimem, els mirem, ens identifiquem amb el que diuen. Fins i tot els convertim en estrelles. Justament aquesta paradoxa és el que m’interessava per fer una pel·lícula.

Per què pensa que l’obra planteja temes encara tan vigents, 90 anys després? Els humans ens preocupem per les mateixes coses?

Està clar que les coses des dels anys trenta han canviat molt, a tot arreu. A França, per exemple, les dones en aquesta època no tenien dret a vot, ni a compte bancari; per casar-se, havien de tenir una dot, els era molt difícil tenir una carrera professional. Tot això ha desaparegut, però encara queda molt per fer, al meu entendre. El que m’agrada de la comèdia és que pots tractar tots aquests temes seriosos d’una manera lleugera, i ho posa a l’abast de molta més gent. Mai faig pel·lícules polítiques, el que volia amb Mi crimen era fer una pel·lícula per a les dones.

Parla del trànsit del cinema mut al sonor, de Billy Wilder, de les comèdies de l’època... És un homenatge i una mirada nostàlgica al cinema dels anys trenta, com han fet darrerament altres directors?

És veritat que hi ha directors actuals que han volgut homenatjar el cinema d’altres èpoques amb un punt de nostàlgia: Damien Chazelle amb Babylon, Spielberg amb Los Fabelman, Sam Mendes amb El imperio de la luz... Veient aquestes pel·lícules, ara penso que tots vam tenir por, durant l’època del confinament, de perdre aquest cinema que ens ho havia donat tot. Per les plataformes, pels canvis d’hàbits dels espectadors, temíem la fi de les sales, de l’experiència comuna del cinema. Potser aquesta por ens ha empès a tots, inconscientment, a rendir aquest homenatge nostàlgic.

Fa 25 anys del seu primer llargmetratge, ‘Sitcom (Comedia de situación)’. És un moment que convida a la reflexió?

Tot va anar massa de pressa. Per mi Sitcom va ser ahir. La vaig presentar a Sitges, i jo pesava uns quants quilograms menys. No miro enrere, és la feina de la premsa. A mi em sembla gairebé com si fos una altra vida. Però no estava malament! Hi ha una cosa que m’inquieta una mica: m’han començat a enviar invitacions per a retrospectives. Això normalment vol dir que tens un peu a la tomba. Les estic rebutjant totes, de moment.

En la pel·lícula estableix un cert paral·lelisme entre teatre i judicis. Més que de si una cosa és veritat o no, es tracta sobretot de fer-ho creure.

La veritat és que soc fan de les pel·lícules de tribunals. De fet, no hi ha judici a l’obra original, però de seguida em vaig adonar que aquest judici podia ser com una obra de teatre. És justament la intervenció en el judici de la protagonista, que la converteix en una bona actriu.

‘Mi crimen’ és un títol irònic, que sembla reivindicar que ets tu el criminal. Reflecteix l’humor negre i desenfadat de l’obra de teatre original?

A mi em sembla un títol fantàstic. El curiós és que, excepte a Espanya, on s’ha conservat el títol original [traduït], en altres països han volgut canviar el títol. A Itàlia és La culpable soc jo, a Alemanya, El meu meravellós crim... Tothom vol un títol que s’adapti al seu país.