Actualment, gràcies als telescopis de darrera tecnologia com el James Webb, tenim imatges espectaculars de galàxies, nebuloses i altres objectes. Són tractades de manera especial, codificant els colors per realçar determinada informació, i ofereixen uns resultats d’una gran bellesa que arriben a molta gent que en gaudeix.

Cert. Hem perdut molt el contacte amb l’espai. Quan jo era petita, al poble dels meus pares vèiem un cel espectacular i no calia saber d’astronomia per deixar-se imbuir per la tranquil·litat i bellesa que transmet l’observació del cel. Això s’ha perdut i el que sabem de l’univers ens arriba d’una manera molt més tractada.

I això que no hi ha cap branca de la ciència que tingui tantes societats i agrupacions d’aficionats com l’astronomia. A més, als joves les coses relacionades amb l’univers els agraden molt. Els planetes, viatjar a l’espai…, fins i tot els forats negres, que, tot i ser conceptualment més complicats, tenen un punt misteriós que els atrau. De totes maneres, per gaudir de la bellesa del cosmos cal pensar-la.

Que l’admiració de la bellesa no arriba perquè sí. De vegades cal conèixer una mica què estàs mirant per apreciar-ho. Passa el mateix que amb l’art, que com més en saps, més en mires. En la ciència i l’astronomia, mirant el cosmos en particular, a mesura que adaptes no només la teva vista sinó també la manera de pensar i d’apreciar-ho, vas descobrint més bellesa i fascinació. Però això necessita calma i reflexió i, com saps, vivim en temps de presses, de sobreinformació i sobreestimulació.

Intento transmetre la bellesa del cosmos no només des del punt de vista estètic. També hi ha altres maneres d’admirar una imatge astronòmica que estèticament no diu res. Per exemple, la primera imatge que es va fer d’un forat negre, el de la galàxia M87, no és gran cosa. Però quan saps què hi ha al darrere, encara que sigui de manera superficial, s’hi descobreix també la bellesa. En aquest cas, per a mi, que s’utilitzessin radiotelescopis repartits per tot el planeta per funcionar com un de sol amb milers de persones treballant coordinadament per obtenir això tan senzill però tan inèdit i difícil de veure, li afegeix bellesa. Em passa el mateix amb l’art modern, que de vegades no sé apreciar-lo, però quan saps més sobre què va portar a la creació d’aquesta obra, les inspiracions i les tècniques, agafa un altre sentit i ho valores més. El concepte de bellesa canvia en funció del que sàpigues sobre el que hi ha al darrere.

Moltíssim, per les tècniques que hi ha hagut per crear art i també per tot allò que hem anat descobrint els astrònoms. La connexió de l’ésser humà amb el cosmos és molt espiritual i inspira molt. Des de sempre, la Lluna, les estrelles, els cometes, tot allò que passava al cel ha estat plasmat en formes de visualització del coneixement extraordinàriament belles de diferents formats: manuscrits, gravats, etcètera. Per crear tanta bellesa a partir de l’univers, crec que els mateixos artistes es van sentir captivats per la seva bellesa. Fins al punt que, de vegades, l’estètica arriba a eclipsar la mateixa informació i el coneixement de l’univers com passa en alguns atles estel·lars.

A mitjans del segle passat hi va haver un boom amb la ciència-ficció que va arribar fins i tot a la moda, amb dissenyadors que creaven vestits platejats amb grans muscleres que semblaven d’astronautes o extraterrestres. És cert que ara això s’ha calmat, però fixa’t que hi ha artistes especialitzats en el disseny científic i en fer visible el que descobrim els astrònoms. Sempre ha calgut il·lustrar i fer visible el que es descobreix. Galileu mateix va dibuixar la Lluna que veia pel seu telescopi i ara, tot i que hi ha la fotografia, encara calen artistes per fer visible i transmetre de manera clara allò que encara no veiem.

Per exemple. Ja en tenim algunes imatges aïllant la llum de l’estrella que orbiten, però són de molt mala qualitat i limitades estèticament. La qüestió és que a partir dels espectres que ens arriben tenim informació sobre la temperatura del planeta, sobre si és rocós, si té atmosfera, si hi ha vents… Tot això ho podem inferir de les dades que rebem però no ho veiem, i els artistes que representen aquests mons en recreacions ens ajuden molt. La NASA n’està publicant moltes recentment i els artistes treballen molt estretament amb els científics.

Hi veig molta relació amb l’art i és molt útil per a la divulgació i l’ensenyament. Pel que fa a aportació científica, és més limitada, però també hi ha algun projecte en aquest sentit.

Personalment, anar fora de les ciutats, buscar un lloc fosc i silenciós i mirar el cel. És el que més m’inspira i em commou encara ara. Quedo extasiada.

És trist, però és així. Actualment la major part de la investigació que es fa no necessita mirar el cel. S’agafa des de satèl·lits o grans telescopis. T’arriben les dades i les processes. De fet, a molts observatoris professionals les observacions ja no les fan ni els astrònoms, sinó professionals especialitzats que executen els programes que nosaltres definim. És una pena, però els astrònoms hem deixat de mirar el cel.

Sabem que l’univers s’expandeix, que va començar amb un origen que té molts serrells per tancar però que va originar-ho tot, l’espai i el temps. Sabem que ara té uns 13.800 milions d’anys i que seguirà expandint-se. Coneixem com es va formar i què succeirà en el futur, però tenim també dubtes gegants. Encara no sabem de què està fet el 95% de l’univers i això és un repte fabulós per a la ciència.

Exacte. Si pensem en la matèria normal, allò que genera gravetat i ens manté units a la Terra, i que uneix la Terra al Sol, i la resta..., aquesta matèria, la immensa majoria no sabem de què està feta. Es pensa que poden ser alguna mena de partícules que, com que no interaccionen amb la llum, no tenim manera de detectar. Sabem que la matèria hi és perquè exerceix gravetat. I a més, fa poc més de deu anys, es va descobrir una cosa totalment inesperada i que desconeixem: l’energia fosca.

Sobre el paper, tenim que l’Univers va començar a expandir-se. Si ho farà per sempre o es tornarà a comprimir, això dependria de quanta massa tingui tractant de frenar aquesta expansió. Però el que no s’esperava i en canvi s’ha comprovat és que aquesta expansió resulta cada cop més accelerada. Per això es va introduir el concepte de l’energia fosca, que actua en contra de la gravetat però que no sabem què és. No hi ha cap concepte de la física que hem usat fins ara, ni de la clàssica ni de la relativitat, que ens ho pugui explicar.

Hem après molt sobre moltes coses. La matèria fosca i l’energia fosca ens posen contra les cordes perquè ens obliguen a repensar-ho tot i mirar on ens estem equivocant. Cal descartar o modificar teories? No entenem ni la gravetat? S’han obert qüestions molt importants i aquest és un dels grans reptes de la ciència, però també s’ha avançat moltíssim en el coneixement. A principis dels noranta només coneixíem els planetes del voltant de la nostra estrella i pensàvem que potser només hi podia haver vida a la Terra.

Exacte, però la nostra generació ha vist la descoberta d’altres mons al voltant d’altres estrelles. N’hem vist més de 5.000 en una fracció diminuta del cosmos, una petitíssima part de la nostra galàxia, que és una dels milers de milions de galàxies que hi ha. Aquest salt de descobrir planetes, que ara ja és rutinari, obre molt la ment per pensar que és probable que hi hagi vida allà fora. I cal pensar què busquem, on ho fem i amb quina tecnologia… Tenim tants resultats que potser hem deixat de valorar el que s’aconsegueix.

La nostra, la Via Làctia, està formada per milers de milions d’estrelles, planetes, matèria fosca, etcètera, i al centre sabem, des de fa una mica més de vint anys, que hi ha un forat negre d’una massa enorme, per això en diem supermassiu. Ara sabem que hi ha més galàxies que també en tenen, i que en una part d’aquestes el forat negre rep matèria, estrelles i gas, i s’activa disparant fenòmens extremament energètics que podem estudiar. En diem galàxies actives i fan fenòmens en una escala extrema, però en la nostra el forat negre està latent.

Calen dues coses: que tingui prou material que serveixi de combustible per alimentar el forat negre i també que hi hagi un mecanisme que apropi aquest material al forat negre. Sembla que els forats negres ho atreuen tot, però no és així. Cal que hi hagi uns mecanismes que apropin prou el gas perquè hi caigui.

Fa unes dècades pensàvem que eren exòtiques, però ara sabem que una gran quantitat de galàxies tenen forats negres enormes al centre que no estan actius. Per això ens preguntem si pot ser que totes les galàxies passin fases d’activitat, però, com que dura poc temps en comparació amb la seva vida, la majoria les veiem apagades. Creiem que pot ser un fenomen més freqüent en el passat, en la infància de l’univers.

La influència que aquests fenòmens tan energètics associats a l’activitat del forat negre poden tenir a gran escala, pel que fa a la mateixa galàxia. Intento entendre quins efectes té l’activació dels forats negres al seu entorn. Com que són capaços d’injectar una gran quantitat d’energia, una de les coses que podria fer el forat negre és escombrar tot el gas de la galàxia, treure’l tot. No ho sabem, és només una cosa que investiguem. Això significaria que la galàxia quedaria privada del material que necessita per formar estrelles i el mateix forat negre quedaria sense combustible. És a dir que el forat negre, massiu però diminut en comparació amb la galàxia sencera, seria capaç d’activar mecanismes que tenen influència en tota la galàxia.