M’agrada molt caminar, i amb el meu company cada estiu fem caminades pels Alps italians, la cornisa cantàbrica... Ja havíem fet el camí del Nord i el de Santiago. Vam trobar una pàgina web d’O camiño dos Faros, i ens va semblar molt atractiva. Vam anar cap allà i vam fer dues etapes només, no teníem més temps, però el dia que vaig arribar a Arou, que és un petit poble de la Costa da Morte, va ser com un enamorament a primera vista. La natura i el paisatge em van dir que d’alguna manera jo havia de fer alguna cosa allà, algun procés creatiu, no sabia què. Hi vaig tornar tres estius. Com a documentalista, tinc aquesta metodologia de parlar amb gent: un caçador de tempestes, percebeiras, vídues de nàufrags, historiadors locals... El que mou els meus projectes és aquest procés de recerca. Em vaig anar amarant del territori, la seva manera de parlar, el seu vocabulari, el seu físic... Tot està absolutament lligat. Parlen d’una manera molt poètica, es refereixen al mar com si fos una dona. Diuen que la mar té 20 anys, perquè a la Costa da Morte s’ajunten els corrents de l’Atlàntic i el Cantàbric, té la força de la joventut. Tens la sensació de ser en un lloc que acabes de descobrir, és molt especial.

El dol és el punt d’arrencada, però no el d’arribada. Quan la pel·lícula comença, el grup de rescat marítim diu a la Sica, la seva mare i el seu entorn més proper que deixen de buscar el cos, que ja no apareixerà. Aquests personatges es troben en un procés de dol. Però la mare està en una situació econòmica precària i amb la sensació que ha de marxar d’allà per donar un futur millor a la seva filla, i Sica està obsessionada que el mar li torni el cos del seu pare. El punt d’arribada és el viatge que fan totes dues per retrobar-se, sobretot l’adolescent.

Perdre la pell de la infància és entendre que les coses no són exactament com ens havíem pensat. Un dels temes que proposa la pel·lícula és el viatge cap a la mare. A la pel·lícula hi ha dues mares: la Carmen, cap a la qual viatja la seva filla, i la mare natura, que ens mostra la fragilitat de l’ésser humà dins d’una tempesta, en un mar enfadat, causant de molts naufragis. Costa da Morte és una gran sepultura oberta, es calcula que hi ha hagut uns sis-cents naufragis. En aquella zona, la gent conviu de manera natural amb la seva font de vida que també es pot emportar la seva vida. Vaig conèixer una percebeira que anava a buscar percebes, deia que normalment van al mar de dos en dos, perquè si algú cau l’altre almenys pot demanar auxili, però que a ella li agradava anar-hi sola amb un impermeable vermell. Així, si queia al mar, la trobarien fàcilment. T’ho diu prenent un cafè. Tenen la mort molt present perquè el mar en què viuen és realment molt perillós.

La idea llavor és la natura. Com a dona de ciutat, quan arribo a Costa da Morte i altres llocs on he viatjat sento que hem perdut aquesta connexió primigènia amb l’arrel, cosa que els nostres avantpassats tenien de manera natural. Com el personatge del Suso, que aprèn a entendre el cel i saber quan vindrà una tempesta observant. La natura és mare i mestra. Si els humans tornéssim observar-la com els nostres avantpassats, potser aprendríem a respectar-la. D’alguna manera la mare natura ens està demanant auxili per aquest canvi climàtic que no és canvi, ja és una crisi climàtica.

Tenia clar des del principi que necessitava que la mare fos catalana. D’alguna manera m’ajudava a mi, que soc una persona aliena al territori. La Carmen va anar allà per amor a una persona que ara ha desaparegut i es troba que la seva filla és més de la Costa da Morte que de qualsevol altre lloc. Això genera un conflicte. La resta són actors no professionals, excepte Lois Soaxe. Molts no havien fet ni un curs de teatre. En part és millor, la feina la fas en el càsting, amb gent del poble i de la zona, amb la manera de parlar, accent i vocabulari propis d’allà. En el cas de Thais García, que interpreta Sica, tenia una manera de mirar, d’esquivar la mirada, d’amagar-se... Era tal com estava escrit el personatge. En el set, era maco de veure com la Núria Prims, en la recerca de la naturalitat, s’aproximava a la Thais, i la Thais, d’una manera totalment inconscient, instintiva, s’aproximava cap a la Núria. Cada una per camins diferents, però es trobaven..