L’inici és molt bonic i el present amb què em trobo ara és molt lleig. Tot comença quan veig a les notícies la desbandada de gent que fugia de l’aeroport de Kabul i el tuit d’una noia que demana ajuda, i jo li pregunto: “En què et puc ajudar?” Ho faig sense tenir cap coneixement de com es fan els tràmits, amb l’empenta i l’experiència que tenia en el màrqueting de cinemes; venia d’uns anys de lluita perquè no tanquessin. Doncs ho vaig aplicar a ajudar persones. I vaig aconseguir ajudar en aquest cas i no vaig saber parar. Va ser un sentiment. I és un error, perquè implica no racionalitzar prou. Ara ho estic fent.

Totes les persones que s’hi dediquen hi posen una part de cor molt gran. Això no falla. El que passa és que després s’ha de racionalitzar, i és la part més difícil i complicada. Els inicis són difícils i jo no estic contractada per cap ONG. Ara estic amb Angels and Warriors Rescue. És un acord de col·laboració. I calculo haver ajudat prop de 2.900 persones que ara són en diversos països d’Europa, des de l’Estat espanyol fins a Alemanya, França, Itàlia o Portugal, i dels Estats Units.

Intento ser molt selectiva. Molt pocs casos. Diàriament rebo moltíssims missatges de WhatsApp, a l’entorn d’uns 600. He hagut de fer també un canvi de número de telèfon. Vaig entrar en una guerra sense saber-ho, i les guerres són perilloses i hi ha de tot. I quan ajudes tanta gent, no tot és bonic.

El de l’Aquila Hashimi. És alpinista i va costar molt de treure. Va ser de les primeres dones afganeses a pujar a la muntanya més alta de l’Afganistan. Ara viu a l’Estat amb la seva família i vol reprendre la seva carrera. És un cas que em va costar molt d’esforç personal. Tenia els papers irregulars al Pakistan, vam aconseguir que fes una entrevista, i la va passar. Vam intentar fins a quatre vegades que pogués sortir de l’aeroport d’Islamabad. S’hi va implicar gent del món de l’alpinisme, en concret la Federació de València…

Només amb alguns, perquè he tingut males experiències. A més de l’Aquila Hashimi, hi ha l’Arsalan Rahmani. Ara està estudiant el màster en documental a l’Escac i vol explicar la vida i la història de l’Aquila en un documental. Volen pujar al Montblanc, que és un somni, un repte i un símbol. Seria un altaveu per a la defensa de les dones de l’Afganistan. És el seu projecte; és bonic i és un exemple d’integració.

En aquest cas també hi va haver la solidaritat de molts periodistes. S’hi va implicar sobretot l’equip de Salvados. Perquè l’Arsalan havia estat el fixer [facilitador local] de Salvados. El fixer és una figura imprescindible pels corresponsals i enviats en conflictes. És la persona de contacte, que es coneix el territori i l’idioma, que gestiona les entrevistes que els periodistes puguin fer, les visites que es puguin fer, el que guia quan els periodistes estrangers entren al país i el que fa possible que es pugui fer la cobertura. El periodista es posa en perill, entra en una guerra que no és la seva i per tant és un acte de valentia molt gran. Però sap que tornarà. Te un visat de tornada. Però el fixer no te visat de tornada. I arrisca la seva vida. I no te una protecció però dona la cara. I un cop s’ha acabat te represàlies, son amenaçats, detinguts, els poden matar i pot no tenir sortida. Són persones que es mereixen la protecció internacional.

La situació a l’Afganistan crea desesperació a les persones. Hi ha casos de persones que menteixen, que amenacen per desesperació. Després hi ha casos que arriben aquí amb uns certs comportaments que han adquirit al seu país i allà no han estat mai denunciats. I aquí no saben que els podem denunciar. Hi ha el cas d’una persona que va agredir una dona de 53 anys en una acadèmia. I aquesta dona té una ordre d’allunyament. Després jo vaig estirar el fil, perquè aquesta persona era un col·laborador d’Espanya i també professor. Quan jo vaig estirar el fil, aquesta persona també em va agredir i tinc una ordre d’allunyament. Aquesta persona és al carrer i això vol dir que en aquests moments totes les dones estem desprotegides. La justícia és lenta. Encara no tenim data de judici, tot i que s’hi està lluitant. Tot plegat et genera una preocupació molt gran i una sensació de desprotecció del meu país que no me l’esperava. He vist desprotecció de les dones a l’Afganistan. La consciència que he pres, quan et passa una cosa així, del que senten les dones agredides aquí és molt gran. I veig que aquí també hi ha molta desprotecció per a aquestes dones. El que estan fent els talibans amb les dones és inadmissible, però aquí ens hem de mirar el melic i corregir moltes coses. Però no em penedeixo d’haver ajudat aquestes persones. El que m’ha passat no defineix el comportament d’un poble sencer; hi ha gent molt maca.

Per jutjar ens hauríem de trobar en la situació en què es troben ells. Quan vols salvar la teva vida, els teus fills, una petita mentida pot ser justificada. Què faríem nosaltres? No m’agraden les mentides. Les odio. Reconec que la nostra situació privilegiada fa que no entenguem moltes actituds.

Exacte. En tot cas, hi ha coses que són delictes i s’han de jutjar. Aquí no hi ha debat. Si hi ha delicte, s’ha de jutjar i s’ha de ser valenta i valentes per denunciar-ho. Perquè la justícia ni és àgil, ni t’empara ni t’ajuda: et desprotegeix. Denunciar és un acte de valentia.

Hi ha una dictadura. I, com en totes les dictadures, no pots escollir ni tens drets. S’ha imposat un règim dictatorial, el dels talibans. Els hem abandonat. El pacte de Doha és un pacte amb els talibans i no es pot pactar amb dictadors. En el pacte no s’esmenta cap protecció envers les dones. No hi ha cap referència. És un pacte d’interessos polítics i econòmics; hi ha la ruta de la seda, minerals, opi. Més del 90% de la població passa fam. No hi ha ajuts. La dona havia prosperat, però ara no pot estudiar. L’Afganistan és l’únic país del món on es nega l’accés de les nenes a secundària, batxillerat i universitats. A les noies que havien acabat el batxillerat, el govern talibà no els entrega el títol. Malgrat el fort èmfasi de la comunitat internacional per reprendre l’educació de les nenes a l’Afganistan, aquest és el segon any consecutiu que els talibans continuen amb aquesta restricció. No poden sortir de casa sense anar tapades, no poden portar sabates de taló, ni fer soroll amb les sabates, ni dur cosmètics...; és a dir, no poden molestar. No poden anar soles al metge sense un acompanyant masculí de la família. No poden treballar, no poden fer esport… És una mort en vida. En el global de la societat, la música està prohibida, així com ballar, l’art, la cultura... El color de la bandera ha canviat: ara és blanca i negra. És un món en negre.

Europa no té la força que hauria de tenir. Veig discursos dirigits als talibans en relació amb les prohibicions de les dones. No pots parlar amb una dictadura, t’hi has d’enfrontar. I aquest acte de diàleg et fa adonar que no tenim poder. El tenen els Estats Units, i Europa és un titella. Els talibans van dir que estan treballant en el currículum educatiu i en un entorn educatiu adequats per a les noies d’acord amb la xaria islàmica. No només es tracta que puguin entrar a les universitats, sinó també del que poden i no poden aprendre, i de les restriccions i el domini del poble mitjançant la xaria islàmica. La intenció és la radicalització mitjançant també els itineraris curriculars de la universitat. La meva pregunta és: si ara els talibans fan un canvi de l’itinerari curricular a les universitats amb una implantació de la xaria islàmica més extrema i radical en els itineraris i deixen que les noies vagin a estudiar a les universitats, què passarà? Europa quedarà contenta amb aquest canvi? Europa farà propaganda com si hagués guanyat la batalla dels estudis cap a les noies? Jo no crec, però, que els talibans deixin tornar a estudiar les noies malgrat que diguin que faran un nou currículum universitari. Implica un futur dominat per les radicalitzacions més extremes i un perill per a tot el món. La lluita no s’acaba quan deixin estudiar les noies, la lluita implica intentar que la radicalització en el futur de l’Afganistan no augmenti. La solució seria poder reconstruir el país. Els exiliats tenen l’esperança de tornar a la seva terra. Aquí la vam tenir. El meu avi i el meu besavi van ser al camp d’Argelers. I tots van tornar a la terra que estimaven. Aquest sentiment de voler reconstruir allò que estimes, els afganesos també el tenen. Nosaltres no som salvadors.

No salvo ningú; jo ajudo. Hi ha gent que diu que som àngels. Soc una persona que davant d’una situació he volgut ajudar. Ajudo persones de tots els colors. Hem de ser conscients que tots arriben amb un xoc posttraumàtic.

Em va coincidir amb la mort del meu tiet, el jurista Joaquim Ferret, un referent per a mi i per al país, ja que va lluitar pels drets de tothom.

Penso que sí. Per a mi va ser com un pare. La manera de ser d’ell i com et feia valorar les petites coses de la vida. Em va transmetre el valor de les petites coses. Em va ensenyar que el que té valor és aquest petit instant que puc compartir amb tu. Un objecte es pot perdre; aquest moment, no.

Els afganesos surten com poden. A vegades aconsegueixen un visat, però hi ha moltes dificultats amb els papers, i això fa que es generi una màfia que ven visats i bitllets d’avió a preu d’or. Una professora d’universitat guanya 300 euros al mes. No estem ajudant la gent pobra. I el seu objectiu són les ambaixades dels països limítrofs. Quan s’arriba a l’Iran i al Pakistan, hi ha molta gent esperant i hi ha un caos absolut. En el cas de l’ambaixada espanyola a l’Iran, hi ha lentitud, perquè hi ha acumulació, però s’està treballant de manera molt correcta. I ens responen educadament als activistes. On hi ha més problemes ara és al Pakistan. Hi ha hagut un canvi de personal en aquesta ambaixada. I s’està treballant d’una altra manera. Per fer l’entrevista, es dona un número, no pas un dia i una hora, i no saps quin ordre segueixen. Les ONG estan molt preocupades. Perquè això complica el suport logístic a aquestes persones. I què passa si els caduca el visat i són deportats? Es comencen a posar els primers recursos contenciosos administratius davant del Tribunal Suprem per defensar els casos que l’ambaixada espanyola del Pakistan ha denegat amb les entrevistes que es fan de protecció internacional recentment. Hi ha diferents testimonis que descriuen que no hi ha hagut un tracte correcte durant el procés de l’entrevista i això passa des que hi han incorporat nou personal. S’estan cometent errors administratius i d’ordre importants, ja que s’han enviat números per tenir entrevista a casos denegats o que ja són a l’Estat. Per tant, hi ha un desordre i un caos important. Al Pakistan hi ha milers de persones acumulades i tota aquesta feina no pot dependre d’un o dos treballadors: s’ha de supervisar bé i han de posar més personal i més control a l’ambaixada. Segons advocats consultats, les denegacions actuals no estan ben fonamentades d’acord amb la llei d’asil. Les altres ambaixades espanyoles que són en altres països estan funcionant a la perfecció, com ara els casos de l’Iran i l’Índia, i donen resposta als activistes o advocats a través del correu electrònic. L’ambaixada del Pakistan no està donant resposta als correus, cosa que fa que la gent es desesperi. Cal dir que el volum d’asil d’afganesos a l’Estat és alt. Una altra cosa són les queixes que puguem tenir sobre com s’està actuant en cada ambaixada. En general, la intencionalitat del país ha estat d’acollida i entrega d’asil.