Sí. Hi va haver un consens entre els membres de la junta de fer una candidatura que ha de durar dos anys perquè les èpoques del moviment veïnal han canviat. No estem sols en l’horitzó dels moviments veïnals tampoc. És veritat que potser seguim essent els que tenim més expansió a Barcelona, ja que apleguem prop de cent associacions, però hi ha altres realitats que, per diversos temes, i pels canvis socials que han tingut lloc des que nosaltres vam néixer, ara fa 50 anys, han escollit altres camins.

Quan van començar les associacions de veïns, el moviment ecologista, per exemple, no existia gairebé. Molt pocs joves anaven a la universitat i el barri era el lloc on es trobaven i socialitzaven, intercanviaven inquietuds. Ara això es fa a la universitat o en altres espais, i va més lligat a un tema en concret, no només al barri. Els joves s’han de trobar també al barri i analitzar què n’esperen, del lloc on viuen, i què necessiten per viure-hi. I ho han de fer ells, no nosaltres.

El que hem fet és muntar per dos anys un equip de treball compost per gent jove, perquè hi ha persones que fa molt temps que hi som. La gent “històrica”, ja ens anomenen. I el que hem decidit és que l’única manera de fer el trànsit és que ho facin ells. Nosaltres no hi entrarem. Ells han de decidir el futur de la FAVB, consultant amb les associacions de veïns, com han de ser el futur i els lideratges o els grups de treball, perquè ara hi ha un problema estatutari i administratiu. Potser no cal escollir un president sinó crear diferents equips de treball. Ja hem tingut resposta de gent jove. El grup inicial ja està constituït i ha fet reunions i els que som més grans no hi participem. Com a president no participo en els grups de treball expressament. És la manera, creiem, d’apartar-se i d’oferir una alternativa que neixi d’ells. No podem, crec que seria un fracàs, si hem de proposar nosaltres algú de presidenta o president d’aquí a dos anys.

Sempre hi hem estat i ens hem anat apuntant als moviments que ens han necessitat. Hem estat oberts fins i tot a molts moviments que ens ho han demanat quan feien mobilitzacions o actes i han necessitat un paraigua legal. En aquest sentit, creiem que cal intentar anar més enllà, i ja hem parlat amb molts d’aquests moviments, d’anar més units. Tanta disgregació del moviment tampoc és bona. A Barcelona actualment hi ha molts grups amb molt poques persones. Potser algun dia –i això també és un altre tema que els joves hauran de decidir com es pot resoldre– seria bo asseure’s i trobar la manera de compartir més coses de les que compartim.

Respecte a fa quatre anys, em fa la sensació que estem en una millor situació, perquè és veritat que hi ha joves que comencen a entrar a les associacions de veïns i que hi ha molt d’interès d’estudiants de conèixer el que ha estat el moviment veïnal, i nosaltres, en general, som optimistes. També pensem que els alcaldes o alcaldesses han d’empènyer en la nostra direcció i que han d’apostar pels moviments veïnals organitzats. A vegades, en els processos d’intervenció ciutadana, es tracta de la mateixa manera un interès individual, que sempre és respectable, naturalment, que el que defensa l’associació del barri. No és el mateix una proposta presentada des d’una organització que una proposta presentada per un particular. I no entendre això ajuda a disgregar el poder de convocatòria dels veïns. Històricament, moltes de les divisions que hi ha hagut al moviment veïnal han estat propiciades per les mateixes administracions, per interessos polítics.

Sí, en els darrers anys, aquestes divisions no han vingut tant de l’administració com dels diferents partits. Hi ha qui planteja el moviment veïnal de manera instrumental, i a partir de les seves idees, creu que el moviment veïnal ha de ser ideologitzat. Les associacions de veïns van ser avançades a la seva època per la seva constitució de caràcter democràtic, on convivia gent de diferents forces polítiques però es tractaven els problemes del barri. Una vegada des d’una posició i una altra vegada des d’una altra, però junts davant els grans problemes que tenia cada barri. Ara hi ha molta temptació de fer organitzacions en paral·lel a les dels veïns d’acord amb una ideologia.

Sí que hi són. Cal més mobilització per combatre amenaces com les de la crisi social, l’energètica i la gentrificació de molts barris. Creiem que sí que hi ha un problema comú i que no hem estat precisament al davant, que és la crisi ecològica global, i que això s’ha de tractar. I la gentrificació també reclamarà unitat, perquè és un tema molt complex i complicat, perquè no és un fenomen que apareix de cop, sinó que és un procés que té uns culpables i els hem d’assenyalar, com els lobbies econòmics i els fons d’inversió que es volen apoderar de la ciutat. I aquests lobbies tenen també moltes formes d’intentar crear una altra manera de pensar diferent i d’entrar en les associacions per conduir les aigües cap on els interessa.

Hem de tenir propostes concretes. Hem canviat de moviment veïnal del no a un moviment amb propostes, que ha de tenir una actitud propositiva, que ofereixi solucions. I aquest canvi encara no s’ha fet a totes les associacions de veïns. Costa, en part també perquè no tenim eines per fer aquestes propostes. Les administracions han d’entendre que una subvenció o un conveni amb una associació no és una despesa sinó una inversió. Avui en dia per poder fer propostes necessites tècnics. Aquí se’ns acosten joves tècnics amb ganes de fer coses i es troben que de seguida necessiten treballar i nosaltres no els podem oferir un treball normalment pagat. D’altra banda, nosaltres també hem d’apostar per poder buscar una evolució. Hem d’evolucionar, ser més oberts a altres tipus d’entitats, buscar col·laboracions amb grups amb interessos diversos i crear processos que desemboquin en propostes.

Una cosa són els plans d’inversió, molt concrets, i una altra són els plans d’actuació municipal. Nosaltres tenim una espècie d’aversió als plans estratègics perquè estan fets amb sectors econòmics, urbanistes, gremis... i tenen un calat econòmic molt potent i socialment més feble. Per això volem donar més fortalesa als plans d’actuació, on podem incidir més en el barri i també en l’àmbit de ciutat i municipi.

Suposo que cada barri, cadascú, diria una cosa diferent. En general, òbviament, la política d’habitatge necessita una solució de seguida, però també la necessiten tots els temes relacionats amb el medi ambient. A més de totes les problemàtiques derivades del turisme massiu. No som contraris al turisme, jo també en faig, de turisme, però Sòcrates ja es preguntava, a Atenes, quanta gent hi podia cabre, en una ciutat. És una pregunta que les ciutats s’haurien de fer perquè un augment continuat del turisme és insostenible per a qualsevol ciutat. I no ens hem de limitar a cuidar només la ciutat, sinó les seves costures amb la resta de municipis.

Estem treballant molt al Baix Besòs, amb Badalona, Sant Adrià o Montcada. Hem elaborat un pla en el nord de Barcelona, des del pla Sant Andreu-Sagrera fins a la sortida de Barcelona, agafant Can Cuyàs, o Montcada. Proposem una sèrie de qüestions respecte a les infraestructures. Hem presentat aquest pla estratègic que neix de la necessitat de fer front a la vulnerabilitat social d’alguns dels barris de rendes més baixes de la ciutat. Elaborat per la comissió d’urbanisme de la FAVB, el pla té com a objectiu principal posar en comú les necessitats i problemàtiques que han estat detectades, fent seguiment en els darrers mesos en cada territori per poder pensar globalment, des del punt de vista urbà, el conjunt dels barris del nord de Barcelona al voltant de l’eix Besòs, que comprèn la ciutat de Barcelona, Montcada i Reixac, Sant Adrià de Besòs i també Santa Coloma de Gramenet.