Música

Zeleste, 50 anys de llegenda

INFLUÈNCIA · La inauguració de la sala al carrer de l’Argenteria va desencadenar una de les etapes més creatives de la música del país

Aquest mes fa cinquanta anys que, al número 65 de l’actual carrer de l’Argenteria –aleshores, Platería– de Barcelona, va obrir la sala Zeleste, inaugurant així una de les etapes més esplendoroses i creatives de la música popular a Catalunya, amb tot un moviment en la seva òrbita, l’Ona Laietana, i noms com ara els de Sisa, Gato Pérez, la Dharma i l’Orquesta Plateria.

L’efemèride ha coincidit amb la mort, el 10 d’abril passat, als 84 anys, de qui, inspirat pel que va veure al Marquee de Londres, en va ser el fundador, Víctor Jou. És ben viu, però, el llegat del que va significar, especialment en la dècada dels anys setanta, i no únicament com a sala, sinó també com a segell discogràfic i oficina de gestió i producció, Zeleste. “Només cal veure la generació de músics que en van sortir i que han estat un referent”, assenyala Àlex Gómez-Font, autor de llibres com ara Zeleste i la música laietana (Pagès Editors, 2009) i veritable estudiós de l’efervescència d’aquell període. “De la rumba del Gato han begut músics com ara Joan Garriga; en el terreny dels cantautors, Sisa ha estat, i encara és, el mirall de molts dels qui han vingut després; guitarristes com ara Jordi Bonell han assentat les bases de la guitarra de jazz a casa nostra; Joan Albert Amargós és un referent en el terreny de la composició i els arranjaments per a altres artistes; Carles Benavent ha construït una manera de tocar el baix admirada mundialment, i així podríem anar seguint sense parar.”

Zeleste, d’on sorgiria també l’organització, junt amb La Trinca, del primer Canet Rock i una escola de música per on passarien un munt de futurs músics barcelonins, va marcar una nova manera de fer. “Per primera vegada, hi va haver a Barcelona una sala amb una programació estable que apostava pels músics de casa que aleshores tenien coses a dir –reivindica Gómez-Font–. Zeleste, a banda de programar-los a la sala, els feia de mànager i els portava per tot Espanya, sense oblidar que també els gravava els discos. Tota aquesta cobertura integral no havia passat mai fins llavors.”

Grups com ara Loquillo, Los Rebeldes, Brighton 64 i El Último de la Fila van desembarcar-hi als anys vuitanta. El 1986, fins a la tardor de l’any 2000, que és quan va tancar per problemes econòmics, Zeleste es va establir al carrer dels Almogàvers del Poblenou, i es va erigir en la sala de concerts per antonomàsia d’aquells anys a Barcelona, amb visites, entre molts altres, de Paul McCartney, Keith Richards, Chet Baker i els Ramones i fent-se un racó en els records, ja, d’unes altres generacions. “El paper que va tenir Zeleste segurament no ha estat prou reconegut, però és normal –diu Gómez-Font–. Entre altres factors, s’hi afegeix que Víctor Jou mai no es va dedicar a anar pels despatxos del poder, fins al punt que tots els de la seva generació es van col·locar amb l’arribada de la democràcia excepte ell. I Rafael Moll [programador i responsable del segell, a qui entrevistem en les dues pàgines següents] tampoc. Van fer la seva feina i, quan es va acabar, senzillament ho van deixar. De fet, és ara que el pas del temps ens fa adonar de la importància d’aquest llegat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.