La bellesa és un concepte filosòfic i els filòsofs ja fa mil·lennis que hi treballen i l’estudien. I això vol dir que no té per què encaixar bé en l’estructura conceptual de la neurociència ni en la d’altres aproximacions científiques. Un exemple: el concepte de sinapsis el van inventar uns neurocientífics a partir d’una observació perquè creien que hi havia d’haver un espai entre les neurones. El concepte de bellesa no sorgeix d’observacions científiques, sinó d’un paradigma filosòfic. És un concepte que utilitzen els filòsofs per referir-se a un estat de plaer en observar o escoltar objectes, escenes, situacions, altres persones, etcètera, que resulten agradables.

Correcte, i la pregunta aquí és si aquests mecanismes cerebrals tenen alguna cosa diferent, si són comuns, si són específics o si s’utilitzen per processar altres aspectes plaents de l’entorn. Si a tu t’agrada la pizza o la cervesa i en gaudeixes molt, cal saber si aquest plaer que experimentes quan en consumeixes es distingeix d’alguna manera del que experimentes amb la teva cançó favorita o amb una actriu que t’agrada.

Que no hi ha cap aspecte distintiu en l’experiència de plaer. Però sí que sabem que aquest plaer s’ha d’inscriure en un esquema conceptual de categories que considerem com a belles i que hem anat aprenent, generant i interioritzant. Uns cànons sobre el que representa la bellesa en la teva cultura, el teu país, la teva generació…

Correcte, tant a nivell biològic com cultural, però a ritmes diferents. El biològic necessita milers d’anys i el cultural només necessita anys o mesos.

Els sistemes que generen el plaer de la bellesa els compartim amb molts altres animals. Pràcticament totes les espècies tenen un sistema de recompensa que s’encarrega de processar estímuls de tal manera que ens generen plaer o que anticipen situacions en què sentirem estímuls plaents. I, per tant, s’encarreguen d’orientar-nos i motivar-nos cap a objectes o situacions que ens resultaran beneficioses o potencialment beneficioses i, a la vegada, s’encarreguen d’allunyar-nos de situacions que poden ser perjudicials o potencialment perilloses.

Exactament. Fan de brúixola per guiar l’organisme cap a coses bones, com aliments molt nutritius, parelles potencials, llocs on hi haurà recursos. Aquests sistemes tenen milions d’anys d’antiguitat. I el dels humans és especial sobretot per com es comunica amb altres regions del cervell que processen aspectes abstractes de la realitat. Això ens permet processar el plaer d’aquestes abstraccions, com la bellesa d’un gest, d’una fórmula, d’una idea matemàtica. També són processades per aquest sistema de recompensa, i és en aquestes regions on hi ha les grans diferències que ens permeten sortir de l’ara i aquí i generar aquesta planificació futura, el context semàntic, el llenguatge, i vincular-ho amb el processament del plaer.

Són un conjunt de sistemes i mecanismes que fan un treball molt complicat: tenir en consideració el context on ets, l’experiència anterior en el passat remot i en el més immediat, tenir en compte tot el teu coneixement sobre què està passant i combinar-ho per donar-hi un valor hedonista, és a dir un plaer. El plaer es presenta i es valora sempre en un context personal, un context social, un context físic i un context temporal.

Costa molt separar cadascun dels factors. Però anem a un exemple i reprenem el de la pizza... Jo te’n preparo una de superespecial, molt treballada i amb ingredients de primera. Ens la mengem i quedem tips, però com que em dius que n’has gaudit molt, te’n preparo una altra d’idèntica. Com que també tenim mecanismes de sacietat que s’hauran engegat, menjant-te-la ja no tindràs el mateix plaer. I si te’n faig una tercera pot ser fins i tot dolorós. Aquí el passat recent pesa molt, però en realitat és difícil dir quin factor pesa més. Són mecanismes que funcionen de manera conjunta i que es van comunicant entre ells.

El reggaeton, per posar un cas, podia ser molt aliè a tu, però a mesura que el vas escoltant vas establint al teu sistema cognitiu una sèrie d’esquemes que et permeten bregar amb l’estructura i el llenguatge d’aquesta música. Per dir-ho així, te’l fas un mica teu i l’acabes apreciant d’una altra manera. El cas de la música em fascina perquè és dels camps més avançats de la neuroestètica, molt més que l’experiència que tenim amb una pintura o un paisatge.

Es va començar a investigar amb tècniques de neuroimatge i psicològiques vint anys abans, i porten aquest marge d’avantatge. Per això sabem que, amb la música, la nostra capacitat per avançar i de generar expectatives que es van complint és fonamental per al nostre gaudi. Al contrari que amb una foto o una pintura, la música es va desenvolupant en el temps i la generació d’expectatives, la computació de certes regularitats que et permet anticipar satisfactòriament què passa i què passarà, és un element reforçador.

Partint del fet que aquest sistema de recompensa ens ajuda com a organismes a orientar-nos i motivar-nos cap a allò que ens donarà més benefici i ens allunya dels perills, s’ha d’entendre que és fonamental per a l’adaptació. La idea que l’experiència de la bellesa és un estat contemplatiu, que no té rellevància ni transcendència, que és un tema recreatiu i elitista, és una idea que es genera en els esquemes filosòfics dels segles XVIII i XIX. Experimentar estats plaents, vinculats a la bellesa o no, és fonamental per a la supervivència de l’organisme individual i de tota l’espècie.

Efectivament. Quan parlem de cànons de bellesa sembla que tothom tingui l’experiència de plaer pel mateix, i no és cert. Nosaltres estudiem l’experiència per la simetria, per la curvatura, per la complexitat en el camp visual. Presentem diferents fotografies, figures o obres d’art que varien en funció d’aquests paràmetres i veiem que hi ha gent, la majoria de la població, que consistentment té preferència per la simetria, però hi ha gent que s’estima més l’asimetria. I no hi ha cap opció que sigui la correcta. Són dues maneres diferents d’apreciar l’entorn.

Sens dubte. Pensem en l’atractiu facial de fotos de persones, que és un dels factors que més s’estudia. Això depèn del sistema de recompensa, però també de les cares que des de petits veiem al nostre entorn. Sabem que, des de nadons, parem molta atenció a les cares, capten molt l’atenció i les observem molt més que moltes altres coses. Hi ha una disposició biològica que ens porta cap allà. I, a còpia d’observar cares, el sistema cognitiu del bebè va generant un terme mitjà abstracte del que és una cara. I també sabem, perquè s’ha estudiat, que les cares més atractives són les que són més properes a la mitjana de les cares que hem anat veient.

Les xarxes socials tendeixen a prioritzar allò més positiu, i el teu barem facial, en conseqüència, també deriva cap a la part més atractiva. L’esquema del que significa una cara bella canvia cada cop a més velocitat.

Estem mirant si les diferències que observem en les respostes davant la bellesa entre una persona o una altra són degudes al fet que tenen diferències en la seva sensibilitat emocional, és a dir al grau d’emoció que experimenta una persona en relació amb diferents tipus d’imatge. Per exemple, si et presento imatges emocionalment neutres, com la d’una rajola, i comparo la intensitat emocional que et genera amb la que et provoca una imatge que causa fàstic, pena, ira, angoixa o por, podem veure que la resposta de les persones difereix força.

Hi ha persones que reaccionen poc davant aquesta diferència i en canvi n’hi ha d’altres que ho fan amb molta intensitat. I el que volem fer és determinar si la sensibilitat a la ira, a la tristor o al fàstic prediuen també la sensibilitat a la bellesa. I, ja que hi som, ho estem comparant també amb la intensitat de resposta moral davant transgressions en comportaments cap a altres persones.

Hem trobat que les persones que reaccionen amb més intensitat al fàstic són també les que reaccionen amb més intensitat davant la simetria o asimetria d’imatges. Qui prefereix persones més simètriques respon amb més intensitat davant estímuls de fàstic. I són gent també molt pulcra i molt endreçada. I també hem vist que la gent que té més indignació moral, perquè reacciona més intensament davant transgressions morals, reacciona també més intensament a la por i la tristesa.