En algun supermercat de Riad, capital de l’Aràbia Saudita, s’hi poden comprar bosses de patates fregides Torres amb gustos especials (inicialment, el 1969, una petita empresa de Premià de Mar), o conserva de pebrots picants, de bitxo, Perelló (que va començar, el 1964, amb una parada al mercat de la Boqueria). Al restaurant Toplum de Riad (i, també, al de Dubai) ofereixen dins de les postres crema catalana (escrit així).

Projectada el 2016, el director de la construcció de The Line, una nova ciutat lineal (de 700 km de llarg, i 200 m d’amplada!) situada al nord-oest de l’Aràbia Saudita, és Antoni Vives, extinent d’alcalde de Barcelona. El taller d’arquitectura i urbanisme de Ricard Bofill està fent el nou museu d’art del parc central de Riad. Una empresa familiar de Gavà, MCI, ha il·luminat amb llums led la remodelació de la Kaba de la Meca, que ha passat de poder rebre 52.000 peregrins a poder acollir-ne 130.000.

Des del 1976, Dolors Bramon explica en articles, llibres, conferències... què és l’islam. Ahir i avui, al món i aquí. Inicialment, des de Banyoles. Cada cop té més feina, perquè cada cop interessa més. Entre altres raons, perquè les relacions entre religions i economia, i entre dones i economia, es va veient, progressivament, que són importants, molt més del que es pensava fa uns anys.

L’interès català i europeu per la cultura i l’economia del món islàmic no és nou: comença amb Ramon Llull i Anselm Turmeda i, sobretot, amb el moviment intel·lectual i polític de la Il·lustració. Una de les personalitats més destacades i més innovadores d’aquest moviment va ser Domènec Badia i Leblich (1767-1818), conegut com a Alí Bei, el nom àrab que va adoptar per poder entrar i moure’s lliurement pels països musulmans. Tot i ser fill de funcionari, Badia (que tenia una mare d’origen flamenc) va estar temptat, des de molt aviat, per conèixer a fons un món alhora molt proper i molt llunyà: l’islam. Per conèixer-lo es va preparar molt: va estudiar l’àrab, però com que volia entrar-hi com un descendent llunyà del Profeta, va voler saber-ne tota mena de detalls. I, per no despertar cap sospita, va fer-se la circumcisió. Alhora, va aconseguir que, successivament, dos reis espanyols (el segon, Josep Bonaparte) i dos governs francesos (el primer, Napoleó) li donessin suport polític i el financessin. Ja com a Alí Bei, va travessar l’estret de Gibraltar el 1803. Va començar pel Marroc. Hi va entrar i s’hi va moure de la millor manera –de fet, de l’única– que podia fer-ho: com a príncep i polític. Sempre ben acompanyat, va anar a raure a totes les grans ciutats del món de l’islam. El 1807, va entrar a la Kaba de la Meca, i en va fer un plànol.

De tornada, va trobar la manera de confegir i publicar a París una important obra científica amb un gran interès polític i econòmic: Voyages d’Ali Bey el Abassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 ( 1814). Tot i que, aleshores, el francès era la llengua de la ciència, i de la diplomàcia, aquesta obra va ser ràpidament traduïda i editada en anglès (Londres i Filadèlfia), alemany (Weimar), italià (Milà i Palerm), castellà (València i Puerto Rico), català (Barcelona, diverses edicions des del 1888). I més tard, s’ha publicat en àrab (Beirut), en turc (a Istanbul) i en georgià (Tbilisi).

El 1934, Felip Grau i Ros (1899-1977), que, com Badia, tenia un vessant d’inventor i un de polític (en aquest cas, proper al govern de la Generalitat), va publicar: Catalunya-Orient. Egipte. Palestina. Síria. Líban. Irak. Turquia (1934). És directament una proposta per augmentar i diversificar les exportacions catalanes al món musulmà, que estava iniciant –va observar– una certa industrialització.

En el segle XXI, la línia d’Alí Bei –i de Grau i Ros i de Dolors Bramon– sembla que s’amplia en moltes direccions.