Jo tenia 11 anys i el meu pare em va portar a la plaça de Catalunya, hi havia una gresca molt maca. Li vaig dir: “Papa, a vostè no el veig gaire content de tot això que veu.” I em va dir: “No gaire. Ha vingut massa senzill. Aquestes coses si no són amb sang, mal assumpte.” Em vaig quedar amb la seva idea que alguna cosa havia de passar. I va passar després, el 36. El meu pare tenia aquest pressentiment.

Ell havia de venir a buscar eines i recanvis per a l’armeria. Companys es va assabentar que el meu pare havia estat arreglant armes quan va esclatar la guerra. S’estava formant la columna Macià-Companys i li va proposar personalment, com a tinent mestre armer, si volia muntar l’armeria de la columna. Ja va anar amb la primera remesa al front, a Alcanyís [Baix Aragó]. Venia cada setmana a buscar recanvis a Sant Andreu, perquè hi havia un magatzem on en repartien, i tornava cap al front. Això cada setmana. Jo ja l’esperava i sabia com anava la cosa perquè estava molt atent; anava escoltant i llegint.

“Escolta, veig que estàs aquí que no fas res. Vols venir d’ajudant meu?” No m’ho vaig ni pensar. Dintre meu vaig dir: “Ja era hora que et decidissis, home.” Em sentia que volia participar-hi, perquè l’ambient de casa sempre havia estat d’Esquerra Republicana des que es va formar. Només diré que el meu pare no portava mai corbata, sempre el llacet negre dels que eren catalanistes. Amb el llacet negre s’identificaven.

La meva mare es va conformar, ves. Què volies fer-hi?

Ajudant d’armer, mecànic, arreglar armes. El front d’Aragó, a Terol, era molt quiet. Tenia escaramusses i temptejos de foc per veure quina potència tenien aquelles posicions i quina contesta rebien, però fins i tot hi havia intercanvis. Baixaven els d’una posició i els de l’altra a la fondalada i deien: “Rojos, voleu fer intercanvi?” I, és clar, ells tenien de tot i nosaltres teníem una cosa que era primordial i podíem demanar el que fos amb allò, que era paper de fumar, perquè les fàbriques eren totes a Catalunya. En aquell moment, sabíem que era sagrat que no es disparés ni un tret ni passés res. Es fumaven la cigarreta de la pau i no es parlava de guerra, i quan havien fet l’intercanvi, bandera blanca i uns cap als seu lloc i els altres cap a l’altre.

Sí, un parell de vegades. Estava assegut a sobre dels parapets. Allà tenies assegurat que no et passaria res. I després estàvem la mar de satisfets i contents.

A Aragó i a València. Molt. A Aragó, hi havia aquests temptejos. Sempre he dit que si haguéssim volgut matar un soldat o un milicià, se n’haurien mort molts, perquè hi havia llocs que els teníem a tir. Jo mateix tenia molt bona punteria i si hagués hagut de fer-ho, cada tret hauria estat un individu mort. Però no combatíem així. Ens consentíem que no teníem necessitat de matar-nos així. Ara, quan deien d’atacar una posició o defensar-se, es feia.

Això va ser a les muntanyes de Montalbán [Terol]. Allà ens van atacar. El meu pare, perquè no fos dit que jo era el fill del tinent mestre armer, si hi havia una cosa per fer per primera vegada, em tocava a mi. I a Martín del Río [Terol], que era on teníem el quarter general de primera línia, hi havia l’oficialitat. A mi em va tocar fer la primera vegada un mes de guàrdia allà. Hi tenia una habitació i la feia servir per dormir i de taller; així les armes no havien d’anar fins a Utrillas [Terol]. Tot el que podia arreglar jo allà ho feia. I això era molt important, perquè d’armament n’hem tingut de tan dolent com vulguis: espingardes que havien estat a la Revolució francesa, armes de la Revolució russa... O sigui que de recanvis gairebé no n’hi havia. Quan es van acabar, que va ser aviat, es va anar eliminant tot aquest armament fins que va poder venir material d’altres llocs.

Jo era a Martín del Río. Aquell dia, no sabia què fer, i com que ho feia molt sovint, això de repassar les armes a les trinxeres mateix, se’m va acudir agafar el macuto. Sempre hi portava un màuser que m’estimava molt, i me’n vaig anar a les posicions de Montalbán a passar revista. Érem dins d’un niu de metralladora, una Hopkins, quan el vigia va avisar el tinent que es veien moviments. De cop, una explosió d’un obús. El tinent va concloure que era un atac, no un tempteig. Va demanar ajuda a la rereguarda i van pujar les tropes en formació. I el caporal tirador que hi havia a la màquina va començar a disparar perquè estaven pujant. Si aquella gent podia tirar una bomba de mà a dins de la trinxera, ens haurien mort. Es va posar a disparar i anava segant, liquidant l’enemic. De sobte, tot de cop s’atura. Un moment de parar i podien arribar a tirar les bombes dins. Li vaig donar una empenta, el vaig tirar a terra i va desaparèixer. Després, vam saber que no estava bloquejat: havia de parar perquè acabessin de pujar, però això ho vam saber després. Jo, com que era al costat, el vaig empènyer, el vaig tirar a terra, em vaig posar a la metralladora i vaig continuar disparant. Vaig defensar la posició, i es van retirar perquè hi havia una carnisseria... En vaig matar molts. Molts més de cinquanta. M’han preguntat si tinc consciència del que vaig fer. No, va ser tan espontani i en un moment de tant perill que no penses en una altra cosa que en el que has de fer i llestos. Ets tu o ells. No hi ha més explicació, aquí.

He participat en més d’un atac així. No jo sol, tots els ajudants; anàvem amb fusell i cartutxeres.

Jo disparava, perquè si atacaven, jo era un més a la trinxera, al parapet disparant, i sempre he tingut una punteria excel·lent. I això és el que m’ha salvat també la vida. Molta punteria, tinc. Em vaig especialitzar a fer que no sortís cap a les trinxeres cap arma de foc que no passés per les meves mans.

Ara, més. Quan era més jove, no hi pensava tant, perquè em dedicava a treballar, i treballar, i treballar. Vaig tenir una fàbrica d’estampació. Durant molts anys, no en parlava, de la guerra. Fins l’any 198,1 no se’m va acudir de fer un llibre.

Cinc vegades vaig estar a punt de morir, entre el front i després, al camp de concentració d’Horta.

Els soldats anaven pel costat de la carretera i nosaltres portàvem un camió amb tota l’armeria. A Benassal [Alt Maestrat], va ser la primera vegada que vaig quedar colgat en un bombardeig. A la sagristia. Quan arribàvem a un poble, ens posaven a les cases. D’això me’n cuidava jo. Jo era el Nano, perquè era el més jove. A Benassal, vam arribar i vaig anar a demanar a l’Ajuntament, com havia fet sempre, que ens donessin allotjament per als soldats i per posar l’armeria. Ens van donar la sagristia del convent que hi ha al mig del poble. Jo estava dormint en un llit senzill de ferro, amb un matalàs. Potser del sagristà. Em vaig treure les botes i a dormir. A la matinada, va sentir un xiulet i tenia tanta experiència que em vaig dir: “Aquesta ve per mi.” Va caure a la casa del costat i tota la paret em va caure sobre, però jo m’havia ficat sota el llit. El somier se’m va clavar a la cara. M’hauria ofegat, però vaig sentir que cridaven perquè sabien que jo havia de ser sota la runa. Van desenrunar i fer palanca perquè m’entrés aire i em van treure. Em van informar que havien estat tres avions Stuka que actuaven per primera vegada. Tres bombes van deixar el poble arrasat. L’endemà, encara em van tornar a colgar les bombes. Dues vegades, avui i demà. De Benassal ens vam traslladar a un altre lloc i en previsió vam cavar un refugi. Vam posar troncs i terra a sobre. Allà, em van tornar a colgar. Hauria pogut sortir jo sol, potser, no ho sé, però em van ajudar perquè estava ple de terra.

No ho vam saber mai. Ens va venir tant de sorpresa a Requena [Plana d’Utiel] que ens vam posar a plorar. Va venir un parte de la comandància del XXII Cos d’Exèrcit de Llevant, que era de xoc, dient que la guerra s’havia acabat i que féssim entrega de les armes a l’Ajuntament. Vam tenir un sentiment de derrota i aixafament. El meu pare va seguir les ordres. Vam anar caminant fins a Xiva [Foia de Bunyol]. Des de Xiva a València vam anar amb tren. Allò era... Érem gotims de raïm. Per arribar a Barcelona amb tren vam estar onze dies. Vam arribar a l’estació de França i vam anar a peu fins al Guinardó. Vam arribar al vespre; ens vam retrobar amb la mare. I al cap de poc, ja picaven a la porta.

Sí, l’amo de la casa que teníem llogada. Ja feia temps que volia que en marxéssim. Ens van portar a la Model vuit mesos, al correccional, l’edifici que dona a la part de darrere. La Guàrdia Civil, quan trèiem el cap per mirar a fora, ens disparava. Sempre, sempre, sempre vam anar junts el meu pare i jo, tant a la guerra com als camps de concentració. De la Model vam passar al camp de Sant Joan, a Horta, al de les Llars Mundet i, després, al de Reus. A Sant Joan, morien com a mosques; l’aigua era podrida, sortia d’un pou artesià. A mi em va agafar una gastroenteritis. El meu pare va aconseguir que vingués un metge que va dir que no em donava més de dos dies de vida. El meu pare va aconseguir Vegetalín i em vaig curar.

Un impossible. Ho agraeixo molt. He fet tant com he pogut junt amb el meu pare. Em sap greu que no hi sigui. L’últim de la lleva del biberó, vaig ser delegat de premsa de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. Érem 85 i l’últim, l’últim, l’últim i l’últim soc jo.

D’on han sortit tants? On són els republicans de la resta de l’Estat? No respiren gens.