Gran angular

JOAN VILA

DIRECTOR EXECUTIU D’LC PAPER I AUTOR DEL LLIBRE ‘LA FI DE L’ABUNDÀNCIA’

“Els béns han de ser duradors i no s’han de pagar a crèdit”

Vaig ser jove en els anys setanta; vivíem de forma austera i érem feliços. El consum actual és trampós
Es parla molt de reindustrialitzar Catalunya, però sobra capacitat productiva al món
Vostè té una empresa intensiva en energia, Com porta que els preus de l’energia s’hagin disparat?
Certament, la indústria en general i la del paper en particular és energívora. Des de l’any 1993, tenim una central de cogeneració, i això ens va portar primerament a estirar del fil de l’estalvi energètic i, des del 2015, a minimitzar la petjada de CO2. Finalment hem definit un relat de sostenibilitat per donar més valor al nostre producte. Conjuntures com l’actual de preus energètics alts fan mal, però són imprescindibles per fer la transició de l’economia, perquè afavoreixen que es facin inversions que d’una altra manera no es farien.
Quines inversions?
Hi ha cinc tecnologies disruptives que truquen a la porta: les energies renovables, la mobilitat elèctrica, la bomba de calor i l’aïllament dels habitatges, la intel·ligència artificial i la proteïna no animal. Invertir en aquestes tecnologies ens posa en el bon camí. Ara bé, fins que no haguem fet tota la transició, el conjunt de l’economia ha de reduir la seva activitat i, a curt termini, tindrem una pèrdua de llocs de treball massiva, caldrà invertir en formació per poder recol·locar la gent i i ens haurem de repartir la feina que hi hagi i aprendre a viure amb menys. I això ens planteja reptes molt importants, per exemple: com fem això possible amb el preu dels habitatges que tenim? És impossible i cal una revolució en l’habitatge per fer-lo baixar de preu fins a uns 400 euros al mes.
No hi ha alternatives?
Podem seguir fabricant i injectant diners a l’economia perquè hi hagi més demanda i produir més i anar fent créixer el PIB, però tot això ens porta a un bucle que no té sentit, perquè és continuar fent-nos trampes. La temptació de no tocar res és molt gran, però ens condemna a greus problemes d’escassesa d’aliments, de fenòmens meteorològics virulents, d’incendis terribles... O agafem aquesta via o agafem la de la transició, no hi ha altres solucions.
I com se li diu això a una societat que ha rebut el missatge que per ser feliç s’ha de consumir?
Això ha estat una trampa psicològica de l’economia de mercat per alimentar la roda de la demanda i de l’augment de producció. Però és ben bé al contrari. Jo vaig ser adolescent en els anys setanta del segle passat; vivíem de forma austera, sense agafar avions, ni canviar la roba fins que es feia malbé, i molta activitat es feia amb la colla dels amics, amb la tribu, i us asseguro que érem feliços. Hi hem de tornar i sortir de la trampa del consum.
Es pot fer la transició des del capitalisme?
Jo no estic en contra de l’economia de mercat; de fet, em sembla imprescindible. Qualsevol altra economia que hi ha al món no resoldrà els problemes. Ara bé, sense fer-nos trampa, és clar.
Vostè afirma que bona part del que ens està passant és perquè ens hem tornat més individualistes i més egoistes. I ho atribueix, en part, a la mobilitat. Però canviar això significa atacar un dels fenòmens més importants dels últims anys, que és el turisme internacional.
I tant. I ho he avaluat, és el 5% del PIB de Catalunya. No sé si sabeu que avui el querosè no paga cap impost, ni l’IVA. Està “subvencionat”. Per tant, si el querosè ha de portar els impostos que ha de portar, més el preu del CO2, és evident que el turisme internacional gairebé pararà en sec.
La palanca de la fiscalitat és clau per fer aquesta transició?
Si no, no es pot fer. Si introduïm les cinc tecnologies disruptives que he dit i no fem res fiscalment, el consum pujarà, perquè serem més eficients (és la paradoxa Jevons). Per tant, el que cal és frenar aquesta tendència. I això em porta a proposar una mesura, que no és meva, sinó de Herman Daly, un economista nord-americà del Banc Mundial, que va proposar treure l’IVA i posar tota la fiscalitat en les matèries primeres. Què fa això? Impulsa el reciclatge, que hi hagi menys recursos per cada producte i un consum més responsable i, a canvi, traient l’IVA de coses que no són materials, s’impulsa, per exemple, la cultura. Per què la música, el cinema o els llibres han de tenir IVA? És que no té sentit. O un programari que ens fa més eficients, per què l’hem de penalitzar? No té sentit. També hem de reduir el consum superflu.
Com?
Deixant de finançar el consum. Una de les primeres mesures que jo proposo és treure les targetes de crèdit i deixar només les targetes de dèbit, de manera que el consum sigui realment el que es pot permetre cadascú. I a partir d’aquí hi ha més accions que són més potents, com ara augmentar les reserves dels bancs quan donen un crèdit, perquè és una manera de controlar la quantitat de moneda que hi ha en l’economia.
Per tant, haurem d’anar a una economia més terciària, no tant comprar el producte com pagar per un servei.
Sí, però això ja està passant. Les noves tecnologies, de mica en mica, estan impulsant aquesta terciarització sense que s’hagi fet res. La tèxtil Bassols, per exemple, ja no ven els llençols als hotels, sinó que els factura per nit. Girbau, que fabrica màquines de rentar industrials, està cobrant per cada bugada que es fa. I també ho fa Proquímia, de Vic, que en lloc de vendre el detergent, cobra per rentada. I tota l’economia haurà de fer el mateix. Nosaltres, al nord d’Europa, venem el paper higiènic per subscripció. Però la clau és veure que l’economia s’ha pervertit volent que tothom tingui a l’abast qualsevol producte, baixant-ne la qualitat si cal, i això va en la direcció contrària. Les neveres abans tenien una vida útil de trenta anys i ara en duren deu. I com és? Doncs perquè ha baixat la qualitat de la nevera perquè la gent la pugui continuar consumint. Què passaria si obliguem els fabricant a fer béns duradors? Que serien més cars? Això és un problema financer. Tornem-hi. En lloc que l’haguem de comprar al comptat, doncs que ens el deixin pagar durant deu o vint anys, o paguem-ne un lloguer.
Això ens porta a la conclusió que sobra indústria, tot i que el govern diu que cal reindustrialitzar Catalunya?
Això entra dins del terreny de la bona voluntat dels polítics, però tot el que ve va en contra d’això. La capacitat productiva instal·lada a tot el món és molt gran, ja ho és ara i ho serà molt més. En el meu sector és del 30%. Ho tinc supercalculat i vol dir que en el futur aquest 30% haurà de tancar. Només hi haurà creixement en les tecnologies disruptives. Pensem que la intel·ligència artificial és un torpedo que farà desaparèixer un munt de feina de l’administració, de l’advocacia... El que no es pot fer és posar el cap sota la taula i dir jo no vull mirar.
A Catalunya, com afectarà la transició als sectors primari, l’automoció i l’immobiliari?
El sector de la construcció és possiblement el més beneficiat de tots, perquè la feina que ha de fer ja sigui per crear habitatge nou a preus assequibles com rehabilitant energèticament el parc existent és molta. Calculo que s’hi hauran de crear 150.000 llocs de treball. En el de l’automòbil hi ha el risc de perdre’l del tot perquè arribem tard al cotxe elèctric, i estem parlant del 10% del PIB. En canvi, el sector primari té una sortida que és energètica. Una part de l’activitat li desapareix amb la proteïna animal, però, en canvi, té sortides en la forestal, com el biogàs i el biometà i en l’energia solar fotovoltaica. Però el sector primari es nega a veure aquestes oportunitats i és un dels sectors més atrapat en el business as usual: no em toquis això perquè jo no vull canviar res, vull que em continuïn subvencionant els caps de bestiar i que no m’emprenyin.
No ens hauríem de posar d’acord entre tots per fer aquesta transició?
Els millors anys que ha tingut Europa van ser entre el 1945 i el 1971. I allò va ser possible perquè hi va haver un pacte internacional, el de Bretton Woods, que va ser possible perquè hi havia hagut una guerra mundial. Ara necessitaríem un pacte similar que posés ordre als intercanvis entre països, i que hauria d’afectar tot el món, però em temo que no serà possible si no hi ha una patacada important. I això sí que és terrible.
Algun consell?
Anticipar-nos a tot això. Tenim vint anys per anar treballant. Soc optimista, la societat que n’emergirà serà més feliç.

Entre màquines

Francesc Muñoz Dorado

Joan Vila és enginyer industrial per la UPC i ha fet compatible l’activitat industrial (és el màxim executiu d’LC Paper, a Besalú) amb la de reflexionar sobre els reptes econòmics que té plantejats el món, especialment des del 2014, quan va publicar La crisi des de la trinxera. Posteriorment, va escriure Economia en el canvi climàtic (2021) i ara La fi de l’abundància. “La meva percepció de com va l’economia és molt diferent de la que té el món acadèmic. I en quaranta-cinc anys de professió aquesta discrepància s’ha anat fent curiositat i m’ha anat portant a intentar descobrir les raons per les quals jo veig les coses diferents: ells tenen estadístiques, però jo estic al terreny de joc i trepitjo la gespa cada dia”, afirma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.