Tothom que hagi tingut l’ocasió de circular pels Estats Units en els darrers temps ha percebut fàcilment l’encariment generalitzat per als que tenim com a divisa de referència l’euro. Es tracta només del lògic efecte de la continuada revaloració del dòlar sobre l’euro, des dels 0,70 euros per un dòlar en l’esclat més virulent de la crisi del 2008 als actuals 0,95?

El tipus de canvi no ens explica del tot l’actual disparitat de preus entre Europa i els EUA, i cal analitzar alhora el comportament de les dues grans economies des de la crisi i, en particular, en els darrers anys, pandèmics i postpandèmics. De fet, no es tracta només de la constatació dels preus relatius, sinó de la percepció general que l’activitat econòmica i el nivell de vida s’han distanciat enormement a favor dels americans.

Les xifres del PIB no enganyen i si ho fan (anticipant-nos a la perenne desconfiança amb l’indicador d’activitat econòmica d’un territori) són igualment imprecises a una banda o a l’altra de l’Atlàntic. El cert és que el 2008 el PIB de l’eurozona i el dels EUA eren a preus corrents equivalents i al voltant dels 14,5 bilions de dòlars cada un. Actualment, el PIB de l’eurozona és de 15 bilions (18 bilions si afegim el Regne Unit), mentre que el PIB dels EUA és de quasi 27 bilions. En síntesi, dues terceres parts del gap generat està provocat per la revalorització del dòlar (en tot cas igualment efectiu) i l’altra tercera part pel comportament molt més dinàmic de l’economia americana.

Com a punt de mostra del que pot haver representat en el valor de l’economia (en aquest cas de les majors empreses cotitzades) en el mateix període de quinze anys (2008-2023) i, per tant, per a la riquesa dels que als EUA o des d’Europa hagin invertit en un o un altre continent, és interessant constatar que la borsa americana representada per l’índex S&P 500 ha passat de 970 punts a 4.400, un increment del 350%, mentre l’Euro Stoxx 50 dels valors europeus ha passat de 2.600 als actuals 4.200, un guany molt més minso de només un seixanta i escaig per cent.

A què es deu aquesta immensa superioritat del comportament econòmic americà respecte a l’europeu i en particular des de la crisi? Les raons són múltiples, algunes de més permanents i estructurals, i altres de més recents i conjunturals com els més potents estímuls fiscals introduïts als EUA. A cavall dels dos tipus trobem l’energia: l’autonomia i disponibilitat energètica dels americans contrasta amb la dependència exterior europea, molt agreujada en els últims dos anys. Una energia més barata és en si mateixa un gran avantatge competitiu. En segon lloc, i cada vegada més accentuat, el domini tecnològic americà sobre l’europeu ha estat molt rellevant per al gap recent que estem descrivint. Els gegants tecnològics americans han dominat el panorama econòmic dels darrers lustres i surten amb gran avantatge en la carrera per la intel·ligència artificial que hem iniciat. Com a apunt, Europa produïa fa vint-i-cinc anys el 40% dels semiconductors del món i ara no arriba al 10%.

El domini industrial i tecnològic dels EUA està generat per molts motius estructurals. Esmentarem els que creiem més importants: finançament, envelliment, coneixement i mercat. En el finançament empresarial detectem un gran handicap per a l’economia europea. Les diferències en dinamisme, alternatives, predisposició al risc i existència de canals privats potents són aclaparadores en favor del teixit econòmic americà i determinen bona part del dèficit europeu en productivitat i competitivitat.

L’envelliment europeu ha generat i seguirà generant un mercat laboral ineficient. En les darreres dècades, la incorporació de la dona al mercat laboral i el suport que ha significat l’Europa de l’Est i la seva aportació laboral a Occident, han frenat els efectes perversos de la pèssima demografia europea, però aquests vents a favor s’han acabat, i la situació empitjorarà mentre la societat americana roman més jove i, per tant, més productiva.

Si les universitats americanes ja eren dominants des de després de la Segona Guerra Mundial, aquest gap favorable en coneixement (sobretot aplicat) ha crescut des de la crisi, probablement també per la incapacitat europea de regenerar la població universitària. Finalment, la unitat de mercat. Europa, tot i els avenços de mercat únic, és manté disgregada i en molts sectors (potser el bancari és un exemple clar) és impossible la competència amb els EUA que, malgrat diferències estatals, gaudeix d’un mercat més gran, únic i amb capacitat per crear empreses dominants internacionalment, especialment en sectors en què la recerca és vital.

Per descomptat, sempre ens queda la vella referència a la qualitat de vida europea. No és evident que, si existeix, la puguem mantenir amb aquesta tendència empobridora.