Que una part de la societat té dificultats per accedir a un habitatge digne sense deixar-se un ronyó és una evidència que no paga la pena discutir. En els darrers anys s’han provat dreceres que no han funcionat i ja va sent hora d’abordar el problema com el que és, un assumpte complex que requereix una resposta complexa. Per això és interessant escoltar el sector que té la responsabilitat de produir habitatge des de diferents perspectives i objectius -com fem aquesta setmana en el reportatge d’obertura- perquè tots tenen les seves raons i potser el que això vol dir és que val la pena comptar amb tots en aquesta etapa que ara comença. De la mateixa manera, hem de fugir del pensament dicotòmic a l’hora d’analitzar el model que hem seguit al nostre país i el que han seguit en altres contrades que ens semblen referents, com ara els països del nord d’Europa: ni aquí tot s’ha fet malament ni a fora tot s’ha fet bé. L’aposta pública per l’habitatge de protecció en propietat és cert que ens ha deixat en una situació de falta d’un parc públic per fer polítiques socials, però també és cert que hi ha moltes famílies que no paguen res pel seu habitatge, que tampoc no tenim els nivells de concentració de la propietat d’altres països, un sensellarisme més limitat i que molta gent ha pogut ser propietària sense haver de ser rica com passa fora.

Hi força consens que ara toca bastir un parc públic de lloguer que faciliti poder accedir-hi i que ajudi a rebaixar els preus. Però s’està obrint una gran expectativa de negoci des d’alguns sectors que no necessàriament ha de ser dolenta per se, però que caldrà modular, perquè ja sabem què acaba passant quan les expectatives fan amistat amb el totxo.

L’habitatge és molt més que un sostre: és llibertat, seguretat, confiança, etc. Tenir un habitatge, ja sigui en propietat, de lloguer o de cessió d’ús, no ha de ser un problema per viure de manera estable i confiada. Quan això no passa la societat es fragmenta perquè una part no té les mateixes possibilitats de desenvolupar-se en llibertat i seguretat que l’altra. Cal tornar a recosir la fractura, i segurament la millor manera és escoltar tothom.