El recent acord entre diferents partits polítics ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’avançar en solucions per a les infraestructures de mobilitat i, especialment, de la xarxa ferroviària de Catalunya. Des de fa anys, les persones que ens dediquem a la divulgació sobre infraestructures reivindiquem precisament la importància de la mobilitat com un servei públic essencial més, equiparable a la sanitat o l’educació, i clamem que és imprescindible donar-li el valor polític i social que es mereix. Que la mobilitat d’un país formi part del debat social i polític, com la formació d’un govern, més encara en el moment d’emergència climàtica en què ens trobem, hauria de formar part de la normalitat i no ser una excepció.

Per comprendre l’estat actual de la xarxa ferroviària de Rodalies, és important remarcar que des de l’any 2005, paral·lelament a molts altres països de la Unió Europea, el sistema ferroviari es va dividir entre la infraestructura (vies, estacions, gestió) i els trens (vehicles, maquinistes, revisors). Fins avui, al que anomenem la xarxa de Rodalies de Catalunya, cohabiten dues entitats diferents: d’una banda, es troba ADIF (ens públic depenent de l’Estat), el propietari i gestor de la infraestructura i, de l’altra, hi ha Renfe Operadora SA (empresa pública), que disposa els trens i els maquinistes i els fa circular per les vies. Durant dècades, la xarxa ha patit (hem patit) la manca d’inversions econòmiques i les constants retallades de mitjans i personal, la qual cosa ha desembocat en greus dificultats per poder prestar un servei públic que és imprescindible. Fa tres anys es va iniciar un canvi de cicle amb l’aprovació i l’inici de treballs de l’anomenat Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030, un document de destacat perfil tècnic que marca i inicia les inversions necessàries per tornar a donar robustesa i fiabilitat al sistema ferroviari, deixant de banda promeses polítiques faraòniques.