No és ni més ni menys especial que cap altra manifestació cultural que tenim a l’abast. El que passa és que la sardana, com passa amb la nostra pròpia llengua i altres elements representatius de la nostra cultura catalana, pateix l’autoodi. Som així, per desgràcia nostra, sembla que mai no sapiguem tenir cura ni estimar allò que és nostre. El problema no és si la fem amb instruments més moderns o menys o si la “modernitzem”, no. A la gent la sardana li recorda el passat, una cosa antiquada, carrinclona, i això respon a un tema d’autoodi.

És un fenomen puntual i anecdòtic. La prova és que, encara que la gent faci rotllana i balli sardana amb aquesta cançó, quan s’acaba res no canvia la trajectòria que pateix la sardana... Jo no veig, quan s’acaba la cançó, els joves traient pancartes per reclamar Salvem la sardana! La sardana va lligada a la llengua i la cultura catalanes. Em sembla fantàstic per al grup i tot és benvingut, però una cosa no treu l’altra.

No. Si perquè es popularitzi li hem de fotre reggaeton... I ho dic jo, que a mi m’agrada aquest estil musical. Però això és com en el cas del gat del meu pare: perquè s’empassi la pastilla l’has d’empastifar de frànkfurt. Només estem ampliant el nostre autoodi. Encara que ho vestim amb reggaeton, la sardana està en coma.

Per a mi la sardana és Mediterrani, olor de pins, blau de mar, el cap de Creus, muntanya, regust de festa major d’un diumenge, esclat de cultura nostra, d’alinear el nostre passat amb el present i el futur. És el nostre ADN. Un munt de coses que modernitzar-les no aporta res. Cal modernitzar el pa amb tomàquet? Oi que no? El producte sardana és bo, el problema –insisteixo– és d’estima. Mira, els americans tenen un instrument que es diu banjo i que no seria l’instrument més sofisticat i modern, que diguem, però hi ha músiques d’arreu del món que el fan servir i agrada. Per tant, no és problema dels tibles i les tenores, “que són estridents”, com alguns diuen, no. O el mateix reggaeton, una música d’arrel molt popular i dels barris pobres que se l’estimaven amb orgull propi i cultural, és un estil supersenzill que ha conquerit el món. Fins i tot els meus amics porto-riquenys flipen, perquè no té res de modern.

No es tracta de rejovenir-lo incorporant instruments antics, i que consti que jo ho he fet des que era petit. Em deien l’enfant terrible de la sardana, o sigui que no soc pas dubtós de ser un purista, jo que he escrit una missa funky, una havanera amb tenora a l’estil reggaeton abans d’aquest fenomen musical. Que ho fas perquè musicalment t’interessa i vols provar de fer combinacions? Endavant, però no cal canviar-li l’essència.

Hi ha mil propostes. Començant per per què no canviem els horaris i en comptes d’una sardana a les deu del matí les passem a les deu de la nit? Crear ambients agradables. O mira el Liceu, fan campanyes per acostar l’òpera als més joves. Que se’n pogués sentir a la ràdio, veure concerts a la tele... El mainstream català, però, sap greu, no inclou la sardana.

Això és el menys important. Perquè tu puguis exportar una cosa te l’has d’estimar i creure. Quan tingui ocasió de compondre una banda sonora de Hollywood èpica, o estigui a prop de Hans Zimmer per parlar-li de la tenora i el tible, segur que sense complexos la introduirem. I per què no una cobla? Ja me la imagino: una banda sonora simfònica medievalesca. I tant que ho serà, d’exportable. Fa poc, al Festival de Sant Sebastià, vaig tocar el tible interpretant alguns fragments de jazz de Benny Goodman i de La missió. La gent flipava i ningú sabia dir d’on provenia aquest instrument –Turquia, l’Índia?– i fins i tot hi havia algun català a l’audiència que no ho sabia. No en té la culpa. Ep, que això ja ho han fet en Joan Díaz, la Ruth Martínez amb New Catalan Ensemble, jo mateix amb l’Andrea Motis... Per ser patrimoni, primer ens l’hem de creure nosaltres. Cal estimar allò nostre i res de complexos.