Focus

L’escalfament del planeta encén la inflació

La volatilitat dels preus dels aliments augmenta amb el canvi climàtic i s’enquista en l’IPC

El BCE considera una prioritat entendre el nou escenari de riscos econòmics i adaptar-s’hi

Una sequera extrema impedeix que els vaixells puguin passar el canal de Panamà amb normalitat
La transició energètica suposa una inversió de recursos que també deixa rastre en l’IPC El sistema de producció d’aliments és massa fràgil; augmentar-ne la robustesa i l’estabilitat és clau
L’Informe Stern va reduir el canvi climàtic a un dilema de costos: els costos de no fer-hi res i els de fer-hi alguna cosa

A través del canal de Panamà solen transitar un 8% dels contenidors de mercaderies de tot el món, però una sequera històrica ha reduït dràsticament el cabal del sistema de rescloses i ha obligat a limitar el pas de vaixells en una tercera part, fet que s’ha traduït en llargues cues i que ha dilatat el temps per creuar el canal. Els transportistes estan revisant les seves tarifes i acabarà impactant, en més o menys grau, en la butxaca dels compradors dels productes que porten. Els meteoròlegs pensen que els efectes del fenomen d’El Niño amplificats pel canvi climàtic explicarien aquesta sequera tan extrema.

Salvant les distàncies, a Alemanya, on els rius també són una via de circulació de mercaderies molt important, els cabals registren minves notables del nivell gairebé cada estiu i això obliga els vaixells a disminuir el volum de càrrega que transporten. Va passar el 2018, el 2022 i el 2023. Les sequeres sovintegen més del que era habitual al país i són tan severes que deixen al descobert les anomenades “pedres de la fam” (hungerstein), que són a la llera de rius com ara el Rin, amb les quals els antics pobladors van deixar testimoni del nivell que va assolir l’aigua en sequeres històriques i que estan relacionades amb fams importants. Ara han esdevingut sinistres marcadors de les conseqüències de l’escalfament global.

Més enllà dels problemes en el transport fluvial, aquests episodis extrems comporten una complexa xarxa d’impactes de gran abast, que afecta empreses, cultius, granges ramaderes, explotacions forestals, centrals energètiques i un llarg etcètera.

A les asseguradores, els danys i les pèrdues cada vegada més freqüents els estan trencant tots els patrons històrics i models matemàtics. És una qüestió que amoïna d’una manera particular un sector que veu com el pagament d’indemnitzacions es dispara. El 2022, les pèrdues assegurades derivades de catàstrofes naturals a tot el món van superar els 125.000 milions de dòlars, d’acord amb els càlculs de l’asseguradora i reasseguradora Swiss Re. La xifra inclou, a més de les sequeres, terratrèmols, ciclons tropicals, inundacions, tempestes i incendis forestals, i suposa un 14% més que la mitjana dels cinc anys precedents, un 54% més que els deu anys anteriors i un 115% si la comparació es fa amb la mitjana dels 30 anys anteriors.

En el seu informe Changing climates: the heat is (still) on, Swiss Re afirma: “A mesura que el canvi climàtic contribueix a la intensificació dels esdeveniments meteorològics greus, també s’intensificaran les repercussions econòmiques associades, amplificades per la interconnexió de l’economia global. Segons la nostra opinió, més enllà de les pèrdues per catàstrofes naturals provocades pel creixement econòmic i la urbanització, a llarg termini, el canvi climàtic serà el principal motor dels riscos econòmics (incloent-hi la pèrdua de creixement del PIB, la inflació volàtil i la inestabilitat dels mercats financers). També impulsarà el risc econòmic acumulat, és a dir, la possibilitat que els impactes adversos d’un esdeveniment s’estenguin a diverses parts de l’economia.”

Prioritat estratègica

La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, ha manifestat reiteradament que l’amenaça que representa el canvi climàtic és una prioritat estratègica perquè afecta la inflació i genera riscos financers. En aquest sentit, ha incorporat l’amenaça climàtica tant en els seus pronòstics econòmics com en el control del sistema financer per tal que sigui més resistent a aquest tipus de crisis. També ha demanat que les firmes de qualificació (Moody’s, S&P i Fitch) tinguin en compte el canvi climàtic en el moment de fer avaluacions de solvència. Finalment, el regulador europeu ha expressat la seva voluntat d’impulsar l’ecologització del sistema financer, començant per les seves carteres i introduint-hi criteris verds. No obstant això, Lagarde ha rebut crítiques que li retreuen no fer-hi prou.

El 30 de gener passat va decidir ampliar els treballs per monitorar tots aquests riscos: “Un clima més càlid i la degradació del capital natural estan imposant canvis en la nostra economia i el nostre sistema financer. Hem d’entendre aquesta transformació i adaptar-nos-hi per seguir complint amb el nostre mandat”, diu Lagarde.

Una de les idees de fons és que cal generar nou coneixement per preveure escenaris i anticipar respostes en un context d’imprevisibilitat màxima, especialment pel que fa a la manera com afectarà la inflació, “la bèstia que tots els banquers centrals volen domar”, com la defineix la presidenta del BCE.

El maig del 2023, un grup d’estudiosos del banc ja van fer un primer intent per capturar l’anomenada “inflació climàtica” i quantificar-la. Es van centrar en l’estiu de l’any anterior i van arribar a la conclusió que la calor extrema d’aquell període va ser la responsable d’un increment de la inflació d’aliments de 0,63 punts percentuals, amb variacions entre països que van de 0,43 a 0,93 punts. I van predir un increment dels preus dels aliments d’entre 0,92 i 3,23 punts percentuals cada any, amb l’horitzó del 2035. No obstant això, els autors de l’estudi no s’estan d’advertir que la recerca en aquest camp al món està en els inicis i que els riscos de subestimar l’impacte són molt alts per l’àmplia gamma d’efectes que implica.

“L’augment de les temperatures ja té un impacte sobre la inflació. El principal component afectat és el dels aliments. Però, contràriament al que puguem pensar, el canvi climàtic pot tenir un efecte sobre la inflació d’altres components. Atès que els aliments són un input clau per a la restauració, la inflació dels aliments es pot transmetre cap a la inflació nucli, la que exclou aliments i energia”, assenyala Zoel Martín Vilató, economista de CaixaBank Research. Per a l’investigador, la pressió sobre l’IPC (índex de preus de consum) no només anirà a l’alça sinó que també influirà en l’augment de la volatilitat (inestabilitat), atès que els efectes derivats de l’augment de les temperatures poden ser diferents segons l’estació de l’any.

L’oli d’oliva, disparat

No cal anar gaire lluny per mirar cara a cara la inflació climàtica –l’Estat espanyol en seria un dels estats europeus més afectats, segons alguns estudis–. Només cal entrar en un comerç d’alimentació i observar els lineals de l’oli d’oliva, a preus astronòmics, per tenir l’evidència més directa de com està afectant la butxaca de tots els consumidors. Sequeres extremes, glaçades a destemps, pedregades freqüents i inundacions tenen efectes negatius sobre les collites i generen desajustaments entre oferta i demanda, i els aliments són la base d’una cadena que va transmetent les alces de preus.

En aquest mateix sentit, Francesc Reguant, economista i president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, pensa que “el canvi climàtic s’està manifestant ja com una crisi alimentària”. I el punt de mira no està tant en l’oli d’oliva sinó en els cereals, que, al cap i a la fi, són la base de l’alimentació de la humanitat, ja sigui directament o indirectament, perquè la carn també necessita pinso per a l’engreix.

Es calcula que entre un 60% i un 70% de l’alimentació del món es basa en els cereals. Reguant explica que els preus dels cereals es van mantenir estables durant molts anys, pràcticament des de finals de la crisi del petroli dels anys setanta del segle XX fins al 2007, quan l’aposta pels biocombustibles i l’especulació associada van fer disparar la cotització en els mercats. Aquesta va ser la primera crisi relacionada amb el canvi climàtic, perquè es va fer per evitar cremar combustibles fòssils, i després se n’han succeït d’altres. El 2010, una onada de calor extrema va provocar milers de morts a Rússia i una pèrdua del 35% de les collites. Dos anys després, va ser el torn dels conreus de blat de moro i soja de l’Oest Mitjà estatunidenc, on una sequera històrica va malmetre les plantes d’aquests cultius i va fer que se’n disparessin els preus. El 2018 van tornar a pujar, tot i que no tant, per un dèficit de producció de blat als principals mercats. El 2020, amb la covid, i el 2022, amb la guerra d’Ucraïna, han estat els dos darrers episodis d’increment dels preus.

En aquesta qüestió, no es pot obviar un element afegit: els mercats de futurs, que es van crear per donar estabilitat als preus dels aliments, i que han donat ales als especuladors. Per entendre les arrels d’aquest comportament, cal pensar que els aliments tenen una demanda inelàstica, que vol dir que es manté la intenció de compra tot i que els preus pugin: un caramel per als que volen obtenir un rendiment ràpid gràcies a la desesperació aliena.

Importar més cereals

En aquest context inflacionista, l’economia catalana va haver d’importar cereals per cobrir les necessitats de la demanda atès el dèficit ocasionat per la sequera. Al port de Barcelona es van descarregar un 34% més de cereals el 2023, i al de Tarragona, un 33% més de cereals, pinsos i farines.

A Catalunya, encara ningú no ha calculat quins seran els costos de la sequera persistent que ens afecta, però seran molt elevats. Sense pluges, al camp es van perdre bona part dels conreus de secà: la collita de cereals va ser un desastre (per això se’n van haver d’importar), també la de farratges i la de fruiters com l’olivera. Però tampoc se n’ha salvat el blat de moro ni part de la producció de fruita dolça. En alguns casos, el problema no està acotat en el temps perquè el dèficit hídric durador castiga arbres i plantes que no sobreviuen en terrenys eixuts. Per a molts pagesos, aquesta situació ha estat el detonant per sortir amb el tractor a la carretera i mostrar la desesperació per la dificultat de continuar vivint d’aquesta activitat.

En la indústria, les restriccions en el consum d’aigua del pla de sequera també han comportat pèrdues i caigudes de producció, amb realitats molt diferents segons els sectors. Hotels, restauració i gimnasos també viuen amb preocupació les limitacions a l’hora d’omplir piscines i utilitzar les dutxes dels vestidors. La manera com es gestiona un bé escàs com l’aigua acaba enfrontant sectors. Una enquesta del Col·legi d’Economistes entre els col·legiats revela que el 67,8% preveuen un conflicte entre els diferents àmbits econòmics pels usos de l’aigua (agrari, industrial, turístic, etc.). Aquest sondeig situa la sequera com un dels principals problemes econòmics de Catalunya; ho és per a un 40,9% dels enquestats, i el 58,3% consideren que l’impacte econòmic que tindrà serà molt elevat.

L’Informe Stern

Tot això que està passant ja va ser vaticinat per l’economista britànic Nicholas Stern el 2006, en l’informe que va elaborar per encàrrec del Ministeri d’Hisenda del Regne Unit, i conegut des d’aleshores com a Informe Stern. Va preveure que el cost de no fer res contra l’escalfament global equivalia a un 5% del PIB de cada any, mentre que si es prenien les mesures adequades per frenar la tendència, els costos serien de l’1%. Anys després, Stern va dir que segurament havia infravalorat els efectes del canvi climàtic. Per Francesc Reguant, la clarividència de Nicholas Stern va ser simplificar un tema d’enorme complexitat a un dilema de costos: els costos de fer i els costos de no fer. “Certament, el canvi climàtic és un tema de costos i ja els tenim aquí”, afirma. A més a més, cada dia que passa sense posar en marxa respostes efectives, la factura és més gran, perquè el perjudici per al planeta augmenta i la inversió necessària per fer-hi front s’encareix. Swiss Re xifra en 270.000 milions de dòlars el dèficit acumulat d’inversió al món per assolir les zero emissions el 2050.

Per Desirée Knoppen, directora del departament de màrqueting, operacions i supply d’EADA Business School, el món simula que està en transició, però en realitat està en l’escenari de no fer-hi res. “Els esdeveniments meteorològics extrems no desapareixeran, perquè la quantitat de carboni que hi ha a l’atmosfera no s’està reduint. Les tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni són coses aspiracionals. En aquest sentit, els efectes sobre l’economia, com ara la pujada de preus, han esdevingut estructurals, i constitueixen la prova més clara que tot allò que fem és adaptatiu”, assegura. Knoppen recorda que el consum energètic continua augmentant i que el que caldria no és concentrar els esforços en l’oferta sinó a reduir la demanda.

Per la seva banda, Reguant també és del parer que no hi estem fent prou: “Caldria prendre decisions que molestin tothom. Però, és clar, ningú les vol prendre; ens falten líders. Per què l’extrema dreta triomfa? Perquè ignora els problemes dient que no hi ha canvi climàtic o donant solucions fàcils. Però ara les solucions són difícils.”

El catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de Sevilla Juan Torres López, en el seu llibre Más difícil todavía, explica que el canvi climàtic influeix en els preus per tres vies. La primera és la ja comentada dels episodis climatològics extrems que, d’una manera o altra, limiten l’oferta i, per la llei del mercat, pressionen els preus a l’alça i castiguen l’IPC. La segona seria l’encariment dels combustibles fòssils i dels processos productius i la mobilitat vinculada al seu ús, ja sigui perquè són objecte de penalització fiscal o perquè se’n desincentiva l’ús i baixa la inversió, o bé perquè són cada dia més escassos. Finalment, hi ha els costos de la transició energètica: instal·lar panells solars, augmentar la xarxa de distribució elèctrica, rehabilitar els edificis amb criteris d’estalvi energètic, substituir els vehicles de combustió, etc. Tota la inversió que s’ha de fer són costos que s’han de portar als preus, perquè d’una manera o altra els usuaris o consumidors ho acabaran pagant.

En definitiva, la inflació climàtica és aquí i seguirà amb nosaltres molt de temps. Una altra qüestió és com podem fer-hi front. El BCE té el punt de mira en l’estabilitat dels preus i la seva palanca bàsica són els tipus d’interès. Fins ara la inflació, com a problema econòmic, s’ha tractat bàsicament com un tema monetari per part del mainstream econòmic i dels bancs centrals. De l’economista Milton Freedman és la frase “La inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari, en el sentit que és i pot produir-se només per un increment més ràpid de la quantitat de diners que de productes”.

D’aquesta manera, quan els preus van començar a escalar a principis del 2021 com a conseqüència de l’encariment de l’energia, la resposta dels bancs centrals es va fer esperar però finalment van apujar tipus. L’agost del 2022, el BCE ho va fer en un quart de punt i va iniciar una pujada gradual fins al 4,5% assolit el setembre del 2023. Un mes després, la inflació desbocada tocava sostre a la zona euro (10,6%) i iniciava un procés de baixada. A partir d’ara, seria esperable una rebaixa del preu del diner quan la inflació estigui en l’objectiu del 2% (alguns analistes diuen que podria ser cap al juny). El febrer passat, l’IPC es va moderar fins al 2,6% interanual, dues dècimes menys que al gener. Joan Vila, enginyer i autor del llibre La fi de l’abundància, opina que, tot i la pujada de tipus al món, hi ha massa diners i això és inflacionista: “Els bancs centrals van aportar molta liquiditat al món i, tot i que sembla que ara redueixin l’oferta de diners, a la pràctica no ho fan perquè tenen pànic que caigui el sistema”, assegura.

En la mesura que la inflació sembla encarrilada, malgrat la persistència dels riscos de desestabilització, sembla que dona la raó als defensors de la resposta monetarista al problema. O no?

Problema monetari?

Juan Torres pensa que no: “Abordar la inflació només com un problema monetari i subjecte únicament a la teràpia dels tipus d’interès impedeix actuar sobre els altres desencadenants que poden estar resultant decisius perquè pugin els preus, com succeeix ara, i porta a sobreactuar sobre altres que potser no són tan decisius.” En aquest sentit, Torres assenyala en el seu llibre que el canvi climàtic és un d’aquests desencadenants decisius que es descuiden: atacar la inflació i descuidar les inversions de la transició energètica és guanyar una batalla i perdre la guerra. Què s’hi pot fer?

Sense cap mena de dubte, el problema estructural que més amoïna és el de la producció d’aliments al món. La crisi climàtica està palesant la fragilitat del sistema actual, massa exposat als esdeveniments extrems, ja siguin sequeres, inundacions, incendis o plagues i guerres. Sempre n’ha estat, de fràgil, però ara encara més. La manera de reforçar el sistema alimentari mundial està generant un debat molt ric no exempt de polarització.

Food System Economics Commission és un grup internacional d’experts de diferents camps que proposen avançar cap a un model diferent de produir aliments, més robust i més saludable per a les persones i per al planeta. En un informe recent, asseguren que l’actual sistema està basat a produir tant i tan barat com sigui possible, i aquest afany per l’eficiència ha estat paradoxalment la causa de la fragilitat: “L’optimització a curt termini dels recursos ha tendit a concentrar a gran escala la producció mundial de molts aliments en llocs on els costos són més favorables; això fa que el subministrament global d’aquests productes bàsics sigui molt més vulnerable a les crisis que si hi hagués molta menys especialització i més redundància”, asseguren.

Pagès ampliat

En aquest mateix sentit s’expressa Desirée Knoppen, d’EADA: “En molts països ja no hi ha pagesos sinó indústries que poc tenen a veure amb la connexió amb el territori. Hem d’avançar cap a un sistema centrat en el pagès amb funcions augmentades: no només és la producció d’aliments, també la producció d’energia de manera combinada, i la protecció de la biodiversitat. La pèrdua de biodiversitat és un aspecte que és més urgent que el canvi climàtic”, assegura.

En l’altre pol ideològic se situa Francesc Reguant, que advoca per la intensificació sostenible de la producció agrària com a via per assegurar l’alimentació al món. La intensificació sostenible es basa a incrementar la productivitat de l’agricultura per millorar la seguretat alimentària, fent-la compatible amb els objectius mediambientals i la supervivència del pagès: “La idea és que podem ser amables amb la natura, però produint per a tothom, per cobrir la demanda, a un preu assequible, perquè la gent pugui comprar-ho, i d’una manera que el pagès també pugui viure.” Reguant és molt crític amb el que qualifica de “populisme verd”, que abomina de l’agricultura intensiva, que defensa: “Hi ha un populisme que està proposant una sèrie de coses que ens porten a la fam de la humanitat. La voluntat de canviar les coses no pot impedir els objectius que aquí ens hem d’alimentar tots”, afirma. El president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes defensa l’adopció de tots els avenços tecnològics, des del big data fins a la intel·ligència artificial, en favor d’un sector agrícola i ramader més eficient i sostenible, però res de canviar les coses de soca-rel.

Pel que fa a la ramaderia, el divulgador Joan Vila pensa que produir carn, sobretot vaquí, és molt ineficient. Per això defensa la proteïna no animal com una de les tecnologies disruptives de futur.

La resiliència com a cost
La recerca de la resiliència després de la pandèmia és una aspiració a l’alça en molts àmbits: el financer, l’industrial, el logístic i, també, l’alimentari. Una de les vies és diversificar proveïdors i desglobalitzar parcialment part de la cadena per reduir els nivells d’exposició als riscos; no obstant això, és una decisió que genera costos i, en aquest sentit, també pressiona la inflació. El fet que la Xina hagi fabricat a preus reduïts ha estat molts anys un factor deflacionista clau.

LES FRASES

Atès que els aliments són un ‘input’ clau per a la restauració, la inflació es pot transmetre cap a la inflació nucli, la que exclou aliments i energia
Zoel Martín Vilató
economista de CaixaBank Research
Els efectes sobre l’economia, com ara la inflació, han esdevingut estructurals, i són la prova més clara que tot allò que fem és adaptatiu
Desirée Knoppen
Professora d’EADA Business School
Hi ha un populisme que està proposant una sèrie de coses que ens porten a la fam de la humanitat. Aquí ens hem d’alimentar tots
Francesc Reguant
Col·legi d’Economistes
Els bancs centrals van injectar molta liquiditat. Ara sembla que la treuen, però a la pràctica no ho fan per evitar que caigui el sistema
Joan Vila
Enginyer industrial
0,63
Inflació atribuïda al canvi climàtic.
0,63 punts percentuals és la part de la inflació dels aliments causada per la calor extrema a Europa l’estiu del 2022, segons estimacions d’un grup d’economistes del BCE. En aquell moment, la inflació a la UE estava desbocada i encara no havia tocat sostre. Als països més afectats per aquell episodi, l’impacte hauria estat de gairebé un punt.
66%
Climatologia extrema.
L’informe sobre riscos globals 2024 del World Economic Forum situa la climatologia extrema com la principal amenaça del planeta. El 66% dels enquestats per aquesta organització responsable de la trobada de Davos estimen que és el principal risc de la pròxima dècada.
9€
Oli d’oliva verge extra.
Últim preu del litre a l’engròs a Catalunya. Va començar l’any a 9,30 euros i ha anat baixant lleugerament.

L’evolució dels preus, en el divan

El professor titular del Departament d’Economia, Finances i Comptabilitat d’Esade, Omar Rachedi, explica en el darrer Informe económico y financiero de l’escola de negocis que, quan el 2020 es va incorporar com a docent procedent del Banc d’Espanya, el seu primer any va estar condicionat pel desafiament d’explicar en profunditat als alumnes què és la inflació: “Durant dues dècades en què els preus es van mantenir estables, els meus alumnes, amb justa raó, relegaven la inflació a un segon pla en la seva llista de desafiaments econòmics fonamentals.” Quatre anys després, Rachedi assegura que els debats a les aules se centren ara en les conseqüències negatives d’elevades taxes inflacionistes. “Ara afronto el repte d’explicar la possibilitat que els tipus d’interès nominals romanguin en el seu límit inferior durant un període prolongat”, reconeix.

Aquesta anècdota il·lustra molt bé amb quina rapidesa es passa d’un escenari a l’escenari contrari en el terreny econòmic i com varien radicalment les percepcions dels fenòmens. Però, pel que fa a la inflació, també diu molt de fins a quin punt el repunt de l’IPC afecta psicològicament un important nombre de persones. Les expectatives sobre com evolucionaran els preus i com es mourà la política monetària poden condicionar enormement les decisions d’estalviadors, inversors, empresaris i polítics. I l’impacte en l’economia és molt important.

D’altra banda, no deixa de sorprendre el consens tan ampli que genera un escenari inflacionista en els grans centres de poder i de producció de coneixement econòmic, aquells amb capacitat real d’influir, consens tant en el diagnòstic de la situació com en les solucions. L’actual cicle inflacionista va començar el 2021 i, en un primer moment, tothom va estar d’acord que seria transitori i poc important. Després, hi havia consens a assenyalar el contrari. I, finalment, a dir que no hi havia cap altra solució que apujar tipus d’interès.

La pujada dels preus accentua la desigualtat

La taxa d’inflació seria més alta si el patró de referència fos el consum de les famílies amb rendes baixes o d’edat avançada
Francesc Muñoz Dorado

L’IPC (índex de preus de consum) és un indicador econòmic basat en els preus minoristes d’un cistell de productes que representen el consum familiar. Tothom accepta que quan puja o baixa té una afectació universal, però el cert és que els patrons de despesa de les llars són molt dispars. En conseqüència, l’IPC no reflecteix bé com afecta els diferents col·lectius de la societat. En aquest cas, resulta més útil l’enquesta sobre pressupostos familiars que elabora l’INE i que permet treure conclusions d’acord amb les característiques de cada llar: nombre d’integrants, ingressos, nivell cultural, gènere i edat dels membres..., perquè tenen pautes de consum diferents.

En aquest sentit, un estudi publicat pel Banc d’Espanya el 2023 va revelar que la inflació del 2021 va ser dos punts percentuals més elevada per a les famílies amb menys ingressos que per a les famílies amb rendes més altes, i 1,5 punts percentuals més alta a les cases on el cap de família té al voltant de 60 anys, si es compara amb aquelles en què els membres són joves. La raó és que el consum d’energia i aliments pesa més en el cistell de consum de les persones amb menys recursos i més edat. I, de fet, són els dos components que més van fer disparar l’IPC aquell any.

Les conclusions de l’estudi conviden a reflexionar sobre l’evidència que “la inflació no és la mateixa per a tothom”. Per això, adoptar una dada agregada per prendre decisions de política redistributiva pot acabar consolidant diferències entre col·lectius. Per això és molt important també avaluar l’impacte de les decisions que es prenen. Cal recordar que el govern espanyol va aprovar en diversos moments diferents paquets de mesures per mitigar els efectes de la inflació: entre les més destacades hi ha la baixada de l’IVA i d’impostos de l’electricitat i l’IVA dels aliments, algunes de les quals s’han anat revertint aquest any. L’estudi del Banc d’Espanya assenyala que, tot i que les mesures ajuden totes les famílies, tendeixen a beneficiar més les més vulnerables, perquè en el seu consum pesa més l’energia i l’alimentació.

D’altra banda, les accions de política monetària per refredar l’economia i pal·liar la inflació també tenen un impacte desigual en la societat. La pujada de tipus tendeix a penalitzar més les famílies endeutades (les que tenen una hipoteca a tipus variable i veuen com han de pagar més cada mes) que les estalviadores, ja que, tot i que la inflació fa perdre valor al seu capital, poden trobar productes financers per treure’n un rendiment. No gaire, això és cert.

En definitiva, el cicle econòmic actual se salda amb més desigualtat en la societat. Les altes taxes d’inflació fan augmentar la bretxa entre famílies.

Millora la taxa de risc de pobresa
La taxa de risc de pobresa o exclusió social és del 24,4% a Catalunya. L’ha facilitat l’Idescat, correspon al 2023 i millora en tres dècimes la del 2022. Ara bé, augmenta en sis dècimes en els menors de 16 anys, amb una taxa del 33,1%.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.