Opinió

La Paradoxa d’Easterlin

En un món on el creixement econòmic i l’increment del PIB són sovint vistos com a sinònims de progrés i benestar, la teoria d’Easterlin irromp amb una perspectiva provocativa: més enllà d’un cert llindar, els diners deixen de ser un determinant directe de la nostra felicitat. Aquesta afirmació, basada en la recerca de l’economista Richard Easterlin en la dècada de 1970, desafia la noció convencional que l’acumulació de riquesa és un camí infal·lible cap a la felicitat personal i col·lectiva.

El descobriment central d’Easterlin —que les persones en països més rics no informen de nivells significativament més alts de felicitat que aquelles en països amb menys recursos— convida a una reflexió profunda sobre les nostres prioritats individuals i col·lectives. La paradoxa suggereix que, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques, factors com les relacions personals, el sentit de pertinença i l’assoliment d’objectius personals cobren més rellevància per a la nostra sensació de benestar.

Aquesta perspectiva és especialment pertinent quan considerem la seva aplicació a les classes socials més desfavorides. Per a aquestes comunitats, incrementar l’accés a recursos bàsics pot tenir un impacte profund i directe en la seva qualitat de vida i felicitat. Això planteja una interrogant crítica sobre la distribució de la riquesa i la configuració de polítiques públiques enfocades al benestar: Com podem redistribuir els recursos de manera que es maximitzi la felicitat i satisfacció de tota la societat, i no només el creixement econòmic?

Aquí és on les classes polítiques juguen un paper crucial. Tenen l’oportunitat —i, diria jo, la responsabilitat— de liderar el camí cap a una redistribució més equitativa dels recursos i la creació de polítiques que promoguin el benestar general. Aquest esforç comença per reconèixer que el benestar no pot ser mesurat només en termes de creixement econòmic, sinó que ha d’incloure indicadors de salut, educació, igualtat, i satisfacció vital.

Promoure polítiques que assegurin l’accés a serveis de salut, educació de qualitat, habitatge digne, i seguretat alimentària per a tots, especialment per als més desfavorits, no és simplement una qüestió de justícia social; és també una estratègia econòmica prudent. A més, aquestes accions poden servir per a construir una base de suport popular sòlida, ja que milloren directament la vida dels ciutadans.

Les polítiques progressistes que aborden la desigualtat i promouen un enfocament més humà i menys materialista cap a la felicitat i el benestar són estratègies que no només tenen el potencial de transformar societats de maneres profundes i significatives, sinó que també podrien redefinir el que significa el progrés al segle XXI.

No obstant això, la implementació d’aquestes polítiques no està exempta de desafiaments. Requereix d’un compromís polític i social per redefinir l’èxit més enllà dels indicadors econòmics tradicionals i considerar mesures de benestar més holístiques. Superar resistències ideològiques i econòmiques serà essencial per prioritzar la redistribució de la riquesa i la inversió en capital humà.

La teoria d’Easterlin ens recorda que, en la recerca de la felicitat i el benestar, els diners tenen el seu rol, però és un actor secundari després de cobrir les necessitats bàsiques. Aquest enteniment obre un espai vital per qüestionar i reimaginar les nostres estructures econòmiques i socials, amb la finalitat de construir societats que fomentin el benestar integral de tots els seus membres, no només l’enriquiment d’una elit. Al final, sembla que la recerca de la felicitat, més que una equació econòmica, és una qüestió profundament humana que ens interpel·la sobre el tipus de societat que volem ser.

Les polítiques enfocades en el benestar general no només són moralment correctes, sinó que també són viables i desitjables des d’un punt de vista social i econòmic. Mitjançant la promoció d’un sistema més inclusiu i equitatiu, els líders polítics poden ajudar a crear una societat on la felicitat i el benestar no són privilegis de pocs, sinó drets fonamentals de tots.

Aquesta visió requereix un lideratge valent i compromès, disposat a mirar més enllà dels cicles electorals i les pressions immediates, enfocant-se en el futur a llarg termini de la societat. Requereix de polítiques innovadores que no només redistribueixin la riquesa, sinó que també promoguin la cohesió social, l’educació de qualitat, l’accés a la salut i l’habitatge, i la protecció de l’ambient.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Altres articles de l'autor