Ferrimax prepara el talonari i l’organització per créixer
L’empresa de solucions de seguretat vol fer una estirada per guanyar competitivitat i estudia incorporar companyies del sector
A la planta de Sant Fost de Campsentelles es fa tot el procés de fabricació de les caixes fortes i les portes blindades o cuirassades
La companyia té filials a França, Suïssa i Itàlia i el 2016 va adquirir una distribuïdora a París
Ferrimax, fabricant vallesà de caixes fortes, cambres cuirassades i solucions de seguretat a mida, vol guanyar dimensió per competir millor en el sector, on ja té un paper destacat al sud d’Europa. Com a pas previ, la companyia adaptarà l’organització per preparar-la per a integrar altres empreses. Això significa reforçar la professionalització d’alguns perfils i elaborar protocols. “Cada vegada més sectors com ara l’energètic, el de gestió de l’aigua i el militar demanen el nostre producte i per respondre-hi hem de ser més grans i més professionals”, explica Antonio de la Casa, màxim executiu i fill del fundador de Ferrimax. En aquest sentit, De la Casa planteja que el futur és créixer o vendre’s l’empresa (d’ofertes, no li’n falten). No descarta cap escenari a llarg termini, però en el curt i en el mitjà l’opció escollida és créixer i fer-ho sols: també han aparcat, de moment, l’entrada d’un soci financer. A l’Estat espanyol, hi ha molts petits fabricants, a vegades amb un àmbit d’actuació relativament local, que suposen una oportunitat per consolidar.
Antonio de la Casa dibuixa els plans corporatius quan la companyia treballa en projectes de gran envergadura força diferents. En un dels espais exteriors de la fàbrica de Sant Fost de Campsentelles, de 10.000 m², hi ha disposats un grup de contenidors militars que esperen el blindatge a prova de foc, explosió i bales. Ferrimax forma part d’una UTE amb tres empreses més dels Països Baixos, que proveeixen l’exèrcit holandès d’un centenar d’aquests contenidors, que permeten muntar una base de manera ràpida, amb la supervisió de l’OTAN.
Protegir un banc suís
En una altra part de la planta, es treballa des de fa un any en una porta de seguretat d’enormes proporcions que tancarà l’aparcament del nou edifici d’un banc d’inversions a Suïssa. De la Casa diu que, tot i que venen per catàleg portes blindades o cuirassades, caixes fortes i armaris de seguretat i que distribueixen productes d’altres empreses, el seu fort són les solucions a mida: “Som el sastre de la seguretat”, afirma. Poden fer des d’una cambra cuirassada per a un aeroport o per a una empresa d’alta seguretat, com ara la que fabrica la tinta amb què s’imprimeixen els bitllets d’euro, o magatzems protegits per a polvorins o museus. El producte a mida i el de catàleg es reparteixen al 50% les vendes.
Habitació del pànic
El ventall de clients és molt ampli i no para d’augmentar en un món cada cop més insegur. El consumidor tradicional són bancs, joieries, loteries, bingos, casinos, armeries, negocis d’or, polvorins, gestors d’infraestructures crítiques i l’administració pública (comissaries de policia, hisenda, etc.). També reben encàrrecs de firmes d’arquitectes o interioristes o empreses de seguretat domèstica per fer projectes en domicilis. En alguns casos, l’encàrrec és fer una habitació del pànic: espai blindat i ocult a casa per utilitzar en cas que hi hagi intrusos a la llar.
A aquests treballs, s’hi afegeixen constantment noves línies de negoci: en són alguns exemples les consignes intel·ligents per lliurar objectes, ja sigui per al click and collect dels supermercats o per als proveïdors d’empreses, o les solucions de seguretat per a centrals de trucades o de ciberseguretat. “Allà on detectem una oportunitat, ens hi fiquem”, diu.
Un dels darrers exemples és en el camp de la mobilitat elèctrica i associat a la perillositat de les bateries de liti, que poden desencadenar un foc difícil de contenir i, si n’hi ha moltes de juntes, cremar per simpatia. Llocs amb molts patinets aparcats o espais de recàrrega suposen un risc i Ferrimax estudia fórmules per fer-los més segurs. Encara són en la fase de prototip.
Ferrimax té des del 1992 una delegació a Madrid i, més recentment, ha obert una sala d’exposició a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, on es mostra la línia de productes de luxe: caixes fortes i armaris de seguretat amb acabats selectes.
El 2005, la companyia es va implantar a França amb una empresa pròpia; el 2012, a Suïssa, i el 2022, a Itàlia. Totes funcionen de manera autònoma. A França també tenen la distribuïdora Euro Coffres Services, que van comprar el 2016. La facturació de les filials suma uns 5 milions d’euros, mentre que la matriu ha assolit els 14 milions d’euros, el 54% dels quals, a l’exterior.
La fàbrica de Sant Fost té una oficina tècnica amb quinze persones que desenvolupa els projectes, tant la part estructural com l’electrònica i la informàtica. El producte comença a agafar forma al pavelló de xapa (tall, soldadura i punxonament). Després, si cal, es farceix de formigó; a continuació, es munta, es pinta i s’hi afegeix la part d’electrònica, tot a la mateixa planta.
Els dos fundadors havien estat directius de Fichet
Ferrimax neix el 1978 amb Antonio de la Casa (pare) i José Luis Morillas, director de fàbrica i comercial de Fichet, respectivament. Aquell any decideixen marxar de l’empresa i muntar un negoci de caixes fortes pel seu compte. Un taller de 500 m² al Poblenou de Barcelona va ser la primera seu de la companyia, que va créixer molt ràpidament i el 1986 es va haver de traslladar a una nau de Badalona de 3.000 m². Finalment, el 2008 van adquirir unes instal·lacions de 10.000 m² a Sant Fost de Campsentelles, que són les que ocupen actualment i de les quals és difícil marxar per la gran complexitat que suposa: cal pensar que tenen fins i tot una petita cimentera per fer el formigó. No obstant això, ja comencen a notar que van justos d’espai i han hagut de llogar part de l’emmagatzematge.
El 2006, coincidint amb el canvi generacional a l’empresa i la necessitat de fer una important inversió en una nova nau, la família De la Casa acaba comprant a l’altre propietari la seva part.