Cinema

Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez

Directors de cinema

“Molts artistes són vampirs que xuclen la vida dels altres”

Estrenen ‘Segundo premio’, guardonada amb la Bisnaga d’Or i per la direcció i el muntatge al festival de Màlaga

“Al final totes les pel·lícules són mentideres, com diu el bateria; volíem oferir una mena de visió polièdrica”

El procés de fer la pel·lícula d’alguna manera reflecteix la història del disc de Los Planetas

Isaki Lacuesta (Girona, 1975) manté el seu idil·li amb els festivals, la crítica i probablement el públic amb Segundo premio , la història de la gravació del tercer disc del grup de Granada Los Planetas, el 1998. Acompanyat en aquesta ocasió de Pol Rodríguez (Barcelona, 1977) com a codirector, van guanyar la Bisnaga d’Or i el guardó a la direcció i el del muntatge en el darrer festival de Màlaga. Els actors i també músics Daniel Ibáñez, Cristalino, Stéphanie Magnin i Mafo protagonitzen aquesta pel·lícula que arriba avui als cinemes.

El subtítol ‘Això (no) és una pel·lícula de Los Planetas’ remet a un joc de realitat i ficció.
Isaki Lacuesta: Sí, aquesta frase és de les primeríssimes idees quan em van proposar fer la pel·lícula i és la primera cosa que els vaig explicar a Los Planetas quan els vaig conèixer: no volíem fer una pel·lícula d’aquestes amb el seu pedestal –al final totes les pel·lícules són mentideres, com diu el bateria–, sinó oferir una mena de visió polièdrica. Està feta amb els quatre punts de vista dels protagonistes, però també està escrita a partir del que ens explicava la gent per aquí i per allà. Estem en una tradició oral de llegendes de Los Planetas. A Granada, però també a Espanya, en corren moltes.
Pol Rodríguez: Sí, a més que té molt a veure també amb ells mateixos. Com que cadascú té una versió diferent del que va passar en aquella època, cadascú explica les coses d’una manera diferent. Tenia tot el sentit del món fer una història a través de diversos testimonis que a més es contradiuen entre ells, no saps si és veritat o mentida, i tot això fomenta la llegenda.
I.L.: I és una forma d’explicar a l’espectador que, del que veurà, no tot és veritat.
P.R.: O no tot és mentida.
I.L: Sí, perquè aquesta frase també és la forma de poder explicar veritats i que la gent se les cregui. Hi ha com tres registres, a la pel·lícula. Un són les coses que estan molt treballades perquè siguin tal qual. Per exemple, hi ha aquest punt de reconstrucció absurda i literal: l’equip d’art va recrear el Planta Baja, on actuaven, que es va cremar el dos mil i escaig, i va trobar la guitarra del J, d’aquella època, amb què va fer el disc. Després hi ha el que està tot inventat. I l’altre registre és el del joc de les set diferències, com l’escena del playback a TVE. Va passar, però d’una manera diferent. És per la distorsió de la ficció? Per la distorsió de la memòria? Els que escriviu ja ho decidireu.
El consum de drogues és un tema important, i no l’amagueu. No fa borrosa l’època i distorsiona els records?
P.R.: És clar que a l’època tota aquesta psicodèlia existia, i és part d’alguna manera de la relació que tenen entre ells en aquell moment. El que volíem és fer sentir a l’espectador què sentien els personatges, durant tota la pel·lícula, no només en la part de les drogues, sinó també en la part de com funcionen les lletres de les cançons, com s’entenen ells. L’objectiu una mica era reflectir tot aquest món, tot aquest imaginari, entrar dins dels sentiments dels personatges.
I.L.: La principal addicció que s’explica és l’addicció a l’altre, al company. Hi ha una història d’amor perquè es necessiten completament.
P.R.: És que és una pel·lícula molt addictiva, molt ionqui. La gent hi va una segona vegada i li agrada més. És una pel·lícula per anar-hi tres vegades.
I.L.: No passarà. [Riuen]
Jonás Trueba estava en aquest projecte. Com us va arribar i el vau acabar dirigint a quatre mans?
I.L.: És curiós perquè els canvis de director i els endarreriments són molt normals. I aquesta pel·lícula estic començant a pensar que d’alguna manera reflecteix la història del disc que no es pot fer de Los Planetas. És molt més normal del que sembla, que les pel·lícules no surtin, que canviïn de mans... Jonás Trueba portava sis anys amb aquesta pel·lícula, i arriba un punt en què ja no és el mateix director que va començar i deixa de ser una prioritat per a ell. I el Jonás em truca i em diu si la vull fer, perquè som molt amics, havíem anat parlant de la pel·lícula. Sabia que em feia molta enveja això d’anar a Granada amb músicsm i em proposa fer-la. Vam fer un guió nou, perquè el que hi havia era molt del Jonás i jo no puc imitar-lo. El dia abans de començar a rodar, portant sis mesos de preproducció, surt el diagnòstic de leucèmia de la Luna [la seva filla] i truco al Pol.
P.R.: I aquí estem, mà a mà. Estàvem connectats en línia, a través de la tecnologia de la videoconferència: podia veure el què gravàvem amb la càmera, hi havia una càmera per parlar ell i jo, i després veia com estava el set... I així vam anar fent. És una pel·lícula per la qual han passat tres directors, quatre ajudants de producció, tres ajudants de direcció... Hi ha passat molta gent.
En quina mesura és important fer equip i la química, i quin paral·lelisme hi ha entre el procés de fer un disc i una pel·lícula?
I.L.: En principi, hi havia moltes coses que escrivíem al guió que venien d’experiències pròpies. Per exemple, quan són a la discogràfica, la majoria de diàlegs són frases que m’han dit a les plataformes. I la conversa que té el cantant amb el guitarrista són converses que tenim entre col·legues: “Volem arribar al màxim públic possible. Com podem fer-ho sense perdre l’essència, sense deixar de ser nosaltres mateixos?” Són coses que ens identificaven amb Los Planetas. I a partir d’aquí, hem trobat paral·lelismes que no ens imaginàvem.
P.R.: N’hi ha molts. Òbviament, la pel·lícula parla del treball en equip, de com es necessiten els uns als altres per acabar fent un producte. Els cineastes tenim un equip de col·laboradors. I Isaki i jo ens vèiem molt reflectits en el cantant i el guitarrista: no podíem estar junts però tampoc podíem estar separats, d’alguna manera. El cinema té això, aquesta capacitat, com si fos un ésser viu, de xuclar de les experiències del rodatge.
I.L.: El Pol m’ho anava dient durant el rodatge: “Tu i jo som com el cantant i el guitarrista.”
Per què hi ha tantes referències a fantasmes, vampirs...?
I.L.: Això és l’altra cosa que els vaig dir a Los Planetas la primera nit: ens imaginàvem una pel·lícula d’un vampir i un fantasma. Les seves cançons estan plenes de referències a la nit, a la ciència-ficció, a les pel·lícules de sèrie B com les de Jesús Franco, al món del còmic... Segurament això és extrapolable a molts artistes amb ambició: són vampirs que acaben xuclant la vida dels altres, la vida dels seus companys i la seva vida, per fer obra. Fer una pel·lícula com si fossin un vampir i un fantasma és una premissa que ens servia perquè la pel·lícula passés del més realista al més fantàstic, i poder compaginar-ho. He fet pel·lícules en què jugava amb l’hiperrealisme, en d’altres amb el fantàstic, i en aquest cas es barrejaven a la mateixa seqüència.
Poseu el focus a Granada. De qualsevol ciutat es pot fer una pel·lícula?
I.L.: Segur. Moltes pel·lícules!
Això es diu sovint de les famílies, totes es mereixen un film.
P.R.: També hi estic d’acord, de moltes famílies!
I.L.: Em fa molta gràcia que a les entrevistes em vinguin periodistes de Madrid i em diguin: “Com és això de treballar des de la perifèria?” Perifèria no, nosaltres ens sentim el centre. Que som perifèria ho pensen ells, però per a nosaltres treballem des de Girona i per a mi és el centre. Després d’uns anys, els vuitanta, en què semblava que tot passava a Madrid, de cop i volta tota la música dels noranta que ho peta es fa en llocs diversos: El Inquilino Comunista a Getxo, Los Planetas a Granada, Surfin’ Bichos a Albacete, Sexy Sadie a Mallorca, Australian Blondie a Astúries... I segurament no és casualitat, és un moviment a la recerca d’autenticitat, una reacció al so digital del CD, que havia sortit una dècada abans, i que és molt net. De cop i volta apareix gent jugant amb els sorolls per expressar emocions i jugant amb les distorsions, amb un so brut de low-fi. Hem intentat que l’estètica de la pel·lícula vagi per aquí, també.
P.R.: A més, a Granada hi havia una tradició musical important: Morente, Lagartija Nick... Era gent que no especulava. És un gran moment. De fet, nosaltres venim de presentar la pel·lícula al festival de Seattle (EUA) i hi hem connectat molt bé. Ells tenen una gran tradició musical: Pearl Jam, Jimi Hendrix...
I.L.: Mentre muntàvem la pel·lícula vam fer molts testos, intentant que hi hagués públic fanàtic de Los Planetas, públic que sabia qui eren i gent que no els coneixia de res. I ara que la pel·lícula ha voltat i hi ha moltes projeccions a diferents espais, es confirma el que vèiem en aquests testos, que això funciona amb els tres tipus de públic. Es fan lectures diferents. No havíem calibrat la potència emocional de la música. Teníem la impressió que la pel·lícula no era tan emocional com està resultant, és una cosa que ens va sorprendre molt. La gent s’està emocionant molt, i pensem que és per la força de la música.
Els actors són també músics i toquen amb el so en directe?
P.R.: Sí, crec que això és molt important: ells toquen en directe, i tota la producció musical és en directe. Hi ha escenes en què es juga amb la improvisació. Era important que els actors fossin músics. Al final ha funcionat tan bé i han trobat tant la seva identitat musical dins de la pel·lícula, que totes les cançons que canten són interpretades per ells.
I.L.: Podíem aprofitar tot el bagatge dels actors músics en el rodatge. Els preguntàvem si discuteixen quan assagen i ho aprofitàvem.
És una pel·lícula que sembla més un retrat que un relat.
I.L.: Jo penso molt les pel·lícules en aquests termes, sempre penso quin percentatge tenen de retrat i quin de relat. Al principi pensava que hi hauria molt més retrat, i la veritat és que et diria que no. Hi ha molt de relat, però no és lineal, va fent espirals i cercles. Ens van comentar que els músics sempre es mouen en cercles, sempre estan fent el mateix: els assajos, la furgoneta i el concert..., que és el que passa a la pel·lícula.
P.R.: I després està tot estructurat en petites peces, perquè tu les vagis ajuntant i et facis una idea. Hi ha molta informació que no està tancada, és suggerida. No es tanca tot el relat, té forma de petites peces enllaçades.
I.L.: Et diria que té la forma narrativa d’un disc, que és una cosa que ens feia molta enveja. Els discos poden canviar de to i poden canviar d’estil. Passes d’una cançó èpica a una cançó intimista, a una cançó que parla de l’amor, la següent parla de l’addicció... En aquest sentit, la pel·lícula va canviant de forma a través del punt de vista dels personatges, igual que un disc va canviant de to.
P.R.: Hi ha moltes pel·lícules dins d’aquesta pel·lícula: del vampir i el fantasma, de karaoke...
I.L.: Hi ha dues pel·lícules d’amor creuades...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.