Llibres
Arià Paco
ESCRIPTOR, AUTOR DE “TEORIA DEL JOC”, PREMI ANAGRAMA
“La gent s’espanta quan un home escriu sobre sexe”
“Dins del desig consentit les coses amb què es pot jugar estan més enllà dels codis morals, per a mi no és conflictiu”
“El lèxic sexual és una batalla molt difícil. Si ‘cardar’ és més normatiu que ‘follar’ em sap greu, la gent el que està fent és follar”
Em fa respecte aquest buidatge de continguts i d’autoritat que es veu als instituts
Els mòbils també són literalment un lloc on passen les nostres relacions, hi trobes amor i sexe
No sé si ens renyen molt o no, als joves, tinc la sensació que en general hi ha força moralització
Com a novel·lista has d’intentar ser sempre al màxim de compassiu amb els teus personatges
Ha estat una de les veus literàries contundents d’aquest Sant Jordi, reconegut primer pel premi Anagrama de novel·la i després pel públic que l’ha comprat i l’està llegint. L’escriptor Arià Paco despulla –mai millor dit– amb la seva Teoria del joc les vulnerabilitats dels homes actuals però ho fa reivindicant tant les incerteses de les noves generacions com el convenciment que el desig va associat a la imaginació i el joc, i que el sexe més plaent és el que es practica amb una llibertat absoluta, sense cotilles morals, també a contracorrent dels cànons establerts.
Per cert, ja l’han entrevistat a TV3? Ho dic en relació amb la decisió del Consell de l’Audiovisual de Catalunya de tocar-los el crostó per entrevistar massa els treballadors de la casa que fan llibres i massa poc la resta. I ho dic també en relació amb una frase del seu llibre, quan s’afirma: “Ara discuteixen sobre TV3, en aquest país tothom discuteix sobre TV3.”
No, no m’han entrevistat, no hi tinc grans lligams. M’agradaria dependre’n menys, de TV3, però forma part del nostre imaginari cultural, sempre discutint com salvar-la, què en fem. Som un país petit, també amb dinàmiques culturals i polítiques complicades, però podríem ser igualment un país petit i no tenir una televisió en aquest estat.
Anem a ‘Teoria del joc’, amb un protagonista i uns personatges al seu voltant que practiquen el sexe des d’un sentiment de penediment i incertesa. Sexe i penediment és una característica pròpia d’altres generacions.
Això m’interessava perquè sembla que nosaltres no hàgim d’arrossegar una determinada culpa, més que no pas penediment, de la que havien tingut altres generacions més influenciades per la religió. Però les nostres experiències segueixen aquesta direcció i jo ho volia posar sobre la taula perquè no crec que estigui prou narrat.
Només de començar fa tota una declaració d’intencions amb la següent frase: “La bona vida religiosa és una recepta per a un sexe feliç. Per això som ateus.”
És una frase d’Iris Murdoch i jo no puc parlar per ella, extreta de La màquina de l’amor sagrat i profà. Realment si tens un sistema de valors clar saps on va l’amor i què fa que l’amor sigui bo. A part de la culpa, la moral cristiana també té un punt de dir-nos que l’amor és sagrat. Si no tens aquests valors necessites una recepta per tenir un sexe feliç diferent i si no la tens el teu sexe pot ser infeliç o incert, com has dit, en el sentit que no saps si estàs fent el que hauries de fer.
Els seus personatges trenquen clixés. A l’hora de practicar el sexe totes les fórmules són vàlides, tant les tradicionals com les més obertes. I tant una com l’altra ens poden portar per camins incorrectes.
Sí, totes són vàlides i alhora totes són sospitoses, o sigui totes poden ser no vàlides, incorrectes. La meva feina consisteix a inventar una moral per al protagonista, sobretot a partir de la traïció del telèfon mòbil, quan el narrador diu: fa cinquanta anys tot estava més clar, el que està bé i malament. Ara no tenen clar fins a quin punt han de demanar perdó.
Una traïció que es materialitza xafardejant el mòbil de la parella.
Els mòbils també són literalment un lloc on passen les nostres relacions. Hi trobem des de les traïcions a les mostres d’amor, també els favors, fins i tot el sexe.
No només un lloc on passen coses sinó un instrument imprescindible perquè les coses passin.
Ara mateix no ens sabríem relacionar sense els mòbils. És un aprenentatge tecnològic que també comporta un aprenentatge afectiu i que pot ser també una escola d’amor.
Però el seu llibre reflecteix amb contundència com la seva generació viu condicionada pels mòbils i les xarxes, com si haguessin normalitzat el que sembla una mica un esclavatge tecnològic.
És una conclusió possible com a lector. Jo el que volia era narrar com són les nostres relacions, mostrar fins a quin punt tot està travessat per la presència dels mòbils. Aquesta conversa que estem tenint no només l’estem fent per mòbil, és que ha estat acordada per correus electrònics i WhatsApp. Per explicar bé relacions romàntiques de persones de la meva generació m’hi havia de posar fort.
Els pares i mares demonitzen comportaments que primer han permès. Posen eines a l’abast dels fills i després els renyen. Trobo que sou una generació que us renyen molt.
Hi ha certa hipocresia a l’hora de criticar l’ús que els joves en fan, dels mòbils, quan en realitat tothom ho fa tot amb els mòbils, també la gent de 50 a 60 anys. A mi com a novel·lista no em correspon tant jutjar-ho com narrar la manera com ens afecta. No sé si ens renyen molt o no, tinc la sensació que en general hi ha força moralització, amb molt de discurs públic, tothom està constantment debaten a l’àgora pública, a les xarxes socials.
Un dels temes centrals de la seva novel·la és el de les noves masculinitats. El jurat ha destacat que sigui una veu masculina la que escrigui sobre les febleses dels homes.
Si realment hi ha coses que estan canviant, en els homes, se n’han de fer novel·les i han de rascar alguna cosa. Si no passa això és que no deu haver-hi canvis de veritat i només estem aguantant la respiració. Parlar-ne des del punt de vista masculí sembla que d’entrada faci una mica de respecte. Al llibre proposo la broma que el protagonista està escrivint un llibre i s’interpreta que tracta de la nova masculinitat i ell està una mica a contrapeu perquè pensa que potser no ha escrit ben bé això. Aquestes coses sempre s’interpreten amb determinats codis quan en realitat tu només estàs intentant explicar què els passa als joves i no fer cap mena d’adoctrinament. A priori hi ha gent que s’espanta quan veu que un home es posa a escriure sobre això, els sembla mala idea. Potser no m’adono del perill però crec que està bé aportar perspectives.
A vegades trepitjant una línia molt fina, per exemple quan un dels seus personatges pacta amb la parella que la pica durant les relacions sexuals per despertar el desig mutu a través de la imaginació.
S’ha d’entendre molt poc el sexe per escandalitzar-se per aquesta mena de jocs. Dins del desig consentit les coses amb què es pot jugar estan més enllà dels codis morals, així és com funciona el sexe per a molta gent i per a mi no és conflictiu. Crec que senzillament és honest explicar coses que generalment la gent no explica.
“L’autoritat en el sexe és compatible amb la delicadesa”, escriu vostè. Sembla una contradicció però no ho és tant.
Això mateix.
Fa un moment parlàvem de la conveniència dels canvis. No sé si alguns dels canvis actuals ens fan anar enrere. Per exemple, les enquestes manifesten una tendència entre els joves a ser políticament més conservadors.
Quan soc més optimista respecta a la meva novel·la és precisament amb això. Com a novel·lista has d’intentar ser sempre al màxim de compassiu amb els teus personatges, intentar entendre’ls, pensar que tenen motius per fer el que fan. Si no, et surten caricatures. El meu diagnòstic és que els joves no són feixistes, sinó que no se senten compresos i això desperta el gest tan adolescent d’anar a la contra del que sigui. És igual el que t’estiguin ensenyant els teus pares, la qüestió és oposar-s’hi, gairebé és part del procés formatiu. I això potser ho dirigeixen cap a les cultures reaccionàries bàsicament perquè no se senten prou ben representats. Una de les feines que tenim des de la narrativa és representar els homes amb els seus clarobscurs.
L’Ernest escriu un assaig i d’alguna manera la reacció del públic anticipa la resposta que tindrà la novel·la de vostè. També és un joc intern, en aquest cas narratiu. Quan un llibre arriba a les mans dels lectors, però, totes les interpretacions són lliures.
És molt més perillosa una entrevista que l’expectativa a les reaccions d’una novel·la. Això sí que ho noto, per això escric novel·les.
Perquè li facin entrevistes?
No, escric novel·les per no haver d’afirmar les coses categòricament. A la novel·la tu expliques una cosa i a cadascú li semblarà el que sigui i ja està. Tu no estàs defensant res, jo no defenso tot el que fa l’Ernest, ni de bon tros. Si la gent interpreta una novel·la com si fos un pamflet jo riuré, no em preocupa.
Els lectors a vegades tenen la temptació de pensar que totes les novel·les tenen un punt autobiogràfic.
O que l’autor defensa tots els comportaments del protagonista.
També toca de passada el tema de la docència. “Els alumnes sempre van per endavant dels mestres”, escriu.
El món de la docència intimida una mica per a una persona que s’ha doctorat en filologia, perquè la sortida natural seria fer de professor. Em fa respecte aquest buidatge de continguts i d’autoritat que es veu als instituts.
Pel que fa a l’arquitectura de la novel·la, l’Ernest necessita explicar la seva història però per fer-ho es busca un narrador.
Ell convoca un narrador perquè la millor manera d’explicar què els passa als homes no és defensar les seves posicions sinó il·luminar narrativament la seva consciència, veure com viuen, què es plantegen, etc. Si aquesta novel·la l’expliqués l’Ernest en primera persona, llavors sí que no tindria cap opció d’escapar-me d’aquestes lectures que especulen que parlo de mi mateix. He fet un esforç imaginatiu per construir escenes en les quals posés en tensió les coses que m’interessaven, però no he fet pas un recull biogràfic de les meves vivències.
A vegades els autors catalans contemporanis tenen problemes per emprar amb naturalitat la llengua normativa a la ficció. Com se superen aquesta mena d’obstacles a l’hora d’escriure?
Especialment si parles de sexe. El lèxic sexual és una batalla molt difícil. Jo he prioritzat escriure sobre sexe d’una manera que semblés natural en lloc de buscar la paraula més correcta. Si cardar és més normatiu que follar em sap greu perquè la gent del carrer el que està fent és follar.
Què prefereix, tenir més seguidors a les xarxes o més compradors a les llibreries?
Tenir lectors a les llibreries, segur. Les xarxes et donen visibilitat, les fas servir perquè la gent parli de la novel·l a i també perquè la llegeixi.
Perfil
Multipremiat i amb un nom original
El primer que sorprèn d’Arià Paco (Igualada, 1993) és precisament el seu nom. Doctor en filosofia per la Universitat d’Arizona, va guanyar el premi Roc Boronat amb la novel·la Covarda, vella, tan salvatge (2022), i amb aquesta Teoria del joc ha guanyat el premi Llibres Anagrama de novel·la. Quan li pregunto d’on ve el seu nom respon amb un somriure: “M’agradaria poder dir que me’l vaig inventar jo, però resulta que el meu avi era de Múrcia i que el seu cognom és Paco, tal qual. És un mot molt connotat en aquest país, per això els meus pares me’n van buscar un d’especial, perquè la gent pel carrer no m’hagués de dir Paco i prou. La veritat és que n’estic content. Periodísticament no m’ho havien preguntat mai però en la vida quotidiana pràcticament cada setmana ho estic explicant a algú perquè a tothom li crida l’atenció.”
Fem l’entrevista amb el mòbil, problemes d’agenda han dificultat la trobada, i al final és força lògic que ho fem d’aquesta manera perquè els mòbils i les xarxes són omnipresents en una novel·la que tan aviat podria ser adreçada als joves que ranegen amb la trentena i vulguin sentir-se identificats com als adults que vulguin gaudir d’una literatura que ens parla de les inquietuds d’aquesta generació.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.