“Jaume Carner va deixar una petjada molt important”

La dictadura va fer molt mal i va provocar que molts personatges destacats del republicanisme caiguessin en l’oblit. Un dels treballs que hi havia era el de Josep Maria Poblet, que abraça molt bé la primera etapa política, fins al 1931, però, en canvi, el període de la Segona República no hi està gaire desenvolupat, suposo que pel moment en què el va escriure (és del 1977) i per la documentació a què va poder accedir. Avui tenim l’avantatge que ens connectem a internet i podem consultar molt material. A banda d’aquest llibre, també hi ha un petit esbós biogràfic que va fer Maria Teresa Costa i Campí, doctora en ciències econòmiques a la UB, que m’ha permès endinsar-me en el pensament econòmic i l’actuació de Carner com a ministre.

El 2017 es va fer un homenatge al seu Vendrell natal amb motiu dels 150 anys del seu naixement, en el qual van participar tant l’Ajuntament com la Generalitat. Però, a banda d’això, no s’ha fet res més. I és una llàstima, la veritat. És la desmemòria que tenim amb altres personatges destacats del republicanisme. En el cas de Carner mereixia ser dignificat i recordat perquè va deixar una petjada molt important durant els primers anys del segle XX, sobretot en el camp del republicanisme i del catalanisme.

Un paper molt destacat. Sempre dic que Carner és millor quan ocupa un càrrec públic que no pas quan està a l’oposició. I això és perquè tant ell com Pere Coromines o altres eren persones que destacaven també en altres àmbits, com ara l’advocacia, i tenien la política com un entreteniment. En canvi, Carner sí que s’ho pren seriosament quan ocupa el càrrec de ministre d’Hisenda de la República. És allà on trobem el veritable Carner polític. No vol dir que abans no trobéssim un Carner amb un projecte, amb un corpus ideològic sòlid. En tot cas, hi ha dues coses que voldria destacar d’ell. D’una banda, que és un dels fundadors de la Lliga Regionalista, tot i que forma part de la branca republicana i d’esquerres, que són els que arran de l’assistència de representants del partit a la recepció a Alfons XIII decideixen marxar i crear el Centre Nacionalista Republicà. Però ell també serà un dels capdavanters de Solidaritat Catalana, un moviment que arran dels fets del Cu-Cut! (1905) aconseguirà agrupar un espectre polític molt ampli i impulsarà el catalanisme. Després, fundarà la Unió Federal Nacionalista Republicana, tot i que la gent els acaba coneixent com els de l’Esquerra Catalana. Probablement haurien d’haver triat un nom més senzill de recordar.

En el llibre poso tres exemples. Podria ser un socialdemòcrata a Alemanya, un laborista a Anglaterra o un radical socialista a França. Si l’hagués de situar, ho faria en l’àmbit de l’esquerra moderada. És un home amb idees progressistes, però també és un pragmàtic, que toca de peus a terra. Ell és de fer les coses que són factibles, sense oblidar els objectius als quals s’ha d’arribar. No és un aventurer dins de la política. És una persona assenyada i que sap que per aconseguir els objectius s’ha de fer pas a pas.

Sí, ell serà regidor de l’Ajuntament de Barcelona i després serà tres cops diputat pel districte del Vendrell. El juny del 1931 tornarà a ser diputat, en aquest cas a les Corts Constituents de la República, i poc després Azaña el cridarà per substituir Indalecio Prieto al capdavant del Ministeri d’Hisenda. Una dada curiosa de la seva etapa de ministre és que s’estrena a finals de desembre i participa en el sorteig de la Lotería Nacional, i resulta que la grossa d’aquell dia no s’ha venut, amb la qual cosa s’estrena amb un regal de 30 milions per a les arques de l’Estat. També és l’impulsor i l’ideòleg del que serà després l’impost sobre la renda. I després imposa una sèrie d’impostos de luxe per a les persones més adinerades per incrementar els ingressos de l’Estat. És qui aconsegueix posar Joan March a la presó. Ell engega alguns projectes de reforma econòmica a nivell pressupostari i és l’únic ministre de tot el període republicà que aconsegueix aprovar els pressupostos, el del 1932 i el del 1933. Malauradament, el maig del 1933 la malaltia del càncer se li agreuja i ha de dimitir.

Macià aposta perquè sigui el president de la Diputació Provisional de la Generalitat que ha d’elaborar el projecte d’Estatut i acabarà essent també el president de la comissió que redactarà l’avantprojecte al santuari de Núria. Aquest text serà aprovat en referèndum i s’acabarà aprovant al Congrés el 9 de setembre del 1932.

Carner ocupa dos rols, el de defensor de l’Estatut com a català i també defensant la tasca del govern espanyol com a ministre. Ell diu que el text aprovat és un primer pas per després anar aconseguint més quotes d’autogovern. Penseu que es partia de zero. L’única experiència prèvia havia estat la Mancomunitat, però des del 1714 Catalunya no havia tingut unes quotes d’autogovern com aquelles.