“L’empresari té el deure de cuidar i preservar la natura”

Si considerem que el capital natural és el conjunt d’elements que la natura posa a disposició de les espècies que habiten la Terra, inclosa la nostra, i que alguns d’aquests recursos, la majoria, són estocs, i els altres són ecosistèmics, sembla evident que en els últims 200 o 300 anys, l’ésser humà ha fet més ús d’aquests recursos que la taxa de reposició que necessiten. Des d’aquest punt de vista, sí, estem en retrocés. És un procés que s’ha accelerat en els darrers anys. Estem parlant d’una variable estoc que si sobreconsumeix, va minvant. Segons l’estudi de Robert Costanza del 2014 i altres autors, el valor anual dels serveis ecosistèmics globals oscil·la entre 125 i 145 bilions de dòlars, però per l’efecte de la degradació ambiental, perden entre 4,3 i 20,2 bilions de dòlars a l’any. En el cas espanyol, en un estudi realitzat per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), el 2018 el valor del capital natural pujava a 467.558 milions d’euros, 9.156 euros per habitant. L’evolució temporal reflectia una evolució natural negativa del capital natural entre el 1995 i el 2018 del 0,4%, del 15% en termes per càpita. Aquesta caiguda contrastava amb l’augment del PIB per càpita del 39% durant el mateix període.

Són dos conceptes que estan vinculats però no són el mateix. La sostenibilitat pot incorporar, o no, una concepció de la natura com a capital. Segons l’informe Brundtland de Nacions Unides del 1987, sostenibilitat és consumir aquells recursos que necessitem per al benestar de la població que habita avui la Terra, sense fer minvar el que necessitaran les generacions futures. Quan parlem de capital natural, anem més enllà, perquè diem que des del punt de vista econòmic, en lloc d’interpretar la natura com un recurs, ho interpretem com un estoc d’inversió. En aquest sentit, si jo considero la natura com un actiu a invertir, com a bon capitalista haig de tenir una cura especial d’aquest actiu, l’haig de protegir, mirar que la seva depreciació vingui compensada per inversió que el regeneri.

No per molt regular les coses seran millors del que són. Un exemple el tenim en la famosa llei de restauració de la UE. El reglament de la llei posa molts deures perquè el 2050 s’hagin restaurat, al màxim possible, els ecosistemes originals. Aquest pla s’haurà de transformar en plans de cada estat, i ens trobarem en una amalgama de normes que han de complir ciutadans i empreses. La llei va bé per acompanyar, però el problema no és veritablement d’un canvi de mentalitat, d’empresa i consumidor?

El capital ecològic és la part del capital natural que prové dels serveis ecosistèmics, com la fotosíntesi, la pol·linització o el cicle de l’aigua, entre altres. Són molt delicats: per exemple, canviar la tipologia de plantes que habiten una àrea determinada, pot canviar radicalment. Si els volem preservar, necessitem un canvi de paradigma en els consells d’administració de les empreses, i en la manera com es calculen els seus costos.

Sí, d’acord amb un marc elaborat per Nacions Unides, es tractaria d’afegir a la comptabilitat nacional dels estats una sèrie d’elements per mesurar l’impacte ambiental. D’això se’n diu Sistema de Comptabilitat Econòmica i Ambiental (Secae), que incorpora dimensions com boscos, agricultura, emissions atmosfèriques, energia, etc..que es mesuren en una àrea determinada, un estat. La UE el va adoptar, i Espanya també utilitza aquest sistema, però referències a aquesta comptabilitat del Secae les veus un cop cada tres mesos. Com es pot canviar això? És una qüestió purament de cultura. La regulació hauria d’entrar com més va, més, al terreny de l’incentiu, o en les formes de governança de les empreses, i no tant en la comprovació de quins són els outputs i inputs que fan servir els sectors econòmics.

L’empresari pregunta: què diu la regulació? Diu que hem de fer A, B, C, D, E. Els nostres auditors confirmen que estem complint en això? Diuen que fallem en D. Doncs un pla per canviar en D. Això vol dir que el teu tarannà en la manera de gestionar la companyia ha canviat? No, al contrari. El consell d’administració pensa que cal buscar el benefici, però el model de negoci i de governança no canvia. Per això, la regulació ha d’intentar ser influent, i no excloent. Marcar una nova línia de debat en els consells d’administració, més que exigir constantment inputs i outputs. Recordo una empresa que en la reunió del consell d’administració reservava una cadira de color verd al conseller que havia de representar la veu del planeta. És important que l’empresa tingui consciència que té un dilema ètic, això li permetrà prendre decisions millors.

Al nostre estudi sobre les ciutats i el capital natural, Barcelona surt esmentada en diverses ocasions, perquè és un lloc on s’implementen pràctiques que serveixen d’exemple. Cal destacar el treball que s’ha fet a les zones dels rius, El Besòs i el Llobregat, el treball de regeneració que s’ha fet en els darrers 20 o 30 anys, i que encara està en marxa, és important, i ja és un exemple per a moltes ciutats del món. Ve molta gent d’arreu del món per veure què s’ha fet en aquests dos rius. Tanmateix, potser li manquen coses. Un exemple serien els jardins verticals, que podem veure com d’importants han esdevinguts a diverses ciutats de Corea, i que aquí encara no estan prou desenvolupats. Un altre concepte interessant que es podria desenvolupar seria el ciutat esponja. Tenim a la Xina l’exemple de Wuhan, ciutat on gairebé tot l’asfaltat està dotat d’un sistema per drenar aigua, fa que la ciutat tingui aqüífers, i que no sigui, a l’inrevés, una desendrenadora en què aboca l’aigua de la pluja al mar. En una ciutat com la nostra, en què sovint patim sequeres, una política de ciutat esponja, sumada a jardins verticals, i a què contribueixen els rius Besòs i Llobregat gaudeixin de bona salut, al final és sistèmic. Barcelona hi ha coses que les fa bé, però potser li cal pensar més de forma sistèmica, i així a allò que ja fa bé, afegir-hi altres elements. Cal pensar que les infraestructures verdes podrien incrementar un 80% la infiltració d’aigua al sòl de zones estratègiques com parcs o places, i així minimitzar el risc d’inundacions.

En la majoria de casos que abordem al nostre estudi, quan parlem de quines bones pràctiques es poden tirar endavant en l’eix de la qualitat de l’aire, tenen a veure amb el transport, que és el que provoca el gruix dels problemes, aquí, a Chicago o a Ciutat de Mèxic. Les ciutats que viuen millor en aquest aspecte són les que han tingut una màniga més estreta amb el trànsit. Tenim els peatges urbans, que s’han aplicat a ciutats com Estocolm, Londres o Milà, on s’ha aconseguit una reducció significativa del trànsit i les emissions de CO2, amb exemples com el de Londres, en què els ingressos generats es destinen a la millora del transport públic. A Oslo, la solució ha estat estimular l’adopció de vehicles elèctrics amb la instal·lació de molts punts de recàrrega. A Curitiba, al Brasil, l’estratègia ha consistit a implementar un extens sistema de transport ràpid d’autobusos.

Sí, però ens hem de preguntar fins a quin punt cal fer una regulació tan extremament agressiva contra el conductor. Si vols entrar a Barcelona amb transport públic, amb Rodalies és complicat. Podem acceptar que s’hagi de fer servir menys el vehicle privat, però aleshores cal que hi hagi solucions compensatòries. Si, per exemple, s’hi volgués posar un peatge, caldria veure si hi ha un sistema de transport metropolità que el pugui acompanyar adequadament.

Sí, més d’una legislatura. Un ajuntament que vulgui situar Barcelona i la seva àrea metropolitana com un referent mundial en la generació de competitivitat econòmica via capital natural, ha de dissenyar polítiques públiques que regenerin i incrementin el capital natural, serà un gran atractiu per a la ciutat. Jo crec que la ciutat, a llarg termini, pot tenir un segell de diferenciació, perquè com a centre de negocis ja té una especial posició a l’àmbit de capital natural. Barcelona, a més, ocupa un lloc geogràfic interessant, és una capitalitat mediterrània, que atreu un determinat ecosistema d’emprenedors. Per què no situar Barcelona com una ciutat que excel·leix en capital natural? Però per assolir això caldran unes quantes legislatures, i la política que es faci ha de ser molt sistèmica, perquè així s’aconsegueix multiplicar l’efecte benèfic sobre el capital natural. Hi ha tot un seguit de dades, com reflectim a l’estudi, que atorguen a Barcelona l’oportunitat d’esdevenir la primera ciutat del món en regeneració de capital natural. L’àrea metropolitana podria abastir de fruites i verdures prop del 35% de la població de la regió. Ampliar la gestió de superfície de boscos pròxims permetria duplicar l’absorció de CO2 que emet la ciutat, fins a un 26%. Així mateix, la regeneració d’hàbitats marins a través de noves tecnologies podria incrementar la biodiversitat marina del litoral de l’àrea en un 150% en 10 anys.

Podríem parlar de Vitòria, al País Basc. Porta ja molts anys amb un equilibri de polítiques per preservar i incrementar el capital natural envejable, amb exemples com el seu anell verd, que ha transformat una perifèria que estava degradada. A més a més, són polítiques estan assumides per qualsevol partit que arribi a manar al consistori. Hi ha manat el PNB, el PSE, el PP, i tots han respectat aquest compromís, amb matisos. Aquí no és així, ve un governant determinat, amb el seu barret ideològic i ho posa tot cap per avall, i el succeeix un altre que vol esmenar-ho tot.