“La primària ha de recuperar més visites presencials”

[Marta Badia] Fred, el fred que vam passar vestits amb aquella granota. Incomoditat i por.

[Mercè Veny] Molta incertesa, tant pel que fa a la malaltia com personalment per saber quan entraríem a treballar, perquè amb la covid s’anava allargant la incorporació. Nosaltres havíem fet l’examen MIR al gener i generalment al març es tria el lloc i al maig es comença. Però nosaltres, el 2020, no vam entrar fins al setembre.

Durant la carrera es coneix molt poc la primària, perquè gairebé fins al final sembla que no existeixi i que no formi part d’aquesta medicina cada vegada més superespecialitzada. Però al final la vaig descobrir i em va semblar una especialitat molt maca, en què tens una relació molt directa amb el pacient.

El primer moment va ser un desconcert, era tot molt eteri, molt irreal, i de cop ens trobem amb unes informacions que semblaven llunyanes i que acaben tenint un impacte brutal en el nostre dia a dia. Llavors, un bombardeig d’informació que no teníem temps de processar. En un primer moment anàvem canviant d’ubicació per veure on visitàvem covid i on no, però aquesta incertesa va durar relativament poc, fins que vam començar a veure les primeres febres, les primeres sospites i, sobretot, les primeres radiografies. Va ser quan vam ser plenament conscients del que teníem i quan vam veure la gravetat de prop. Va ser un punt que ens va marcar com a equip a l’hora de dir que allò era molt i molt gros. Enmig d’aquesta situació, el punt positiu va ser l’equip, que sempre podies comptar amb un o altre.

Era una situació diferent del que ens havíem imaginat, però com que tampoc havíem treballat mai ni havíem estat residents de família en un CAP, això va fer que ens adaptéssim una mica a la situació que hi havia en aquells moments. A més, el fet de ser en un CAP amb un equip petit i molt ben acompanyat, sobretot els primers mesos, ens va ajudar moltíssim.

Ens va costar molt, però ens hi vam haver d’adaptar. La distància no ens agrada gens, perquè precisament una de les característiques de la nostra especialitat és la proximitat. Però, amb aquests sentiments tan contraposats que vivíem, quan vam ser conscients de la gravetat, vam haver de fer-ho i es va fer. Vam provar 50.000 maneres de treballar i el que menys ens va agradar va ser quan, per assegurar totes les trucades, vam fer una llista única: perdies la relació directa amb els teus pacients. Va ser terrible, perquè vam perdre els nostres usuaris i, encara que sigui per telèfon, almenys volíem algú conegut.

[Marta] En un primer moment es va entendre perfectament perquè prevalia la incertesa i la sensació de gravetat, però més tard es va fer llarguíssim, després dels intents d’obertura, fent llistes de cinc a deu pacients cada dia, ens els alternàvem perquè no coincidissin... Se’ns va fer llarguíssim i pesadíssim.

[Marta] La primària és menys espectacular que els hospitals, però la gent valora altres coses de nosaltres, com la quotidianitat. Ens equivoquem quan parlem de comparació amb els hospitals, hauríem de dir que ens complementem. Nosaltres som la porta del sistema sanitari i també el cotxe escombra, és a dir, som els primers a actuar i els últims, i evidentment aquests dos moments són menys espectaculars.

[Mercè] Sí, por d’allò desconegut, perquè amb la covid vèiem com persones que es trobaven aparentment bé empitjoraven en molt poc temps, gent molt jove, i també la sensació de soledat d’alguns pacients que no podien estar acompanyats dels seus familiars.

[Marta] I les pors van anar canviant. Al començament era por d’allò que no coneixíem, de paràmetres que no havíem vist mai. Més tard la por era del que no estàvem veient, del que ens estàvem perdent i del que ens trobaríem més endavant.

[Marta] Encara tenim un excés de visites no presencials i nosaltres som bons en les distàncies curtes. Ens agrada veure el pacient de prop. Hi ha visites no presencials que tenen utilitat, però són molt limitades. No tot pot ser telefònic i no volem que tot ho sigui. De fet volem que allò telefònic sigui poc. El pes de la visita presencial ha de ser més gran del que encara és ara.

[Mercè] El paper de tutora de la Marta va ser essencial per poder conèixer tant la primària com els pacients que jo no podia veure en persona. És a dir, posar-hi context, explicar-te qui eren, què els passava, quin tipus de relació s’hi havia establert… Sense aquesta persona referent, hauria estat molt complicat conèixer com funcionava la primària.

[Marta] És l’altra cara de la mateixa moneda. Jo admirava que la Mercè, amb tan poca informació, fos capaç de prendre decisions amb una trucada o tenir una idea de cap a on anava qualsevol consulta del pacient.