En els 19 mesos que fa que dura la guerra a Gaza, Egipte, que fa frontera amb la Franja, ha tingut un paper clau i sovint ignorat de mediació entre Israel i Hamàs i ha presentat el seu propi pla de reconstrucció de l’enclavament. En parlem amb la investigadora egípcia Mirette F. Mabrouk, que va ser a Barcelona a principis d’abril per participar en el seminari anual del Cidob, el War&Peace, dedicat enguany al futur de l’Orient Mitjà.
Vostè diu que hi ha cert desconeixement de la posició que ocupa Egipte a l’Orient Mitjà. Per què?
Quan mirem el conflicte a l’Orient Mitjà, tendim a restringir-lo, a veure què passa a Palestina, a Líbia..., però la veritat és que tot està molt connectat. Sobretot per a Egipte, perquè cal recordar que Egipte forma part del Mediterrani però també d’Àfrica i del món àrab. Així que la ubicació d’Egipte és realment bastant central. És un país que té tres conflictes en tres fronteres diferents: el que s’està produint a la seva frontera amb Israel i Gaza, el del Sudan i el de Líbia. Tots són molt diferents, però el pobre Egipte està atrapat al mig.
Com l’afecta el conflicte del Sudan?
El conflicte sudanès és complicat, sobretot per la intrusió d’actors externs, dels quals Egipte n’és un, perquè encara dona suport a les forces armades del Sudan. Aquest conflicte ha escalat i ha afectat Egipte de moltes maneres, no només la inestabilitat; ara tenim gairebé 6 milions de refugiats sudanesos, molts dels quals des de fa ja 30 anys. Hi ha altres coses també: la relació amb Somàlia, per exemple, que és important per la seva relació amb Etiòpia. Fins que no han arribat a un acord, Egipte, el Sudan i Etiòpia han estat discutint per la Gran Presa del Renaixement, la central d’energia hidroelèctrica més gran del continent. Egipte estava molt preocupada pel fet que, a causa de l’aigua que es necessita per alimentar les turbines, el flux del Nil s’aturés i no hi arribés. I cal recordar que el 97% del territori d’Egipte és desèrtic i que el 95% de la seva aigua prové del Nil.
Quina política ha seguit el govern egipci després dels atacs del 7-O a Israel i el posterior bombardeig de Gaza?
Egipte, igual que la resta del món, s’ha limitat bàsicament a condemnar les accions d’Israel a Gaza. I, per ser molt clars, Egipte no considera que Hamàs fes res de positiu. A Egipte no li agrada Hamàs, els islamistes. També cal saber que Egipte va advertir els israelians que això passaria, però els israelians van ignorar l’avís. I que van organitzar l’ajuda humanitària a Gaza. Inicialment, al voltant del 85% de l’ajuda que rebia la Franja procedia d’Egipte, malgrat les greus dificultats econòmiques en què encara es troba el país. Però els israelians la van retenir a la frontera de Rafah quan la van tornar a ocupar. Egipte va intentar llavors acollir palestins ferits.
I ha rebut pressions per acollir més refugiats...
Sí, però la seva posició sobre l’acollida de refugiats palestins ha estat clara des del començament de la guerra: no ho farà. No perquè no vulgui acollir més refugiats, perquè com hem vist en té, però ja sabem que si aquestes persones són expulsades de Gaza, mai se’ls permetrà tornar-hi, perquè això és el que va passar el 1948, el 1957, el 1967. Mai se’ls permetrà tornar a entrar-hi, cosa que significa que no hi haurà palestins a Gaza. Israel va intentar que la UE pressionés Egipte, i Egipte va dir que no. Després ho van intentar els EUA, i Egipte va dir que no. I quan un país que es troba en la pitjor crisi econòmica dels darrers seixanta anys continua dient que no, això vol dir que no. No ho farà.
No ajudarà Trump a convertir Gaza en un complex turístic sense palestins.
Egipte també va proposar un pla per a Gaza. Crec que és un bon pla, és públic. Preveu tres etapes: en la primera, que duraria uns vuit mesos, es construirien habitatges prefabricats per allotjar unes 300.000 persones. En la segona, per a 1,2 milions de persones, i es farien les instal·lacions d’aigua i electricitat. I la tercera inclouria la construcció d’un port, plantes dessalinitzadores i l’allotjament d’1,2 milions més de persones, aproximadament. Hi ha un punt feble en el pla, però.
Quin és?
És el fet que no s’ocupa del desarmament de Hamàs. Però també crec que Hamàs ha de tenir l’oportunitat d’evolucionar cap a una altra cosa. Vull dir que molts països han tingut dirigents que van començar sent membres de faccions terroristes però que després van evolucionar, com Israel. Per tant, se’ls ha de donar aquesta oportunitat. Els palestins han de seguir la seva pròpia via, sí, però en aquest moment estan ocupats mirant que no facin saltar per l’aire els braços i les cames dels seus fills. Des del 10 de març, no hi ha aigua ni menjar a Gaza!... Vull dir que les eleccions són l’última cosa que els preocupa en aquest moment.
Qui hauria d’ajudar en aquest procés de desmilitaritzar Hamàs, de fer la transició?
És una qüestió molt difícil. El primer que s’hauria de fer és tallar-los el flux de diners. Durant uns anys, Netanyahu va canalitzar 30 milions de dòlars mensuals a Hamàs. I, amb aquests diners, aquesta gent mai van construir cap escola, cap clínica. Tot anava a parar a l’armament. S’ha d’interrompre aquest finançament. I llavors s’ha de donar l’oportunitat d’intervenir a altres palestins. Sabem que hi ha insatisfacció amb Fatah, per tant el pla egipci demana la constitució d’un comitè tecnòcrata palestí fins que puguin celebrar les seves pròpies eleccions, en què hi ha de poder participar tothom. Aquesta és una bona oportunitat per a la UE per implicar-s’hi, ja que és evident que els EUA han renunciat per un temps al lideratge internacional i l’únic que faran serà continuar prestant un suport cec a Israel. I a més estan molt lluny. Si aquesta situació esclata, qui en patirà les conseqüències és Europa, no els EUA, que són a l’altra punta del món.
Quines relacions té Egipte amb els nous mandataris a Washington?
Les gestiona amb molta molta cura i més tenint en compte els canvis d’aquesta administració, que un dia és així i un altre aixà. Ja ho va veure amb Zelenski, ningú es podia pensar que passaria una cosa així. El president egipci té una invitació del president Trump, però no hi anirà perquè li hauria de dir “No agafarem els refugiats i punt final”. I és que, al final, si Trump és tan bon negociador com diu, hauria de saber que qualsevol negociació implica un win-win. Si tu hi guanyes, jo també n’he de treure algun benefici; si no, no juguem.
Com afronten els periodistes la repressió de la llibertat d’expressió a càrrec del règim del president Al-Sisi?
La llibertat d’expressió ha disminuït de manera perceptible, notablement, des del 2013. Mai va ser fàcil, de fet. El govern egipci s’afanya a confondre la dissidència amb la sedició. I la llibertat d’expressió no hauria de ser mai un delicte. La constitució egípcia té lleis, té salvaguardes per protegir la llibertat d’expressió i el periodisme. Però les forces de seguretat busquen la manera d’evitar-ho dient que és necessari protegir la seguretat de l’Estat. És la gran excusa còmoda. La llibertat d’expressió ha disminuït en els mitjans tradicionals, però les xarxes socials viuen el seu millor moment, especialment entre la gent més jove, de menys de 40 anys. Tot i que el govern continuarà perseguint gent a les xarxes socials, no podrà perseguir a tothom.
Tem Egipte que el conflicte a Gaza acabi desbordant la seva frontera?
Aquesta preocupació hi ha estat des del primer dia. De fet, ja ha traspassat cap al Líban i cap a Síria, d’on els israelians s’estan apoderant de territori. El cas, però, és que Egipte no és Síria ni el Líban. Té l’exèrcit més gran de la regió. Que els israelians estan més avançats tècnicament? Sí. Que tenen més potència de foc? Sí, però hi ha 120 milions d’egipcis i una identitat nacional mantinguda durant més de 6.000 anys. Històricament, hem estat ocupats per tothom en algun moment, però Egipte continua sent Egipte. Ara bé, podrien arribar combatents armats. Ja tenim refugiats, vull dir que el conflicte ja s’ha estès.
Com veu el món àrab en el nou escenari geopolític que s’està redissenyant al món? Com s’estan preparant els diversos països àrabs per fer front al nou equilibri de poders?
Els països àrabs són diferents. N’hi ha que estan en una situació molt difícil lluitant amb problemes interns, com ara Líbia o el Líban o la mateixa Síria. N’hi ha, com Egipte, de grans i ben establerts, centres potents amb bones empreses, però que afronten una situació econòmica terrible. I hi ha els països del Golf, que han sortit amb força en els últims 15 o 20 anys. El món solia veure’ls com simples caixers automàtics. Però no: són intel·ligents, tenen visió, saben què volen, han descobert quin és el seu lloc i quin serà el seu futur –els serveis i la intel·ligència artificial–, perquè saben que el petroli s’acabarà. Juguen fort per agafar posicions en aquest nou escenari global. Així que qualsevol que els subestimi s’equivoca greument.
Creu que la nova sacsejada geopolítica afavorirà la unitat àrab?
Ara mateix, no ho crec. La unitat àrab com a projecte ja es va començar a trencar amb la mort de [l’expresident egipci] Gamal Abdel Nasser. Hi ha molts elements que podrien mantenir els àrabs units, de la mateixa manera que n’hi ha que mantenen unida Europa, però en el cas àrab fins i tot més perquè comparteixen en gran part una llengua i una religió i perquè, tot i les minories, és una regió bastant homogènia. Per tant, hi ha moltes coses que els podrien mantenir units, però la política ho ha fracturat en part, perquè el que interessa a Egipte no és necessàriament el que interessa als Emirats, ni el que interessa a l’Aràbia Saudita. També és un error pensar que Qatar, els Emirats, l’Aràbia Saudita, Kuwait o Oman tenen una visió única pel fet de ser països àrabs. No. Cadascun d’aquests països té prioritats i interessos propis. Així que el món àrab és molt més complex i necessita molta més atenció i molt més tracte del que molta gent es pensa.