“Junts ha optat per una oposició similar a la del PP a Espanya”

No ho sé. Segurament un és sempre el pitjor jutge d’un mateix. Jo crec que hi poden confluir diversos factors, com ara el fet de tenir un cert coneixement de les dinàmiques parlamentàries i també d’alguns dels interlocutors. I potser també un element de confiança pel fet que soc una persona que ha estat en el mateix projecte polític tota la vida. Suposo que per bé o per mal em coneixen i els companys confien en mi per a aquesta funció, però això sempre és una tasca col·lectiva.

No tinc aquesta percepció. Que som una formació política que es guia per una certa prudència i rigor a l’hora d’examinar les polítiques públiques que cal engegar, és així. Tenim aquesta tendència a no deixar-nos arrossegar per un impacte concret, sinó intentar fer una anàlisi tan acurada com sigui possible. Entenem que hi hagi altres formacions que tinguin altres aproximacions de com fer política, però quan s’ha tractat de dialogar amb els Comuns i amb altres formacions sempre hem estat capaços de trobar punts d’entesa i això és el que espero que pugui seguir passant.

De fet, es tracta d’una lectura perfecta de l’Estatut, que diu que la representació ordinària de l’Estat de Catalunya correspon al poder de la Generalitat. Ja sé que ERC no va per aquí, però el govern està entomant moltes qüestions que feia anys que no s’abordaven, algunes de les quals s’havien anat tornant més complexes i més delicades per un cert bloqueig institucional en etapes anteriors. El PSC és una formació política que sempre, potser excepte en moments de polarització, s’ha assemblat molt a la mitjana del país. Em corregeixo. Potser fins i tot en temps de polarització també ens assemblàvem molt a la mitjana del país, però la polarització feia que en la mitjana hi fóssim menys gent. Però ens assemblem molt al país i som una emanació de la realitat sociodemogràfica del país. Les formacions polítiques que pretenguin pintar-nos com un cos aliè a la societat catalana o no han entès bé el PSC o no han entès bé la societat catalana.

Hem sentit aquest ritornello habitualment. Entenem que és el mot que defineix el tipus d’oposició que vol fer Junts, que diu que volem desnacionalitzar, que som mesells. En fi, no ens aturarem per qüestions com aquestes. Nosaltres el que tenim és l’objectiu de tirar endavant polítiques públiques per l’interès general de Catalunya, protegint els interessos de Catalunya, promocionant-los, desenvolupant les polítiques públiques que poden fer que Catalunya sigui líder a escala espanyola i europea, fent-ho, a més, amb una perspectiva sempre de la igualtat social, de la cohesió social i territorial i servint exclusivament aquests interessos i tenint sempre al cap les majories socials, les classes populars i treballadores d’aquest país. Si Junts creu que, malgrat les discrepàncies, hi ha assumptes en què ens puguem entendre, faria bé d’alçar el dit, fer propostes i posar-se a dialogar. A mi em sembla que Junts ha optat per una línia d’oposició molt similar a la que practica el Partit Popular al conjunt d’Espanya, i això no és especialment productiu per al país, i mi em sembla que tampoc ho és especialment per a Junts.

Correcta, cordial. És veritat que han triat una línia d’oposició no especialment col·laborativa. En alguna ocasió havien demanat públicament que no se’ls arraconés, però al final un té la percepció que s’arraconen ells sols, i que la seva competició electoral amb Aliança Catalana ens porta a un cert procés no sé si dir-ne de reconeixement, però sí d’un cert enclaustrament.

La veritat és que jo no tinc informació sobre això. Quan em pregunten sobre aquesta qüestió, sempre dic que això depèn exclusivament del president de la Generalitat, de la seva agenda, i per tant no em correspon. No m’hi puc pronunciar.

El govern entenc que no renuncia a disposar d’una eina tan rellevant com són els pressupostos. És veritat que, en vista de la dificultat de tenir uns pressupostos per enguany, s’han negociat uns suplements de crèdits que faciliten poder fer les inversions i mobilitzar els recursos necessaris. Per a l’any que ve, estic absolutament convençut que les converses amb els diferents grups parlamentaris, prioritàriament amb els socis d’investidura, ERC i Comuns, ens permetran l’aprovació d’un pressupost. Som optimistes de mena. Per complir els acords d’investidura i els que s’han establert posteriorment, és factible i tindria tot el sentit del món que es traduís en l’aprovació d’uns pressupostos.

Jo no els trobo incompatibles. De fet, els trobo bastant complementaris. És veritat que pel fet de ser tan detallats, tan extensos, ens obliguen a tots plegats a fer un seguiment molt acurat del grau de compliment, dels terminis, que a vegades no depenen exclusivament de la voluntat dels que acorden, sinó que hi intervenen tercers o hi intervé el Parlament, però penso que els dos acords d’investidura avancen en paral·lel i amb un grau raonable de satisfacció per a les contraparts. Una prova d’això és que, a més d’allò acordat en la investidura, s’han anat celebrant nous acords. Difícilment dues parts que pensin que l’una està prenent el pèl a l’altra segueixen acordant. Si se segueix acordant, és perquè hi ha una confiança de base que allò que s’acorda es compleix o que progressa adequadament.

En el pacte amb els Comuns es diu que el govern “no facilitarà” el projecte. I això ja es va fer amb la modificació de la fiscalitat. Per tant, a aquest punt de l’acord, s’hi ha donat compliment i ja està. També vull destacar que altres temes acordats estan en marxa, i no són temes en absolut menors. La qüestió d’obtenir un sistema de finançament singular no és una qüestió ni menor ni fàcil, però s’hi està avançant. La qüestió del traspàs complet de Rodalies no és una qüestió senzilla, tampoc des del punt de vista tècnic, però s’està gestionant i penso que les dues qüestions arribaran a bon port.

És conegut que hi ha posicions diferents sobre això, possiblement discrepants. Nosaltres sempre hem defensat que el que volem és una Catalunya que lideri, que lideri també econòmicament. I per al lideratge econòmic avui dia és molt necessària la capacitat d’estar interconnectat. Això vol dir moltes coses, però també tenir un aeroport amb la capacitat de rebre i emetre vols intercontinentals. Jo crec que això és un objectiu al qual difícilment es pot renunciar. Com s’hagi de fer això des del punt de vista tècnic i quina ha de ser la solució d’enginyeria, és una altra qüestió. Per això s’ha encarregat a un comitè d’experts un informe i crec que sobre la base de l’informe s’haurà de tenir un debat públic informat amb totes les opcions sobre la taula. Però el que sempre ha dit el govern és que és perfectament compatible disposar d’aquestes interconnexions i fer-ho amb els més alts estàndards de protecció mediambiental.

La realitat és que no soc gaire amic d’especular. La configuració actual és la d’un govern en minoria que dialoga permanentment amb el conjunt de grups parlamentaris, excepció feta de l’extrema dreta d’Aliança Catalana i de Vox; que ho fa prioritàriament amb els seus socis d’investidura, i que aquesta configuració permet perfectament l’estabilitat política, com crec que s’ha acreditat fins ara, i que pot tenir durada fins al final de la legislatura, però no vull fer pronòstic.

Jo no he tingut cap conversa d’aquest tipus.

El PSC, ERC i Comuns també van subscriure i registrar una proposta per fer una comissió d’investigació. El primer cop que vaig sentir la consellera de Drets Socials i Inclusió al Parlament ja va dir que volia abordar una transformació important de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Per tant, des del principi hi ha hagut aquesta voluntat. I, a més a més, com a reacció a una sèrie de situacions que s’havien anat coneixent, s’ha anunciat una transformació no només profunda, sinó radical. Una autèntica refundació. Evidentment això es farà en diàleg amb els interlocutors socials, els professionals, els experts, etc. Però s’ha d’escometre, perquè és necessària. S’ha anunciat també la voluntat de transparència i d’arribar fins al final amb la investigació. S’ha anunciat que la Generalitat es personarà com a acusació particular en el cas tan dramàtic de la menor violada i prostituïda. Per tant, crec que el govern ha reaccionat amb fermesa i contundència.

El govern de la Generalitat té les competències que té, però una de les primeres coses que va fer quan el conseller Duch va prendre possessió és incrementar les aportacions del govern de la Generalitat a la Unrwa, que és un organisme essencial per proveir els mínims serveis educatius i sanitaris a la població palestina refugiada, especialment a Gaza. En aquest context, el que preocupa per sobre de tot és obtenir al més aviat possible un alto el foc immediat i permanent, obtenir el desbloqueig de la franja de Gaza, és a dir, l’entrada d’ajuda humanitària. Hi ha motius no només per estar molt preocupats, sinó també per reclamar més mobilització de la comunitat internacional per aturar les accions de l’exèrcit israelià.

Tinc la sensació que els dos partits que han decidit no subscriure el pacte han quedat en una situació de fora de joc. Perquè al pacte s’hi ha arribat després d’un procés participatiu amb moltíssimes aportacions, més de 2.500 aportacions. Entre les quals, moltes aportacions que havia fet Junts. La CUP diu que no és moment per subscriure pactes d’aquest tipus, però que el conjunt de mesures que conté el pacte li semblen bé i si es voten al Parlament hi votarà favorablement. Junts diu que hem d’esperar la sentència sobre el català a l’escola i hem d’esperar l’oficialitat del català a Europa, però crec que aquests dos arguments, més que per esborrar-se del pacte, em semblen dos grans arguments de pes per ser-hi, per fer pinya al voltant de la llengua. Crec, honestament, que s’han equivocat. El pacte roman obert i espero que s’hi incorporin en el futur. És el moment de consensos amplis. El Pacte Nacional per la Llengua no és un èxit del govern de Salvador Illa, sinó del país i del català. I, a més, si algú critica la dotació de recursos, voldria recordar que estem parlant de 256 milions d’euros. No s’havia vist una inversió així en l’àmbit de política lingüística mai.

El calendari amb què ens movem és el que hi ha en els acords d’investidura, amb la fita del 30 de juliol. Òbviament hi ha converses i negociacions permanentment i esperem que s’acabin fixant les bases d’un nou model que puguin ser satisfactòries no només per a les formacions polítiques que van subscriure l’acord d’investidura, sinó també per al conjunt de formacions polítiques que sempre han reclamat un millor finançament per a Catalunya. En aquest moment, només li puc dir que s’hi està treballant, i que tot fa pensar que s’assoliran els objectius de manera raonable a satisfacció de les parts, però és una qüestió enormement complexa des del punt de vista tècnic i polític.