Als anys 1950, als Estats Units d'Amèrica del Nord es va començar a produir un fenomen inesperat que l'economista canadenc John Kenenth Galbraith va definir molt bé. Era l'affluent society, la societat de la afluència, o de l'abundància. Era una economia que, com encara passa avui, produïa una gran quantitat de béns (en alguns casos, una quantitat excessiva: per exemple, aliments hipercalòrics), i en canvi no satisfeia plenament les demandes d'ensenyament, sanitat, transport col·lectiu, ordenació del territori, o informació. Aquestes demandes no satisfetes afectaven especialment els sectors de població amb menys pes polític: criatures i adolescents, vells, immigrants. Galbraith va observar, a més, les dificultats que els legisladors i els governs tenien per corregir aquest mal funcionament de l'economia.

El 1966, a Phoenix (Arizona, EUA), John van Engel va crear un tipus d'empresa sense objectius comercials directes, nou i original: un banc dels aliments. Es tractava de recollir i redistribuir gratuïtament aquells aliments que, per raons diverses, les empreses de sector agroalimentari de la societat de l'afluència no duien, o treien, del mercat. Sabent que hi havia una demanda important de menjar no satisfeta, la idea va tenir èxit, i als EUA, els nous bancs van proliferar. El 1984 es va crear el primer banc dels aliments a Europa, a París. El 1986, Jordi Peix i Massip, enginyer tècnic agrònom, i director general de Medi Natural de la Conselleria d'Agricultura del govern, va descobrir, a una fira de l'alimentació, a París, l'existència del banc de l'alimentació, que tot just hi començava a funcionar. I, va intuir que podia ser-nos molt útil. Peix reunia les tres característiques necessàries per fer aquesta descoberta: 1) tenia un molt bon coneixement del sector agroalimentari català (de fet, era a París per a donar suport públic a les exportacions catalanes); 2) venia de l'esquerra catalana no dogmàtica (i havia estat, des dels seu inici, amb la Unió de Pagesos); i 3) era un director general de l'administració que coneixia, per tant, el sector públic des de dins.

A Catalunya, la societat de l'abundància començava a ser un fet, a desgrat de que la crisi dels anys 1970 encara cuejava. D'una banda, hi havia excés d'oferta alimentària (amb uns preus que es començaven a enfilar) i, per tant, productes que no es venien, o que es feien malbé i que calia reciclar, i, d'altra banda, sectors de la població subalimentats o mal alimentats. Jordi Peix va engrescar un empresari tèxtil, Josep Torné, que havia hagut de tancar la fàbrica de Barcelona, per utilitzar-ne les naus com a magatzem d'aliments no comercialitzats. I va començar a buscar voluntaris per treballar en una feina amb un vessant logístic important.

El 1987, el primer any de funcionament del Banc dels Aliments, al magatzem (l'antiga fàbrica) de l'avinguda de la Meridiana de Barcelona hi van entrar i sortir prop de 227 t d'aliments que, per mitjà de diverses entitats assistencials, van arribar a les mans i a l'estomac d'unes 1.500 persones. Després de Barcelona, altres poblacions catalanes han creat més bancs d'aliments.

Al 2011, els 200 treballadors voluntaris (i els 8 assalariats) del Banc dels Aliments de Barcelona han recollit cap a 11.000 t d'aliments i begudes de tot tipus, procedents de 320 donants: empreses o entitats (com, per exemple, escoles). Com que l'eficiència del banc s'ha disparat, i com que, des del 2007, amb l'esclat de la crisi financera i bancària, les desigualtats han augmentat, el 2011 el Banc dels Aliments ha arribat a proveir del menjuc bàsic exactament a 114.816 persones de la seva àrea d'acció.

El magatzem del primer Banc dels Aliments del Sud d'Europa és al carrer dels Motors de la Zona Franca de Barcelona, ocupa 2.600 metres quadrats, disposa de 66 metres quadrats refrigerats, 30 m² congelats i té 1.600 palets.