EDITORIAL
Una FP que interessi
La formació professional és la ventafocs d'una societat on està molt arrelada la idea que per aconseguir una bona feina el millor és obtenir un títol universitari mentre que a l'FP es desvien els alumnes que no poden seguir el batxillerat. Amb la crisi, han augmentat un 57% les matriculacions per cursar cicles formatius no universitaris, entre altres coses perquè és una opció que veu interessant gent que s'ha quedat sense feina i vol provar de trobar-ne en un altre sector econòmic. El problema és que les empreses sempre s'han queixat que la formació que s'imparteix -tant la reglada com l'ocupacional- no s'adequa a les seves necessitats, de manera que cal anar a buscar especialistes a l'estranger mentre a Catalunya hi ha milers de persones buscant feina.
Aquesta queixa recurrent haurà de desaparèixer quan s'estengui el model de FP dual que aquest curs s'ha estrenat de manera experimental, amb 534 alumnes matriculats en 26 cicles formatius als quals s'han adherit més de 150 empreses catalanes. Amb aquest model importat d'Alemanya -on la formació professional està mol prestigiada-, les empreses participen en l'elaboració del programa educatiu i els alumnes adquireixen habilitats professionals en un entorn empresarial real, que combinen amb les classes tradicionals a l'aula, de manera que quan acabin els estudis no es trobaran com un pop en un garatge quan trepitgin la primera oficina o el primer taller. L'interès de les empreses a formar treballadors que en el futur podran incorporar amb garanties i el fet que aquests aprenents tenen uns ingressos per les hores que hi passen crea una relació molt diferent de la que sovinteja en les estades -d'universitaris i no universitaris- a les empreses, que prenen els estudiants com a mà d'obra de franc.
Madrid ‘oblida' Catalunya
Darrere la crisi s'amaguen determinades estratègies sospitoses. En un primer moment es pot pensar que en vista d'una conjuntura econòmica negativa les partides econòmiques siguin més reduïdes. Però quan s'observa amb deteniment les inversions provinents del govern estatal es pot concloure que no només els pressupostos baixen de forma escandalosa els darrers temps sinó que la voluntat d'alguns ministeris -sobretot el de Foment- no amaga que Catalunya ja no és la prioritat. Com pot ser que la locomotora econòmica de l'Estat no tingui al dia els accessos al port de Barcelona després de tants anys reclamant-los? Per què el desdoblament de l'N-II, una infraestructura bàsica per a l'economia i la seguretat de milers de ciutadans catalans, espanyols i estrangers que hi passen, no obté els diners promesos des de fa anys i panys? Per quina causa es dispara, any rere any, la inversió a l'aeroport de Barajas en detriment del del Prat? Per què en moments de penúria econòmica s'aprova una partida tan gran per al TAV Madrid-Galícia, una línia que ja se sap que no serà mai rendible? I una més, per què s'incompleix per enèsima vegada donar prioritat -tal com diu Europa- a l'eix ferroviari de mercaderies del Mediterrani i no a l'eix central com reclama el Ministeri de Foment? La resposta és ben senzilla: darrere d'aquestes decisions hi ha una estratègia clara, que és escanyar Catalunya econòmicament a costa de construir el Gran Madrid com a megacapital de l'Espanya centralitzada. Hi ha massa fets que ho evidencien.
