La prescripció de deutes a Catalunya
La prescripció extintiva és la manera d'extingir les accions que el creditor pot exercitar per aconseguir el dret de cobrament pel sol fet que ells no donin senyals de vida adequats durant el termini fixat per la llei. La prescripció extintiva es consuma amb el transcurs del temps per la inacció del creditor durant tot aquest període; és el que s'ha denominat popularment com: “qui calla atorga” per la qual cosa, tàcitament, el silenci del creditor durant un determinat lapse de temps provoca una conseqüència jurídica. El terme equivalent en anglès de prescripció extintiva és statute barred o time-barrad debts.
Fa dos segles, el reputat novel·lista Honoré de Balzac, entre els diversos consells sobre com eludir els creditors va escriure: “els deutors es poden lliurar dels deutes per la prescripció; aquest mètode és tan excel·lent que hi dedicarem algunes reflexions. […] la prescripció és un dels mitjans legals més eficaços per a lliurar-se dels creditors i per a liquidar-los el deute d'una vegada per sempre i sense necessitat de donar-los un cèntim.”
La prescripció extintiva solament suposa l'impediment d'exercici del dret del creditor d'una reclamació judicial, ja que pel que fa a la seguretat jurídica, el titular d'aquest no pot exercitar-lo. En altres paraules i fent una analogia, la prescripció no provoca la mort del dret sinó que el converteix en una espècie de zombi. Així doncs, la prescripció extintiva és la manera d'extingir-se les accions que pot exercitar el creditor per aconseguir el seu dret de cobrament pel mer fet que ells no donen senyals adequats de vida durant el termini fixat per la llei. Dit d'una altra manera, per reclamar judicialment un impagament, la llei marca uns terminis dins els quals es pot iniciar l'acció judicial. No obstant això, si transcorre el lapse de temps previst pel dret, el creditor veurà impedit el seu dret d'obtenir una condemna contra el deutor per realitzar el seu dret de cobrament.
Cal tenir en compte que les normes per a la prescripció i la caducitat en els drets forals poden ser diferents de les determinades per la llei estatal. Els terminis de prescripció dels drets forals poden diferir notablement dels estatals; així doncs, els temps poden ser més llargs o més curts. Per exemple, la compilació del dret civil foral de Navarra en la seva llei 27 determina preceptes particulars sobre la prescripció. Un altre bon exemple seria l'antiga compilació del dret civil especial de Catalunya aprovat per la llei 40/1960, del 21 de juliol modificada pel decret legislatiu 1/1984, del 19 de juliol. Aquesta llei havia establert un termini general de prescripció per a totes les accions i drets, siguin personals o reals –per a les quals la llei no marcava cap termini especial– de trenta anys, quan el termini del Codi Civil només era de quinze.
El motiu d'aquest termini de prescripció tan llarg no era –com deia la llegenda negra sobre Catalunya– el caràcter lligat als diners dels catalans, sinó que era el dret històric català que havia generalitzat un termini de trenta anys en relació amb els de deu i vint anys que es preveien en el dret romà, com es desprèn de la disposició en Usatge Omnes Causae (Usatge núm. 156) i també en el capítol XLIV del Recognoverunt Proceres. Per tant, la compilació del dret civil de Catalunya va mantenir durant diverses dècades la prescripció de trenta anys de l'Usatge Omnes Causae. No obstant això, la llei 29/2002, del 30 de desembre va modificar el decret legislatiu 1/1984, del 19 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la compilació del dret civil de Catalunya, i va reduir el termini de prescripció per a les pretensions de qualsevol classe a deu anys.
Actualment és la compilació de dret navarrès la que té el termini de prescripció més llarg de la península Ibèrica, o sigui, de trenta anys, segons la llei 1/1973, de l'1 de març, per la qual s'aprova la compilació del dret civil foral de Navarra. La idea és que és millor no ser morós a Navarra, ja que el deute va per a llarg.