La necessària memòria dels fets per oblidar

La memòria és imprescindible –“som perquè recordem i oblidem, és la base indiscutible de la identitat individual i col·lectiva”, clamava ahir el periodista Francesc-Marc Álvaro–, però sovint és selectiva i pot ser traïdora: l'expresident Jordi Pujol no recordava el nom del ponent del seu costat –Miquel Calçada, comissari del Tricentenari–, però sí que complia 57 anys de casat. I moltes coses més, va recordar i explicar, en la presentació del 21è número de la revista Via, que edita el seu centre d'estudis, dedicada tot just a La memòria del present. Pujol, admirat per com Alemanya ha superat la vergonya nazi, va advertir de la “utilització partidista o parcial” que pot tenir cert record, i justificava que Catalunya, on tothom va ser “màrtir o botxí”, havia de fer un esforç per reconciliar els morts. No amb un ànim venjatiu. Només “perquè no torni a passar”. Creu que s'hi ha reeixit, i això que no era fàcil, perquè, com deia Álvaro, “memòria és igual a conflicte”. El silenci que els pares han pactat i els avis han acceptat, potser a contracor, els néts l'impugnen. I això pot ser perillós, però és un exercici necessari, perquè avui “hi ha molta memòria però poc coneixement de la història”, i sense la història és més difícil prendre decisions. “Ens estalviarem molts errors”, deia.

Per això Calçada reivindicava la memòria del 1714 per projectar-la cap al futur. A mitjan segle XIX, d'ella va renéixer el pensament catalanista, un moviment, per cert, que fins fa res no va pensar que a la nació li calien estructures d'estat. “Confesso que als 80 no entenia el president, però després d'anys d'estudiar-ho he entès que busqués l'encaix, i que era un intent honest”, li confessava ahir. Posats a fer confessions, Pujol va admetre que no sap si allò que ha explicat en molts discursos –que quan el 12 de setembre del 1714 el Duc de Berwick va entrar a la Barcelona devastada tothom s'havia posat ja a treballar– era del tot cert. “Em sembla que sí, però en tot cas el país va decidir superar la derrota”, deia ahir. El que segur que ho és, és la cita d'un general que havia participat en el cruel bombardeig: “Lo estrago no es pot dir, però d'avui a 300 anys se'n recordaran”. I tenia raó. Perquè encara hi som.