Bancs d'hàbitats: conservar o especular?

L'acció conservacionista sempre està mancada de recursos perquè és perdurable en el temps, i eines de mercat, com ara els anomenats bancs de conservació o d'hàbitats, poden ser vehicles per donar cos financer a la gestió d'un espai de biodiversitat, però també es poden pervertir i caure en l'especulació.

Dels bancs de conservació es torna a parlar en ser una de les principals aportacions del projecte de llei d'avaluació ambiental, que fa pocs dies el govern estatal ha remès al Congrés, en què apareixen com a “mecanisme per evitar la pèrdua neta de biodiversitat a través de mesures de compensació, basat en el mercat”. En síntesi, el banc d'hàbitats és un mecanisme en què un promotor, una immobiliària o una indústria, compensa els danys inevitables que la seva activitat causa en un indret determinat promovent la conservació o la millora dels valors naturals d'un altre indret, tot comprant uns crèdits de biodiversitat que li concedirà una entitat reguladora. Una via perquè el diner del sector privat nodreixi la conservació, ara que les administracions públiques tenen la caixa gairebé buida.

Especialistes com ara Ferran Rodà, catedràtic d'ecologia de la UAB, adscrit al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), creuen que un sistema d'aquesta faiçó, ben dissenyat, “incentiva la conservació, pot ser una eina flexible, promou el sector d'activitat de les empreses especialitzades en restauració i pot augmentar el valor de conservació d'una regió”, Considera fonamental per a l'eficiència del mecanisme que els crèdits de biodiversitat es concedeixin un cop s'ha materialitzat el projecte de conservació concret.

Entitats conservacionistes, com ara Ecologistes en Acció, no dubten a considerar que una eina com aquesta és “caldo de cultiu idoni per a l'especulació i la pèrdua de control legal sobre els recursos naturals més sensibles”. Els preocupa que aquest principi de “moneda de canvi per danys ambientals greus” faci que l'efecte sobre la biodiversitat “sigui nul, o fins i tot negatiu, perquè res no garanteix que la millori sigui equivalent al mal que es vol rescabalar”. Ferran Rodà tampoc s'està d'assenyalar que hi ha riscos latents si no es fan bé les coses: “En cap cas, els crèdits de biodiversitat han d'esdevenir permisos per destruir, perquè la regulació no és gaire clara, no s'ha fet bé la planificació estratègica o no hi ha prou capacitat de supervisió.”

No es pot dir que el legislador s'hagi deixat portar per un tarannà de consens. Com explica Marta Subirà, directora general de Polítiques Ambientals de la Generalitat, “en la llei veiem una invasió important de competències, perquè un banc de conservació és una eina per gestionar el medi natural, i això correspon a la Generalitat”. En trobades preliminars a la redacció del projecte de llei, la Generalitat ja va advertir el Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient que, si bé era interessant incloure en la norma aquest instrument de mercat, és a les comunitats autònomes a qui n'havia de correspondre el desenvolupament i l'aplicació. Val a dir que, en el projecte de llei d'avaluació ambiental, l'administració central s'adjudica les funcions d'atorgar els crèdits, identificar les finques susceptibles de ser objecte de restauració i gestió i fer-ne un registre. Marta Subirà comenta que, en una llei d'aquesta mena, “cal que es mantingui l'equivalència entre els espais afectats per un impacte i els que són objecte dels crèdits del banc; d'acord amb les nostres competències, no seria admissible que la construcció d'una infraestructura a Catalunya es compensés donant crèdits per mantenir un espai en una altra zona de l'Estat”. La Generalitat preveu en el futur desenvolupar bancs d'hàbitats, on també pugui entrar en joc la custòdia del territori, una figura que el govern promou a través d'ajuts i un pla de treball conjunt amb les entitats de conservació.

Tot i que incipient, el fenomen dels bancs d'hàbitats és una realitat ben tangible arreu. Hi ha uns 1.100 bancs de conservació a tot el món, que aconsegueixen mobilitzar 1.810 milions d'euros anualment, usats per cobrir les tasques de conservació de 187.000 hectàrees. A l'Estat espanyol ja trobem un exemple de banc d'hàbitats, Ecoacsa, que vol tancar aquest primer any d'activitat amb un moviment de 60.000 euros. Els bancs de biodiversitat podrien ser la plataforma adequada per enlairar les entitats que es dediquen a la custòdia del territori i que, des de fa anys, malden justament per atreure el finançament privat. Des de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), el responsable de la seva àrea jurídica, Hernan Collado, considera que, d'entrada, “el banc d'hàbitats pot servir per donar valor econòmic al fet de conservar un espai, atès que si no hi ha incentiu, no s'estimula la conservació del territori, mentre que l'explotació del mateix, per l'agricultura o el desenvolupament urbanístic, sí té un esperó econòmic”. Des de la XCT veuen el banc d'hàbitats com la via de finançament de molts espais naturals gestionats per entitats no lucratives, amb recursos limitats, que, a més, aconseguirien que es donés valor a la seva tasca. Respecte dels dubtes que planen sobre un mecanisme que pot mercantilitzar el conservacionisme, Collado creu que, per evitar qualsevol perversió, “cal que quedi garantida la participació social en el seguiment dels projectes finançats a través de crèdits, tot incloent-hi entitats de custòdia del territori, grups conservacionistes o associacions veïnals”.