El dia 26 passat, el diari
El País va publicar, en la pàgina 1 de la secció diària Catalunya, una notícia amb un títol que vaig llegir dues vegades de tant que em va impactar: “Un de cada quatre contractes subscrits per les ETT el 2014 va tenir un sol dia de durada”. En el text es donava una altra dada, també referida a Catalunya, i també escruixidora: el 51% dels contractes signats per les ETT el 2014 van tenir una durada igual o menor a 10 dies. En l'article, la lectura del qual els suggereixo, es recullen opinions de responsables d'ETT, acadèmics i càrrecs sindicals. Dues idees destaquen i, d'alguna manera, es complementen: 1) el mercat de treball ha canviat, és diferent del que era, i 2) mai tornarem al d'abans. Què ha succeït? Què està succeint?

Penso que s'han donat/s'estan donant dos fenòmens que es complementen i se sobreposen. D'una banda, a causa de la tendència a optimitzar processos organitzatius i a l'existència d'una tecnologia sofisticada creixent, però cada vegada més barata i d'utilització més simple, la necessitat de factor treball és decreixent, puntual, fragmentable i flexible. D'una altra, en part com a conseqüència de l'anterior, en part per la major qualificació mitjana del factor treball, l'oferta de temps de treball oferta pels treballadors ha crescut, per la qual cosa el seu preu, la seva remuneració, el salari, ha caigut i continuarà caient.

Abans, als anys seixanta i setanta, l'accent estava posat en la producció: fabricar el màxim possible, i per això calia una quantitat creixent de factors productius. Als vuitanta i noranta l'objectiu era fer més amb menys: produir molt utilitzant el menor nombre de factors productius necessaris, entre ells el treball, posant èmfasi que el que s'utilitzava fos barat: per això hi va haver les deslocalitzacions. El 2000 es va seguir l'anterior, però incorporant cada vegada més tecnologia a fi d'augmentar la productivitat (a Espanya menys: es fabricaven habitatges); es van contreure salaris, però es va concedir crèdit a mansalva: el deute privat va finançar el creixement. Avui, en plena crisi, l'objectiu està mutant. La internet de les coses, la impressió en 3D, la millora espectacular de la comunicació mòbil i en temps real, el Big Data, està permetent abordar els processos productius d'una altra manera: sèries curtes, producció a mida i personalitzada, descentralització de processos, flexibilització de rutines… I tot això té múltiples conseqüències, en múltiples aspectes i a múltiples nivells; i el mercat de treball n'és un.

D'aquesta crisi en sortirà un nou model econòmic i social amb un nou marc de relacions laborals i un nou mercat de treball. Seran necessaris menys treballadors dels que han estat necessaris; la majoria seran a temps parcial, puntualment; un nombre elevadíssim realitzarà tasques de relativament sota valor en un procés productiu d'alguna cosa el valor del qual dependrà, en la majoria dels casos, molt més del capital que del treball, raó per la qual la majoria de les remuneracions seran reduïdes, variables, no periòdiques, i la majoria dels contractes ho seran per obra i servei. Quedin-se amb tres dades: a 31 de desembre, a Espanya, la taxa de temporalitat aconseguia el 24% i la de treball a temps parcial pujava al 16%. Als EUA, en termes reals, els salaris tenen avui un nivell molt semblant al de mitjan anys setanta.

La Nova Normalitat cap a la qual ens estem dirigint també té el seu reflex en el món laboral i en el mercat de treball, i serà molt diferent del que ja és vella normalitat. Molt diferent i, penso, pitjor: molt pocs treballadors viuran bé en aquesta nova normalitat laboral.