Una rajola antifum per jubilar el totxo
Un bioconstructor tarragoní busca soci per patentar i comercialitzar el Gaiabloc
Defensa que l'argila i la palla són vàlids com els materials sintètics, però menys nocius
Ja d'entrada, Francesc Ibáñez alerta que “les cases estan carregades de tòxics”. No és pas que aquest constructor, fill i germà de constructors, del Pont d'Armentera, es tiri pedres sobre el seu propi teulat, sinó que defensa la necessitat de replantejar les tècniques d'edificació i la conveniència de reflexionar sobre els materials que s'usen. “Es tracta de girar la vista enrere i aplicar materials i maneres de treballar que han caigut en desús.”
Argila, calç, palla o suro són alguns dels aliats a què s'agafa quan dissenya els projectes que arriben a Querbioconstrucció. A més, ha inventat el Gaiabloc, uns totxos naturals que, segons assegura, redueixen el risc d'intoxicacions per fum en supòsits d'incendis d'habitatge. “La majoria d'accidents domèstics es produeixen per culpa del fum. El Gaiabloc no conté productes derivats del petroli i, per tant, encara que li apliquis foc no fa fum”, explica mentre acosta una potent flama al bloc i insta a comprovar de prop que, no només no hi ha rastre de fum, sinó que tampoc no hi ha sensació de calor extrema a la part posterior del totxo.
De què està fet el Gaiabloc?
“De suro, palla, calç i de tres o quatre coses més que no et puc dir perquè encara no el tinc patentat.” Precisament patentar-lo per poder-ne arrencar una producció més gran i una comercialització massiva és l'objectiu que es fixa Ibáñez. Busca soci inversor i revela que “el soci ideal seria una empresa del sector, perquè ja té oberts els seus canals comercials”.
Lliure de fums.
Ibáñez exposa que l'estanquitat dels habitatges per culpa dels guixos sintètics és causa directa d'afeccions que, de manera més o menys visible, es manifesten en els inquilins de les cases. “Si el vapor es queda en suspensió, els virus també s'hi queden, i per això tothom agafa refredats.”
La bioconstrucció, explica, concep “l'habitatge com una part més de la persona” i per això defensa les virtuts de “l'argila i la calç per absorbir el vapor”. En la mesura que pot també fuig del ferro perquè “és conductor i genera camps electromagnètics” i, quan fa referència a l'ús de canyes de bambú per enfortir les estructures, alleugera les inquietuds de l'interlocutor manifestant: “No hi ha res que m'inventi jo. Totes les cases que tenen més de 100 anys ja estan concebudes com jo proposo.”
Accepta que la rapidesa de solidificació que permeten els materials tractats no admet comparació amb cap d'altra tècnica, però també adverteix que els edificis alimentats amb ciment pòrtland “tenen una data de caducitat”.
Saber qui viurà en un habitatge i com hi viurà és una de les exigències que demana abans de posar-se a treballar en una edificació i, en aquest sentit, accepta: “Mai no tindré un milió d'euros”, perquè, assegura, “no faré mai cap promoció de cases”. Diu que el factor excés de preu “és un tabú” immerescut pera la bioconstrucció i apunta que “el 10% que pots pagar de més l'inverteixes en salut”.