Governs que compren trossos de món
La inversió dels fons sobirans s'ha doblat en els últims set anys, aprofitant els preus baixos de les companyies europees. Els gestors dels petrodòlars recuperen l'interès per les infraestructures i matèries primeres de l'Amèrica Llatina i Àfrica
El 30% de les operacions es fan en empreses del sector financer
Els fons d'estalvi privat tenen un volum d'actius deu vegades superior
Les infraestructures quadren amb l'obligació de rendiment a llarg termini
Economies com la Xina, Rússia o els Emirats Àrabs Units (EAU) són exportadores de capitals per les seves taxes d'estalvi intern o la seva abundant dotació de matèries primeres. En aquest context exerceixen un paper cada vegada més rellevant com a emissors de inversió estrangera directa en el món: el 2013 les economies en desenvolupament en van generar més del 33%, quan el 2000 van representar només el 12%. Una part important d'aquesta inversió es vehicula a través dels 84 fons sobirans en funcionament, que utilitzen els estats per treure rendibilitat a llarg termini dels ingressos per recursos naturals, en especial el petroli. Tradicionalment, aquests fons han invertit en els sectors financer, immobiliari i d'infraestructures d'Europa i dels Estats Units, una presència que no ha disminuït amb la crisi financera: el volum que gestionen s'ha doblat en aquests últims set anys, fins a arribar als gairebé 6 bilions de dòlars, i la major part s'ha destinat a comprar accions d'empreses occidentals aprofitant els preus baixos de la recessió. El 2011, Europa va ser la principal receptora de les seves inversions: Espanya se situava en primer lloc, davant de França, el Regne Unit i Alemanya.
“Es constata que amb la crisi aquests fons no han canviat l'estratègia d'apostar per Europa”, assenyala Javier Capapé, investigador d'Esade i coordinador de l'informe de 2014 sobre fons sobirans elaborat per Esadegeo en col·laboració amb KPMG i l'Icex, que destaca que aquests instruments d'inversió públics tenen l'avantatge que “no han de respondre davant els clients particulars, com els fons de pensions, sinó davant els governs; poden ser més pacients”. I aquesta falta de presses els permet aprofitar per comprar empreses quan les valoracions són baixes.
L'informe assenyala que en els dos últims anys a l'estratègia de compres barates al món desenvolupat s'hi ha afegit el retorn de l'interès per les inversions sud-sud, entre països emergents. La Xina va ser el país que més operacions d'inversió va rebre el 2013: 26, per sobre dels Estats Units (24), l'Índia (22), el Regne Unit (13) i els Emirats Àrabs (11). I les dues operacions més importants d'aquell any van ser acords d'entesa entre un govern d'àrees en desenvolupament i un fons sobirà: Qatar Investment Authority va comprometre 5.000 milions de dòlars a Malàisia per desenvolupar un nova àrea industrial petroquímica i Mubadala, dels EAU, va firmar un acord amb Guinea valorat en 5.000 milions de dòlars per incrementar les exportacions de bauxita i construir un port i una refineria d'alumini. Els fons sobirans tenen estratègies molt diferents i n'hi ha que a més de la rendibilitat busquen objectius de país, com assegurar el proveïment de matèries primeres. N'és un exemple Mubadala, que el mateix any que s'assegurava alumini guineà va participar en un consorci per comprar un port brasiler dedicat a l'exportació de ferro. Quatre de les cinc inversions més grans dels fons sobirans del 2013 van ser en mercats emergents, i dinou de les vint primeres es van fer fora de l'àrea OCDE de països industrialitzats,
La inversió en infraestructures és ideal per als fons sobirans perquè quadra amb les seves obligacions a llarg termini d'aconseguir rendiments estables dins l'objectiu de transferència de riquesa intergeneracional. Geogràficament, Europa continua dominant –en concret, el Regne Unit amb els aeroports i altres companyies de serveis públics privatitzats–, però el 2013 hi va haver importants inversions en infraestructures de mercats emergents, on va anar a parar el 23% del total. La zona emergent més sol·licitada va ser l'Amèrica Llatina, on per exemple el Government Pension Fund Global –el fons sobirà més gran del món, amb uns actius gestionats per valor de quasi 900.000 milions de dòlars, a través del qual Noruega inverteix els ingressos del petroli del mar del Nord– va invertir en 71 empreses. Per la seva banda, GIC, des de Singapur, té 12.400 milions de dòlars, un 4% de la seva cartera, a l'Amèrica Llatina, principalment al Brasil. L'Alaska Permanent Fund és un altre dels grans fons que ha incrementat les seves posicions a la regió i fa dos anys ja hi dedicava el 4% de les seves inversions, uns 1.900 milions de dòlars. Un altre fons actiu a l'àrea, en aquest cas un de pensions públiques, és el Canada Pension Pla Investment Board (CPPIB), que té un estoc d'inversions a Sud-amèrica de 4.600 milions de dòlars concentrat principalment en immobiliari i infraestructures.
En total, el 2013 els fons van dedicar 700 milions de dòlars a la inversió en infraestructures en mercats emergents, una quantitat que està molt allunyada de les necessitats que en les pròximes dècades tindran mercats com el Brasil, Mèxic, Àfrica i el sud-est asiàtic. “Àfrica serà en els propers trenta anys el paradís dels inversors a llarg termini“, assegura Capapé, en relació amb les necessitats d'infraestructures que hi ha a països com Angola, Nigèria, Sud-àfrica, Botswana i Algèria. Dels 25 fons que s'han creat des del 2006, 10 són d'estats africans.
Una manera d'entrar en aquests mercats per a les empreses és anar-hi de la mà dels fons sobirans, que cada vegada fan més operacions directes amb aliats industrials, en substitució de la participació indirecta a través de fons de capital inversió. Un exemple és el que l'any passat va protagonitzar la catalana Abertis, que va licitar per la concessió de les autopistes de l'estat australià de Queensland participant en un consorci amb un fons australià, el fons de pensions holandès APG i el fons sobirà kuwaitià KIA. El concurs el va guanyar un altre consorci participat en un 12,5% pel fons sobirà d'Abu Dhabi.
Els serveis financers continuen sent el sector principal de destinació de les inversions dels fons sobirans, ja que representen més del 30% de totes les transaccions des del 2006. En els anys anteriors a la crisi, la inversió en aquest sector va augmentar de forma constant, el 2010 va arribar al màxim amb 50 transaccions, es va desplomar més d'un 40% el 2011 i des de llavors s'està recuperant. De les 45 operacions tancades en la indústria de serveis financers el 2013, 13 van ser inversions en bancs comercials i d'inversió, 6 en empreses d'assegurances i 2 en borses de valors. A més, es van realitzar 20 inversions en vehicles intermedis o estructures de fons, fortament dominades per l'immobiliari, infraestructures i fons de capital inversió. La llista de relacions entre bancs i fons sobirans és àmplia: Citigroup amb Kuwait; Morgan Stanley amb CIC, entre d'altres; UBS amb GIC; Barclays amb Abu Dhabi i Qatar; Credit Suisse i diversos bancs grecs amb Qatar; Unicredito amb els libis, i la banca pública xinesa amb molts fons, inclosos GIC i Temasek.
Concentració. Els 13 fons que gestionen més de 100.000 milions de dòlars –1 de Noruega, 1 de l'Aràbia Saudita, 3 dels emirats àrabs, 3 de la Xina, 1 de Kuwait, 2 de Singapur, 1 de Qatar i 1 de Kazakhstan– sumen actius per valor de 4,4 bilions de dòlars, el 74,5% del total. El fet que tants diners siguin gestionats per poques mans –moltes, a més, de governs no democràtics– fa témer al món occidental que les inversions no es facin per criteris de rendibilitat sinó per objectius polítics, com controlar companyies proveïdores de béns i serveis estratègics (vegeu plana següent). Una prevenció que, en canvi, no hi ha amb els gestors de fons d'inversió i de pensions, que remenen 50 bilions d'euros, una quantitat que representa cinquanta vegades el PIB espanyol i amb la qual es poden comprar totes les empreses que cotitzen a les borses del món. Al món hi ha uns 75.000 fons d'aquest tipus, però augmenta la concentració del negoci en mans dels grans: els 20 grups més grans acaparaven l'any passat el 41,4% dels actius sota gestió, segons un estudi de Towers Watson sobre les 500 principals gestores de fons del món. A més, el 52,8% d'aquests diners està en mans de firmes anglosaxones, principalment nord-americans. La companyia més gran del món d'aquest sector és la nord-americana BlackRock, que el 2009 va comprar la divisió d'actius de Barclays i gestiona 4,6 bilions de dòlars. En renda fixa, Pimco, comprada pel grup assegurador alemany Allianz, gestiona uns 1,5 bilions d'euros, i el fons de pensions dels funcionaris de Califòrnia té actius valorats en més de 165.000 milions d'euros.
El 10% de la inversió exterior a l'Estat
Des del començament de la crisi financera, els fons sobirans han mostrat un fort interès important per l'Estat espanyol, sobretot per les empreses amb presència a Amèrica Llatina. Entre 2007 i 2014 han invertit més de 13.000 milions d'euros al país, un 10% del total invertit pels estrangers en actius reals. Entre els més actius hi ha els de Qatar i Singapur.
Entre gener de 2013 i mitjans del 2014 el flux d'inversió d'aquests fons en empreses espanyoles va superar els 2.700 milions d'euros. Destaca la recuperació de la confiança per part del gegant noruec Government Pension Fund Global (GPFG), que va incrementar les seves participacions en accions espanyoles en un 15% i va multiplicar per cinc la seva exposició al deute públic espanyol, fins a 3.323 milions d'euros a finals del 2013.
Qatar ha estat l'inversor més actiu per nombre d'operacions, amb inversions en empreses com Santander i Iberdrola, i posteriorment amb compres i participacions en hotels, empreses immobiliàries i ports esportius. La inversió més gran d'un fons sobirà és la del dels Emirats IPIC, amb la compra de Cepsa per gairebé 7.000 milions d'euros.
Aliances nord-sud
Països europeus han creat fons sobirans per aliar-se amb els emergents. El d'Irlanda és d'àmbit tecnològic i s'ha ajuntat amb el xinès China Investment Corporation (CIC), que aporta inversió a startups irlandeses que busquen expandir-se cap a l'Àsia a través de la Xina i al seu torn fomenta que startups xineses agafin Irlanda com a base d'operacions per entrar a Europa.
El Fondo Strategico Italiano és un fons que gestiona 6.000 milions de dòlars i està pensat per establir relacions –de moment, amb els de Qatar, Kuwait i Rússia, a més de les tradicionals amb Líbia–, i enfortir el finançament de les empreses italianes.
França també s'ha dotat d'un fons bilateral. El 2013 va crear de la mà de Qatar un fons similar a l'italià, un vehicle de 300 milions d'euros destinat a invertir en mitjanes empreses franceses.
La por de ser controlats pels inversors
Els fons poden posar en perill la sobirania amb la compra de deute i empreses estratègiques, segons Defensa
Joan Poyano
És impossible que hi hagi un contuberni per manipular els mercats.
Quan hi ha crisi, ningú parla de riscos i les inversions es reben amb alegria.
L'Institut Espanyol d'Estudis Estratègics del Ministeri de Defensa (IEEE) assenyala en un document d'opinió elaborat el 2013 -Fons sobirans: entre la necessitat i la raó d'Estat- que els països receptors d'inversions sobiranes tendeixen a valorar els aspectes positius i a no tenir en compte els riscos que es deriven de la manca de transparència d'alguns fons sobirans “i la possible confusió dels seus propòsits financers i no financers, o la prevalença d'aquests sobre aquells”.
L'IEEE destaca dos riscos, lligats amb la subscripció de deute sobirà d'un estat i amb la compra de paquets accionarials significatius de grans companyies que proveeixen béns o serveis estratègics per a un país.“Si la inversió d'un fons sobirà en deute públic d'un altre estat fos prou substancial, en primer lloc es produiria un drenatge de liquiditat, via pagament d'interessos, del segon al primer. Per altra banda, en la proximitat d'un impagament o abans d'un venciment de deute que hagués de ser renovat, un fons sobirà inversor podria pressionar l'Estat deutor perquè rebaixés despeses o apugés impostos que permetessin seguir atenent la devolució del capital i el pagament dels interessos. Finalment, en una eventual negociació associada a una situació d'impagament o de renovació de deute vençut, el fons sobirà podria obligar l'Estat deutor a acceptar obligacions més enllà de les financeres, “sent el marge de resistència d'aquest escàs, davant el risc cert de veure's abocat a la seva expulsió dels mercats de capitals”.
Pel que fa a la inversió d'un fons sobirà en una empresa privada de caràcter estratègic, si el fons aconseguís el control “podria accedir a informació rellevant, no només per a l'empresa sinó per a l'economia del país en qüestió. Al seu torn, igual que amb la inversió en deute públic, es podria produir un drenatge substancial de recursos financers a través del pagament de dividends i, si el percentatge de capital fos prou elevat, el fons podria gestionar la companyia amb fins aliens als estrictament mercantils”, s'assenyala al document de Defensa.
L'analista d'Esadegeo Javier Capapé treu importància a aquests riscos: “El perill hi és, però no hi ha hagut cap escàndol, i les prevencions sobre aquestes inversions sempre surten quan les economies occidentals van bé. Quan hi ha crisi, ningú parla de riscos, i es reben amb alegria operacions com la compra a Ferrovial d'una participació de la gestora de l'aeroport de Heathrow per part de CIC. Les pors tenen poc fonament, perquè busquen sempre la rendibilitat.” Mariano Rabadán, president de la patronal espanyola de fons d'inversió col·lectiva Inverco, assenyala que amb els instruments d'estalvi privats “és impossible que hi hagi un contuberni per manipular els mercats perquè n'hi ha centenars de milers al món que es dediquen a això, i els gestors simplement busquen el millor risc i rendibilitat per als seus clients”. El mateix diu pel que fa als fons sobirans, dels quals destaca que si entren en l'accionariat d'una empresa “és una bona propaganda per a aquesta, de la mateixa manera que ho és que hi entri Bill Gates o Georges Soros”.
El document governamental, en canvi, insisteix que per fugir d'un mal (la crisi) els estats podrien caure en un altre de pitjor: veure afectada la seva sobirania pel estats que controlen els fons sobirans. En aquest sentit assenyala que “és constatable l'existència de fons sobirans directament controlats per persones llargament aferrades al poder als estats amb un nivell de democràcia nul o baix. Aquest seria el cas, per exemple, del fons libi, que apareix lligat a la família Gaddafi, o el del fons de Guinea Equatorial, vinculat a la família Obiang”. En aquests supòsits, afegeix, l'existència de fins personals o conjunturals hauria de ser suficient per impedir el seu lliure desenvolupament o limitar-lo parcialment. I finalitats com aquestes, conclou, poden explicar les “estranyes” relacions entre països tan distants com l'Iran i Veneçuela o la Xina i Bolívia. Tots ells són països que posseeixen fons sobirans i tenen liquiditat per invertir derivada de l'explotació dels seus actius energètics o de matèries primeres.
La transparència no evita suspicàcies
J.PEl 2008, els països amb fons sobirans van desenvolupar un codi ètic de compliment voluntari redactat en col·laboració amb el Fons Monetari Internacional, el que es coneix com a Principis de Santiago, pels quals els fons han de contribuir al manteniment d'un sistema financer mundial estable i a la lliure circulació del capital i les inversions, complir tots els requisits normatius i informatius dels països en què inverteixen, invertir en funció de criteris relacionats amb la rendibilitat i el risc econòmic i financer i tenir una estructura de govern del fons sòlida i transparent.
Segons aquests principis, si les decisions d'inversió d'un fons sobirà estan subjectes a altres consideracions fora de les economicofinanceres, aquestes s'han d'exposar i divulgar al públic. L'índex de transparència Linaburg-Maduell, que valora, entre altres aspectes, si els fons sobirans revelen les seves estratègies i objectius d'inversió, mostra que molts no arriben als estàndards mínims o desitjables de transparència. No obstant això, n'hi ha que els compleixen, com el de Xile, Mubadala d'Abu Dhabi, Temasek de Singapur, NPRF d'Irlanda, Azerbaidjan, Austràlia Future Fund, Alaska, Noruega i Nova Zelanda, tots els quals van aconseguir el 2012 la màxima qualificació possible. Dels deu primers fons sobirans per grandària, vuit superen el test, i el suspenen el SAFE xinès (tercer en volum) i el SAMA de l'Aràbia Saudita (quart en volum). El primer fons per volum, el noruec, obté la màxima qualificació quant a transparència.
Aprovar en transparència no elimina recels. Gao Xiqing, antic president de China Investment Corporation (CIC), va explicar el 2012 que aquest fons va voler fer una inversió en telecomunicacions als Estats Units i se li va fer saber que fes el favor “d'invertir en un altre lloc, tot i que la inversió representi només una petita participació en un actiu d'infraestructures”. Les dades del Sovereign Wealth Center fonamenten la hipòtesi que per evitar barreres com aquesta els fons tendeixen a invertir en el mercat nord-americà d'infraestructures a través de fons gestionats externament: des del 2006, el 36% de les assignacions de fons sobirans a gestors d'infraestructures era per desenvolupar estratègies als Estats Units, en contrast amb l'11% d'Europa.