Geopolítica, clima i preu ajustat
El preu del petroli entra en una època incerta, en què les relacions internacionals i la perspectiva del clima tenen el seu pes
Estats com Espanya
es beneficien d'una rebaixa que alleuja el seu dèficit energètic
L'economia del petroli no només inclou la matèria primera que mou el món, i que el sacseja amb les sotragades de la cotització del cru, també hi trobem el gran joc de la geopolítica mundial i la supervivència del planeta com a hàbitat.
Una primera consideració és fins quan durarà aquest temps de perfil baix del preu del barril, que el tenim a 60 dòlars -fa un any, a 108 dòlars. A la taula rodona Causes i conseqüències de la fluctuació en el preu del petroli, organitzada pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), Mariano Marzo, professor de recursos energètics i geologia del petroli, va gosar jugar a allò que els experts més temen, posar el preu just al barril, amb data. “Aquest preu de 60 dòlars el barril no es mantindrà, perquè a aquesta cotització l'explotació no és rendible, obliga a retallar producció, ajornar projectes i acomiadar gent. A finals d'any el preu pujarà, i es recuperarà els anys a venir, per situar-se en uns 80 dòlars.” El moviment d'escac, i gairebé mat, d'Aràbia Saudita, de fer caure els preus per frenar l'emergència del petroli de sorres bituminoses, el fracking, no convencional dels EUA ha posat fi a un supercicle 2008-2015 de gran producció i preus elevats, amb mitjanes de 105 dòlars el barril, “un preu que paradoxalment s'ha carregat el creixement, en estimular la sobreoferta”.
El vessant geopolític mai no és menyspreable, en el cas de l'or negre. Heribert Padrol, president d'Iplusf i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (Carec), també accepta que el preu ha de pujar, però apunta que “hi haurà molts episodis de volatilitat a curt termini, no debades ara hi ha un 80% del petroli a disposar emmagatzemat”. Però Padrol avisa que en l'actual conjuntura de preus és inevitable fer interpretacions en el gran joc de les relacions internacionals: “Els saudites, sunnites, integren en l'equació del preu la seva rivalitat amb l'Iran, xiïtes, i no poden deixar que els EUA, el seu gran aliat, tingui la temptació d'abandonar-los, si esdevé autosuficient com a productor-consumidor de petroli.” Resten pocs dies perquè l'Iran signi un acord sobre la seva política nuclear, i l'Aràbia Saudita malda perquè aquest acord no doni poder dissuasori al seu rival. “Hi ha tot un seguit de moviments per crear equilibris en aquesta zona.”
tendència irreversible.
La UE, que té un dels seus talons d'Aquil·les en aquest 53% de combustibles fòssils que importa anualment, uns 400.000 milions d'euros, no té més remei que veure l'esfondrament del preu del barril amb un sentiment oportunista. Com raona Ferran Tarradellas, actual director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i antic portaveu de la Comissió d'Energia de la Comissió, “l'economia europea depèn de la reactivació del consum intern, i un preu barat de l'energia pot dirigir al consum diners que abans potser anaven a pagar la calefacció: una reducció del 10% en el preu del petroli equival a afegir un 0,1% al PIB per la demanda interna”.
La rebaixa deixa guanyadors i perdedors. La pèrfida estratègia d'Aràbia Saudita perjudica tota l'OPEC, però a qui realment fa mal és a Iran, Rússia i Veneçuela, economies que han fet del petroli monotema. També perd Nigèria, i així es desestabilitza tot l'Àfrica subsahariana, i Algèria. I guanyen economies com Espanya, que el 2014 va registrar un dèficit comercial energètic de 30.000 milions d'euros, un 3% del PIB, que la rebaixa del preu del barril aprima considerablement. Espanya és a un conjunt, el de la UE, molt complex energèticament, format per illes de models diferents: Polònia crema encara molt carbó, França és nuclear, Alemanya ha apostat per les renovables... Com diu Heribert Padrol, “la UE té problemes d'encaix temporal, caldria trencar aquestes illes i anar cap a un model de renovables, però primer cal que tots vagin al compàs, a la UE”.
Almenys, com diu Tarradellas, ara ja es pot percebre que “el boom de les renovables ja no s'explica per ser més boniques, sinó perquè són més barates. Podrem depassar l'objectiu d'un 20% d'energia renovable al 2020 perquè, després de la política d'incentius, ara molts projectes en aquest àmbit ja són rendibles per se, sense necessitar subvenció”. En parlar d'incentius, sorgeix el cas espanyol, on ara es tallen les ales a les renovables, amb l'excusa que no hi ha recursos per mantenir una política de primes generosa. Per a Teresa Ribera, “no es poden posar portes al camp, i si hi va haver errors en el disseny del model de primes a les renovables a Espanya, la ciutadania pot assumir una aturada momentània, però cal demanar als gestors que ens diguin quan recuperaran el procés, perquè el que és clar és que la transformació del model energètic cap a energies netes és irreversible”.