Innovació atrapada en el ‘totxo'
Els parcs científics i tecnològics tenen greus dificultats financeres i de baixa demanda.Creats per impulsar una nova economia, van caure en la trampa del vell model: el dels projectes exagerats sense estudis de cost-benefici
L'abandó d'alguns projectes per altres usos revela la falta d'estratègia real
La clau és implicar l'administració local, les empreses i la universitat
Hem hagut de relaxar els criteris d'entrada perquè no tenim empreses
Estudis de mercat? Però si la funció dels parcs és crear nova demanda
Molts dels parcs són veritables monuments a l'absurd
La situació financera que travessen alguns dels parcs científics i tecnològics de Catalunya és força complicada. El principal problema és que el deute assumit per construir els projectes és molt elevat i impossible de retornar amb els ingressos que obtenen per l'ocupació dels espais; la crisi ha desmentit les previsions que es van fer en època de vaques grasses, que es van impregnar de l'optimisme econòmic i l'alegria financera del moment, i ha evidenciat que alguns projectes estan sobredimensionats, i amb uns preus fora del mercat.
La principal patata calenta està en els parcs ja construïts, sobretot els vinculats a les universitats amb poc marge per respondre a les obligacions; els no executats o executats parcialment o bé s'han reconvertit a altres usos o estan sent revisats per fer-hi projectes més realistes. La paradoxa és que aquests instruments que han d'ajudar a impulsar una nova economia estan atrapats en el vell model del totxo: el dels projectes exagerats dissenyats sense estudis de cost-benefici.
El cas és que quan molts d'aquests parcs s'estaven gestant, alguns estudiosos ja van advertir de l'error. Els parcs científics i tecnològics formen part dels anomenats projectes tractors: operacions que tenen per objectiu dinamitzar l'economia, actuant de locomotora tot fomentant valors com la recerca, la innovació i l'emprenedoria. Però María Buhigas, urbanista, ja va detectar en el seu moment (2008) que, en línies generals, faltava coherència entre la conceptualització i la formalització dels projectes. “A diferència dels exemples internacionals de referència, als parcs que s'estaven fent a Catalunya l'element principal era el disseny i l'execució del projecte, mentre que faltava l'estratègia econòmica”, explica.
Els projectes tractors se solen vincular a un desenvolupament urbà, ja sigui la construcció d'edificis, la urbanització de sòl rústic o la rehabilitació d'espais obsolets de la ciutat. El problema és que a Catalunya, i al conjunt de l'Estat, aquest fet adopta un rol protagonista.
La prova més clara que això és així és que algunes operacions que havien semblat transcendentals per al futur del país com ara el Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Viladecans, o el BZ Barcelona Zona Innovació de la Zona Franca s'han transformat en projectes comercials i logístics respectivament, sense cap contrarietat.
Maria Antònia Casellas, professora del departament de geografia de la UAB, reconeix que massa sovint alguns projectes innovadors de noms pomposos són l'excusa per fer-hi desenvolupaments del sòl. Ara bé, Casellas, que acaba d'enllestir una anàlisi sobre els parcs espanyols per a la publicació internacional, Making 21st Century Kno·ledge Complexes Technopoles of the world 20 years after, pensa que en el rerefons hi ha un dèficit estructural del teixit empresarial del país: “Aquí no tenim empreses que duguin a terme una recerca de gran valor afegit i amb un múscul financer per sufragar aquests parcs, per això, ens calen operacions urbanístiques que generin recursos amb els quals poder finançar les instal·lacions”, explica. “Però és un joc perillós” perquè depèn del cicle del totxo i tot se'n va en orris quan punxa la bombolla.
Dinou parcs.
Però el fet és que el mateix govern català ha contribuït a la dispersió perquè l'Incasòl està darrere de molts projectes. Tot plegat convida a reflexionar sobre qui exerceix el lideratge dels projectes.
Tecnocampus.
La configuració de la triple hèlix, empresa-administració pública-universitat, no és el més freqüent. Com s'ha dit, és difícil que el món empresarial s'impliqui en projectes d'aquesta envergadura. En la seva absència, ha estat el sector públic qui ha actuat. Hi ha una tipologia de parcs el desenvolupament dels quals ha correspost a les administracions locals amb l'objectiu de provocar un canvi productiu i atreure empreses (el Tecnocampus estaria en aquest capítol).
Però del 2000 i fins al 2010 va agafar el relleu la universitat, amb un model de parcs més científics. En aquest període el govern central va destinar uns 2.300 milions d'euros a finançar infraestructures científiques. Les universitats, convidades per la Generalitat, es va acollir a l'anomenat parquetazo, crèdits a interès zero a 10 o 15 anys de carència a retornar a partir del quart any i als quals ben aviat van veure que no podien fer front.
El Tecnocampus va demanar 24 milions; però el Parc Científic de la Universitat de Barcelona va rebre uns 60 milions que ara no sap com retornar; el Parc de la Universitat de Girona no hi ha trobat solució i s'ha vist obligat a presentar concurs de creditors, i UPF, UPC, URV, UAB i UdL també estan atrapades en major o menor mesura. El procediment va endeutar les universitats catalanes en uns 300 milions. “Hi havia diners i les universitats s'hi van llançar”, diu Francesc Martos, conseller delegat del Parc Tecnològic del Vallès (Cerdanyola), el veterà a Catalunya i a tot l'Estat en renyida competència amb el de Biscaia. Parla amb la tranquil·litat del gestor d'un espai en plena maduresa. Al seu costat té un mapa del projecte del Parc de l'Alba, al voltant del sincrotró, i que sovint s'ha vist com l'ampliació del PTV, atribució que no desagrada a Martos. Cal pensar que la veterana instal·lació, amb un model de parcel·les de propietat per a grans empreses innovadores, té disponibles uns 5.000 metres quadrats. El Parc de l'Alba (ara, Barcelona Synchrotron Park) fa sis vegades el PTV, si bé preveu desenvolupaments residencials i comercials importants, i està impulsat per l'Incasòl i l'Ajuntament de Cerdanyola, que encara no han vist cap retorn. Martos explica que només s'hi han instal·lat dos empreses (T-Systems i Sener) i s'està buscant inversors a l'exterior.
Valentí Llagostera explica que en el moment de la comercialització de les parcel·les, els preus del metre quadrat estaven “fora de mercat”. Martos recorda que els promotors havien calculat que les parcel·les es vendrien a 1.400 euros el metre quadrat: “Ara no es pagaria més de 450.000 euros”, afirma.
Al Barcelona Synchrotron Park li costarà arrencar, però té un entorn privilegiat per esdevenir allò que ven, “un dels projectes estratègics de Catalunya”. Més complicat ho té el Parc Tecnològic de la Catalunya Central, unes 350 hectàrees (68 d'edificables) situades a Manresa, que es va començar a urbanitzar fa deu anys però on no s'ha instal·lat cap empresa. Per això l'Ajuntament ha relaxat els criteris per a la instal·lació i ha demanat als propietaris del terrenys (Incasòl, Aigües de Manresa i la societat pública PTB) que facin un replantejament del pla parcial per afavorir l'aterratge d'empreses, segons que explica Sílvia Gratacós, regidora de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Manresa.
El fet de relaxar els criteris d'admissió ha estat una de les vies recurrents per atreure empreses. “No hem estat hiperestrictes”, reconeix Marc Arza, regidor de Promoció Econòmica de Reus, seu del Tecnoparc, orientat a la indústria de la nutrició i la salut i a les TIC. Disposa d'un centre de recerca vinculat a la URV i dos edificis, un d'emprenedoria i un altre d'empreses consolidades, i que estan en nivells d'ocupació alts.
Ocupació.
Una altra qüestió és si s'havien d'haver fet estudis de mercat abans de fer els parcs. Sobre això, Carmen Adán recorda que el 50% de les empreses amb seu als parcs són noves: “Aquesta demanda no és preexistent, la missió dels parcs és crear empreses”, afirma.
“Cal salvar els parcs de les universitats”
La Generalitat considera ben emprats els 300 milions d'euros invertits
Francesc MuñozEl director general de recerca dóna suport a la UdG, que va presentar concurs
El director general de recerca de la Generalitat, Josep Maria Martorell, pensa que, deixant a un costat els problemes financers que arrosseguen els parcs científics de les universitats, aquestes instal·lacions han estat clau per explicar el salt en la producció científica de Catalunya en els darrers 15 anys. “Entre els anys 2000 i 2015, la progressió en aquest camp ha esta brutal, es miri l'indicador que es miri; hem construït unes bases molt potents”, assegura.
Per aquest motiu, quan a inicis del 2011 van començar a finalitzar els terminis que les universitats tenien per tornar el crèdit a l'Estat, la Generalitat -que en temps del tripartit les havia animat a demanar-los- les va convocar per mirar de trobar-hi una solució.
Calia renegociar el deute, però el govern central (creditor del 75% dels 300 milions d'euros de deute total) s'hi ha negat sistemàticament, limitant-se a aprovar moratòries anuals. “Hem trobat més sensibilitat en les entitats financeres que a Madrid”, es lamenta Martorell.
El problema més greu està en els parcs de les universitats de Barcelona i de Girona, que van abordar projectes molt ambiciosos i ara suporten una càrrega financera que no poden assumir amb els seus pressupostos. Per aquest motiu la resposta de la UdG ha estat presentar un concurs de creditors. “No li han deixat cap altra sortida i jo l'he felicitat per la decisió”, subratlla el director general de recerca.
La Generalitat disposa dels parcs científics de les universitats per corregir el desequilibri que experimenta la recerca a Catalunya entre la despesa pública i la privada. Durant la crisi, les empreses han perdut pistonada i s'ha arribat a una relació d'un a un; és a dir, per cada euro invertit per l'administració en recerca, la iniciativa privada hi ha destinat un altre euro. La proporció òptima és d'un a dos, respectivament. Martorell explica que s'ha observat que els parcs científics i tecnològics són instruments òptims per combatre aquest desequilibri.
Més partidari de parlar del futur que no del passat, Martorell reconeix, però, que alguns dels projectes de parcs científics de les universitats van ser desproporcionats i improvisats, sense estudis previs: “Malgrat el poc que es va planificar el resultat ha estat òptim.”
Ara bé, la lliçó s'ha après. El programa operatiu 2014-2020 del Feder (Fons Europeu de Desenvolupament Regional) aprovat per la Secretaria d'Universitats i Recerca i que preveu una inversió de 132 milions d'euros en R+D+I, destina una part important a nous equipaments i tecnologies. “Mirarem les sol·licituds amb lupa per assegurar-nos que estan ajustades, si bé ara ningú no s'atreveix a fer propostes sobredimensionades”, subratlla el director general de recerca.
Sobre la disponibilitat d'espais en els parcs, Martorell pensa que seran un coixí benvingut ara que l'economia es comença a recuperar.
Les empreses valoren serveis, flexibilitat, contactes i imatge
La rellevància dels avantatges d'ubicar-se en un parc depèn més de la fase en què es troba el negoci que no del sector
Francesc Muñoz
Eficrea, Minoryx, Bueni i Intelligent Pharma valoren aquest entorn
Jordi Piferré i Miquel Simón, fundadors de l'empresa de maquinària per a productors de cervesa artesanal Eficrea, acaben d'engegar aquests dies la comercialització del seu producte. Fa tres anys que van muntar la societat -després d'acabar l'FP- i durant aquest temps han estat desenvolupant el producte i ajustant el model de negoci. Quan l'activitat començava a agafar una certa dimensió i van veure que necessitaven treballar en laboratoris, es van instal·lar al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida. Jordi Piferré explica que al parc hi han trobat un entorn tecnològic propici per desenvolupar el seu producte: “Però també un cert crèdit com a emprenedors a l'hora de demanar suport financer que no tens si no estàs al parc i, ara que comencem la comercialització, una millor capacitat de promoció.”
Iván Ramírez, creador del comparador virtual de preus de productes Bueni, va néixer també en una incubadora, la del Tecnocampus de Mataró, on ara tenen llogats uns despatxos d'un dels edificis d'empreses. Com a plataforma d'internet, el bon servei de les telecomunicacions és un factor crític per al negoci. En aquest sentit, Ramírez, el màxim responsable de la firma, assegura que el Tecnocampus li proporciona un entorn més favorable que cap altre punt de la ciutat: “Si ens falla internet, no és el mateix que com a empresa truquem a l'operadora del servei que si la trucada la fa el Tecnocampus, la capacitat de pressió és molt superior, i nosaltres aquest és un element que valorem molt.”
A la mateixa planta del Tecnocampus, s'hi troba Minoryx Therapeutics, un laboratori de recerca de medicaments per a malalties rares o minoritàries, amb gran projecció. El seu director general, Marc Martinell, es declara molt satisfet per estar en un parc tecnològic. “Vam decidir establir-nos al Tecnocampus per una combinació de factors, però el cost, la ubicació, la qualitat de les instal·lacions i l'adequació a les nostres necessitats van prevaler”, explica Martinell. El responsable de la companyia recomana aquest entorn sobretot a les empreses que comencen: “En les etapes inicials és molt útil perquè proporcionen espais llestos per començar a treballar, serveis de formació, assessorament i contactes amb altres empreses amb les quals es pot col·laborar; potser en etapes consolidades el fet de disposar de més flexibilitat en els espais pot aconsellar canviar d'aires.”
La col·laboració amb altres empreses també és un dels arguments que esgrimeix Ignasi Belda, fundador d'Intelligent Pharma, una biotecnològica de serveis per a la indústria farmacèutica instal·lada al Parc Científic de Barcelona. “El fet d'estar instal·lats en un clúster d'empreses biotecnològiques és un avantatge competitiu: podem trobar fàcilment tant clients com col·laboradors”, afirma. Des d'un punt de vista pràctic, Belda, assenyala que el parc els proporciona tots els serveis: “No és més petita la tranquil·litat que tens quan saps que quan arribis a les vuit del matí tot estarà a punt.” En vuit anys, Intelligent Pharma ha passat d'un treballador i un mercat local a ser una multinacional amb seus i empleats a diferents països. “El parc ha estat prou flexible per resoldre les necessitats de cada moment, haurien de canviar molt les coses per marxar”, afirma.