DE MEMÒRIA
El ‘sistema modern' de Jaumeandreu (1)
La indústria fabril es basa en les màquines, que, contràriament al que diuen alguns, no fan disminuir el nombre total de treballadors, ans, a l'inrevés, fan créixer el treball
Eudald Jaumeandreu va fer una excel·lent presentació del que ell en va dir sistema modern de l'economia. Era el que, al 1816, quan la Junta de Comerç de Barcelona li publica la seva Economia política, feia tres segles que funcionava a Europa (i també, als Estats Units d'Amèrica). El sistema modern és el cinquè dels sistemes econòmics que va estudiar i, de fet, l'únic que ha tingut èxit. Al 1816, i al segle XXI.
El sistema modern, seguint Smith, es basa en l'aleshores novíssima teoria del valor treball. L'origen del valor, la clau de volta de l'economia, no és ni la terra, o els recursos naturals, ni el capital o els diners (per bé que ambdós factors són molt importants), sinó el treball, i especialment, els treballs productius qualificats. Els treballs, segons Jaumeandreu, són -quasi tots– “treball productiu” i, de fet, el “treball improductiu” és, en el seu esquema teòric, molt marginal.
El sistema modern combina els tres tipus d'indústries: la “indústria agrícola”, la “indústria fabril” i la “indústria mercantil”. Totes tres són indústries modernes i (especialment, la segona), es basen en les màquines, que, contràriament al que diuen alguns, no fan disminuir el nombre total de treballadors, ans, a l'inrevés, fan créixer el treball. L'exemple escollit per Jaumeandreu és la impremta, que, tot i fer desaparèixer els copistes, ha generat (a l'entorn de llibre i de l'edició) molts llocs de treball.
Al sistema modern, les màquines, i, en general, les indústries, reben l'impacte positiu de les “temptatives”, “experiències”, “descobertes”, o innovacions. Segons Jaumeandreu, els invents són sempre arriscats. “Si surt bé l'assaig, tothom en pot disfrutar, ...però, l'inventor, molt sovint, s'arruïna.” Explica, a més, que, donat l'elevat cost de les recerques innovadores, el sector públic hi juga quasi sempre un paper: “El govern hi ha de participar.” Mariana Mazzucato, l'autora de L'estat emprenedor (2013), estaria encantada llegint: “les empreses atrevides dels particulars foren sempre precedides i ajudades pels governs”.
El cas d'Holanda.
Tampoc necessiten companyies privilegiades, que són uns quasimonopolis semi-públics, una feixuga herència del mercantilisme (que es manté, encara, per cert, al segle XXI). Ni tampoc són imprescindibles moltes grans empreses, car la divisió del treball permet la creació d'empreses petites-mitjanes, entrellaçades, per a cada etapa/aspecte dels processos productius.
Eudald Jaumeandreu explica, a més a més, que les petites: 1. “aprofiten millor l'espai”, 2. “necessiten més treball i cura que diners”, 3. poden variar o modificar “de mil maneres” la seva pròpia producció.
El marc
Segons Jaumeandreu, La riquesa de les nacions d'Adam Smith ha canviat el món, però és un llibre pensat per a la Gran Bretanya. Com el de Jean B. Say és per a França. L'economia política (1816) de Jaumeandreu és destinat al Regne de les Espanyes, que inclou “la Península i Ultramar”. El model a imitar és Holanda, i el país que enlluerna és els Estats Units d'Amèrica.
