opinio

El lideratge en innovació

Catalunya pateix amb l’Estat espanyol un excés de burocràcia improductiva i redundant que dificulta l’agilitat que requereix l’aplicació de la recerca a la innovació. Un dels ‘avantatges’ competitius d’Espanya davant d’altres països més avançats és que els ‘treballadors del coneixement’ cobren menys. La mà d’obra barata altament qualificada no és res positiu ja que afavoreix, en un context de mobilitat, la cerca de millora en altres països o, alternativament, canviar la feina per una altra més ben pagada

Fa pocs dies llegia l’informe “¿Perd Espanya inversió internacional en R+D? publicat per L’Observatori Social de “la Caixa” i fet per professores de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.

Encara que el treball està enfocat a Espanya, moltes de les coses que diu ens poden servir per extrapolar sobre Catalunya.

Segons el Marc d’Indicadors d’Innovació Regional 2017, a l’Estat espanyol el lideratge en innovació el té el País Basc i segueixen Catalunya, Madrid i Navarra. Al 2009 Catalunya estava per davant del País Basc. A banda dels encerts del País Basc en política d’innovació, hi ha un fet clar: més recursos econòmics. Amb tot, el País Basc es troba en un discret lloc 100 entre les 210 regions europees i Catalunya, en el 104.

Malgrat els pocs recursos i un dèficit inversor espanyol en infraestructures, Catalunya atreu molta inversió estrangera comparada amb altres llocs de l’Estat.

A Catalunya l’educació superior és bastant bona i la política de captació de talent fa que hi hagi més personal investigador qualificat que a Espanya i institucions científiques d’alt nivell. Malgrat aquesta capacitat de captar talent i bons resultats en recerca, els indicadors sintètics sobre innovació ens situen lluny dels països líders.

Sorprèn que Catalunya estigui en formació continuada en la darrera posició de l’Estat espanyol. Un fet que ens hauria de fer reflexionar a tots i prendre decisions.

Les polítiques d’innovació a Catalunya són molt pobres. Jo diria, amb matisos, que el que caldria fer està relativament clar i assumit. La teoria sembla correcta i alguns dels passos fets també, però la manca de recursos i de continuïtat d’aquests polítiques no permeten prou senyal per reduir la distància amb els països que estan al davant. Ni tan sols la reduïm amb el País Basc. Si considerem l’Estat, els recursos destinats a l’R+D+i estan molt lluny del que tocaria segons PIB. En part la solució al foment de la inversió privada podria estar en una adequada política fiscal.

L’estudi a què em referia al començament posa de manifest que els països BRIC estan avançant molt més en matèria d’innovació que els països avançats. Espanya manté la distància, gran, amb aquests països, però els BRIC l’atraparan sense un canvi profund en la política d’innovació. Catalunya, dins de l’Estat, està en una situació similar tot i l’avantatge que representa el marc de recerca.

Catalunya pateix amb l’Estat espanyol un excés de burocràcia improductiva i redundant que dificulta l’agilitat que requereixen l’aplicació de la recerca a la innovació.

Un dels avantatges competitius d’Espanya davant d’altres països més avançats és que els treballadors del coneixement cobren menys. La mà d’obra barata altament qualificada no és res positiu ja que afavoreix, en un context de mobilitat, la cerca de millora en altres països o, alternativament, canviar la feina per una altra més ben pagada. Quants joves en època de bonança van deixar els estudis en cerca de guanys ràpids veient els baixos salaris de la gent qualificada? La política de baixos salaris en països desenvolupats condueix a l’empobriment tot i que inicialment pugui generar algun benefici.

Independència.

Escric abans de finalitzar setembre, però tinc la certesa que Catalunya tindrà independència d’Espanya en política fiscal i d’innovació. En aquest context podrà fugir d’aquesta situació que l’allunya dels països més rics alhora que la porta a ser atrapada pels BRIC.

Canviar seria fàcil, ja que el disseny de moltes de les polítiques que caldria aplicar està fet, però l’ofec econòmic català no ha permès aplicar-les. En un moment de canvi de tendència caldria també una modificació en les prioritats polítiques. Els recursos haurien d’incrementar-se de forma sostinguda uns anys, la magnitud no és gran i haurien de servir, alhora, per incentivar la inversió privada.

L’economia del coneixement hauria de pensar més en la indústria del coneixement sense oblidar la petita empresa basada en el coneixement.

Finalment, no es pot oblidar que un col·lectiu de treballadors sobrequalificats, la manca de formació continuada i un sistema de salaris baixos no contribuirà a l’impuls de la innovació. Un progressiu augment del salari mínim interprofessional per col·locar-se en els 1.500 euros actuals tindria un cost empresarial alt, però si es paga a França, per què no es podria pagar a Catalunya? La política econòmica no es pot fer tocant instruments aïllats sinó que cal orquestrar-la. Experts n’hi ha, però la coherència i perseverança són factors clau.

Una anàlisi comparativa

El Regional Innovation Scoreboard proporciona una anàlisi comparativa del rendiment de la innovació a les regions de la UE, altres països europeus i veïns regionals. Valora les fortaleses i debilitats relatives dels sistemes.

La referència és elaboració pròpia a partir de les dades de la base de dades del Regional Innovation Scoreboard 2017. https://ec.europa.eu/growth/industry/innovation/facts-figures/regional_en

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.