Emigració empresarial mínima
La pèrdua d'empreses que es domicilien a Madrid és més accentuada a Castella, el País Valencià i les Balears que no pas a Catalunya. El govern madrileny no atribueix a l'independentisme la captació de companyies catalanes
Hi ha una emigració empresarial semblant a la del País Basc i Andalusia
S'hi instal·len atretes pels avantatges de capitalitat i fiscalitat més laxa
Les polítiques liberals generen un entorn més favorable a les empreses
Es demostra que hi ha un fracàs de l'atracció per motiu de capitalitat
Cal no barrejar decisions empresarials i anàlisis polítiques
El 19 d'agost, el conseller d'Economia i Hisenda de Madrid, Enrique Ossorio, va anunciar que 4.954 empreses d'altres comunitats havien canviat el domicili social des de l'any 2010 per establir-se en aquesta comunitat, i destacava que Catalunya, tant per volum com per grandària, és el territori des d'on més empreses han traslladat el seu domicili social a la regió en els tres últims anys. Exactament, 1.060 empreses procedien de Catalunya (el 21,4%), 784 del País Valencià (15,8%), 763 d'Andalusia (15,4%), 639 de Castella-la Manxa (12,9%), 359 de Castella i Lleó, 255 del País Basc, 211 de les Balears i 203 de les Canàries.
Agafant-se a aquests números, extrets d'un informe elaborat per Axesor basat en informació obtinguda del Butlletí Oficial del Registre Mercantil, la premsa madrilenya es va afanyar a concloure que “la deriva independentista” està fent fugir les empreses catalanes, que no esperen que hi hagi una proclamació d'independència per seguir l'exemple de José María Lara, president del grup Planeta, que fa gairebé un any va dir que s'endurà l'empresa a Saragossa, Madrid o Conca si hi ha secessió. Una conclusió totalment esbiaixada, en primer lloc perquè estem parlant de dades dels tres anys anteriors a la Diada del 2011, quan l'independentisme no dominava els debats, que se centraven en la petició d'un pacte fiscal entre Catalunya i Espanya que reclamaven les patronals catalanes. I en segon lloc, perquè els números semblen molt cridaners però perden qualsevol dramatisme si es comparen correctament, en termes relatius als respectius teixits empresarials.
L'any 2010 hi havia censades a Catalunya 659.266 empreses i, si 1.060 han marxat a Madrid, representa que en tres anys hi ha hagut una fugida de l'1,6‰. Algú pensarà que són massa, altres que poques, però el que és clar és que hi ha una emigració empresarial semblant a la del País Basc i Andalusia (1,4‰) i inferior a la d'altres territoris on l'independentisme és inexistent, que per alguna cosa hi governa el PP. En el mateix període, han fugit cap a Madrid 4,5 de cada 1.000 empreses de Castella-la Manxa, el 2‰ de les de Castella i Lleó, el 2 ‰ de les valencianes i el 2‰ de les balears.
El mateix Ossorio no va incloure l'independentisme entre les causes del trasllat d'empreses catalanes a Madrid, que atribueix al fet que “les polítiques liberals basades en l'austeritat i l'estabilitat pressupostària, combinades amb polítiques de rebaixes selectives d'impostos i la reducció de traves burocràtiques per engegar nous negocis, generen un entorn més favorable per a les empreses”.
El president de la patronal Pimec, Josep González, va replicar aquestes afirmacions dient que no té constància que hi hagi una fugida d'empreses catalanes a Madrid i descartant que les que canvien de domicili social ho facin per la fiscalitat, ja que hi ha més factors que influeixen a l'hora de decidir la ubicació d'una empresa, com ara les infraestructures i la mà d'obra. Va fer una crida a “ser seriosos amb les xifres” i a no barrejar decisions empresarials “amb anàlisis polítiques”. Per la seva banda, el secretari general del Cercle Català de Negocis (CCN), Joan Canadell, va assegurar que les multinacionals que s'instal·len a Madrid ho fan “atretes pels avantatges de capitalitat i per una fiscalitat més laxa, i no per motius identitaris”.
Economistes per la Independència, sectorial econòmica de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), considera que els números de l'informe d'Axesor no mostren por per l'independentisme, sinó el fracàs de les polítiques centralistes. “Tenint en compte els esforços de la política radial (tot comença i acaba a Madrid) i centralista de l'Estat (AVE, autovies, Aena), que ha rebut un impuls inusitat els darrers trenta anys, no es pot dir que el ritme de transferència d'empreses cap a Madrid sigui un èxit precisament”, diuen David Ros (coordinador) i Àlex Furest en un comunicat on destaquen que Catalunya té el 18,5% de les empreses de tot Espanya i que en marxin 353 en un any representa una pèrdua del 0,06%, “percentatge molt reduït que demostra un fracàs de l'atracció per motiu de capitalitat”.
Pel que fa als motius del canvi de domicili, els economistes de l'ANC reconeixen que caldria fer-ne un examen a fons, però expliquen que hi ha casos que estan motivats per una reorganització empresarial (Cobega) o per canvis en la propietat (Arbora-Ausonia adquirida per Procter & Gamble, Schlecker comprada per DIA) i de segur que també hi ha casos relacionats amb els tipus de l'impost sobre el patrimoni i de l'impost de donacions, que són més alts a Catalunya; amb el debat sobre el possible restabliment de l'impost de successions, que motiva les classes benestants a traslladar la seva residència -real o nominal- a altres comunitats autònomes mitjançant societats patrimonials; i directius d'empreses que es domicilien a Madrid perquè allí l'impost sobre la renda és més baix.
L'estadística de l'Agència Tributària sembla indicar que la Comunitat de Madrid, que manté el tipus impositiu de l'IRPF més baix d'Espanya i no aplica l'impost sobre el patrimoni, s'ha convertit en refugi per a les rendes altes, però no pas de les catalanes. Les últimes dades d'Hisenda mostren que 5.612 contribuents van declarar en l'impost sobre la renda del 2011 més de 600.000 euros, el 48,6% dels quals van tributar a Madrid, una proporció molt elevada si es té en compte que els contribuents madrilenys representen el 16% del total. Catalunya, per la seva banda, aglutina el 18% de declarants i el 22,4% de les rendes altes. Els percentatges eren el 2008 del 41,7% i el 22%, respectivament: mentre que a Catalunya la caiguda és mínima, a Madrid hi ha una pujada de set punts.
El mateix passa si es prenen com a referència els contribuents amb rendiments superiors a 150.000 euros. Les xifres de la declaració de la renda presentada l'any passat assenyalen que 73.781 contribuents van depassar aquest límit el 2011, i que el 40% residien a Madrid i el 24,2% a Catalunya.
Un imant fiscal per als castellans
La Comunitat de Madrid és l'única que no aplica l'impost sobre el patrimoni, la qual cosa representa un incentiu per atreure rendes altes i elevats patrimonis d'altres territoris. Un contribuent amb un patrimoni valorat en 4 milions d'euros no pagarà ni un euro si resideix a Madrid, mentre que haurà d'abonar per aquest impost 164.049 euros si viu a Andalusia, 41.985 euros si té el domicili a Catalunya i 36.546 euros si la seva residència està situada a Castella-la Manxa o Galícia.
A més, el tipus màxim en l'IRPF a Madrid és del 51,9%, un nivell que a Catalunya o a Andalusia arriba al 56%. Això significa que un alt directiu que guanyi 600.000 euros pagarà a l'any 19.000 euros més per IRPF a Catalunya o Andalusia que a Madrid. Per això, no és gens estranya l'evolució de les rendes altes registrades en les comunitats limítrofes amb Madrid: el nombre de contribuents amb ingressos superiors a 600.000 euros va caure un 30% entre el 2008 i el 2011 a tot Espanya, però el descens més elevat, d'un 70%, va ser a la comunitat de Castella-la Manxa.
Pel que fa a l'atracció d'indústries, Madrid també avantatja Barcelona en els preus del lloguer de sòl industrial, que segons Jones Lang Lasalle l'any passat es pagava a 67,2 i 75 euros per metre quadrat i any, respectivament. En lloguer d'oficines, en canvi, a Barcelona es pagaven 290 euros (per sota de Lisboa) i a Madrid, 434 (per sota de Brussel·les), segons l'índex Global Market Rents de Richard Ellis.
La inversió a Madrid es desploma
La caiguda del capital estranger del 2012 va més que triplicar la partida a Catalunya
El 84,3% de les inversions procedeixen de la Unió Europea
Catalunya va rebre 2.603 milions d'euros en inversió estrangera directa productiva durant l'any 2012 (el 19,3% del total espanyol), segons dades del Registre d'Inversions Exteriors. La xifra neta es redueix fins a 1.776 milions, si es descompten els 827 milions que es van desinvertir en el mateix període. Aquestes dades contrasten amb les registrades a la Comunitat de Madrid, que va rebre 8.728 milions d'euros en inversió bruta i 6.520 milions en neta, i es va mantenir com la principal comunitat receptora de capital estranger, més del triple que Catalunya. En contrast, Catalunya va notar molt menys la caiguda generalitzada de la inversió estrangera, ja que va disminuir un 13,8% en relació amb el 2011, mentre que la caiguda espanyola va ser del 43% i la madrilenya, del 47,5%, més del triple que la catalana.
Els Estats Units s'han convertit en el primer inversor a Espanya, amb 2.211 milions d'euros l'any passat, escalant quatre posicions. A continuació se situen Holanda, amb 2.148 milions (el 2011 era el quart inversor); Luxemburg, amb 1.726 milions (manté la tercera posició); Alemanya, amb 1.373 milions (puja dos llocs); el Regne Unit, amb 900 milions d'euros (passa de la primera a la cinquena posició), i França, amb 693 milions (baixa quatre posicions).
Les inversions estrangeres realitzades a Catalunya l'any 2012 van procedir majoritàriament de països de l'OCDE (88,4% del total), amb un gran pes de la Unió Europea (84,3%). El 4,6% va tenir el seu origen en països de Llatinoamèrica; l'1,6%, en l'Amèrica del Nord; l'1,1%, en la resta d'Amèrica; el 2%, en Àsia i Oceania, i el 5,4%, en paradisos fiscals.
L'origen de les inversions estrangeres rebudes a tot l'Estat és molt similar al de Catalunya, tot i que en el primer cas guanyen pes relatiu els capitals procedents de l'Amèrica Llatina (10,2%) i en perden els que provenen de la Unió Europea (77%). Per sectors, la indústria manufacturera és la principal destinació de les inversions estrangeres (el 30,8% del total a tot l'Estat i el 46,2% a Catalunya), seguit de les activitats financeres i d'assegurances (el 14,2% estatal i el 4,2% a Catalunya) i de les activitats professionals, científiques i tècniques (8,7% i 14,3%, respectivament).
