El 25 d’abril es va celebrar el judici per la demanda interposada per la patronal Foment Nacional del Treball contra la Intersindical-CSC per la convocatòria de la vaga general del 8 de novembre de l’any passat. Cal recordar també que, just el dia 7 de novembre, ja hi va haver una vista per una petició de mesures cautelars, la declaració de vaga il·legal.

El dia 3 d’octubre també es va convocar una vaga general i la més recent va ser la del 8 de març d’enguany.

És obvi que tota vaga general va més enllà del que seria l’àmbit de l’empresa estrictament, i que sovint el que es vol és incidir en decisions polítiques que afecten els interessos de les classes treballadores.

A més, és clar, les vages se situen en un context determinat que els pot donar una significació o una altra. La vaga del 8 de novembre i, sobretot, la del 3 d’octubre van tenir lloc en contextos molt especials i també van tenir dues característiques més, es percebien com alguna cosa més que una vaga normal, ja que hi va haver una gran mobilització ciutadana i s’hi va barrejar algun tancament patronal no declarat. I tenien l’oposició frontal de la gran patronal, que entenia que eren meres alteracions de l’ordre públic, un tema de codi penal per a ells. I no disposaven del vistiplau dels grans sindicats, convençuts que les vagues generals són un més dels seus privilegis i que no volen veure qüestionat per mantenir el seu oligopoli sindical.

Dèiem que es tracta d’incidir en decisions polítiques que afecten els interessos de les classes treballadores, aquesta és la clau. Més enllà de les motivacions genèriques, la convocatòria del 8 de novembre posava l’èmfasi en el reial decret llei 15/2017, de deslocalització exprés, que com es recordarà agilitzava el desplaçament de les seus socials de les empreses, una mesura important en el context català, feta a mida, acompanyada d’una important campanya mediàtica i política i abonada tant pel govern de l’Estat com per la gran patronal, Foment, per conjurar el caos i la misèria.