Opinió

Universitat política o política universitària?

Qualsevol grau o màster universitari del sistema ha de presentar una memòria de verificació a l’AQU/ANECA que inclou, entre d’altres, la justificació, la novetat i la idoneïtat del programa; els objectius i les competències que desenvoluparà; el currículum dels professors; les assignatures i l’itinerari acadèmic; els resultats d’aprenentatge previstos, i el sistema de garanties de qualitat de la titulació

Plou sobre mullat. No sé quanta gent del meu entorn no universitari m’ha preguntat les darreres setmanes, en un cert to burleta, per les meves titulacions i com les vaig obtenir. Em diuen molts dels meus col·legues que a ells també els passat. Ja se sap. La societat digital sol acabar convertint anècdotes en categories. La primera reacció que et passa pel cap quan et pregunten per la validesa dels teus títols és alguna cosa així com: “No en tens ni idea, de la feinada i els sacrificis que vaig haver de fer per treure’m el meu màster o doctorat.” I, tot seguit et preguntes: “A sobre de ser una de les professions més avaluades del planeta, per què s’estén una ombra de dubte sobre la nostra feina? Però, més enllà d’afirmar amb rotunditat que la universitat és una institució seriosa, que amb uns recursos escassos (per no dir clarament insuficients) fa una funció social molt important i sovint exitosa, també crec que cal aprofitar l’avinentesa per reflexionar sobre la seva organització, estructura i funcionament. Ja que estem en el punt de mira, aprofitem-ho. I, fem-ho, més enllà del corporativisme, mirant cap al futur i aprenent dels errors. Com diuen al meu petit país empordanès: senyem-nos, però no cal que ens traiem els ulls.

Bàsicament, els professors estem a la universitat per fer quatre feines: docència; recerca; innovació, transferència del coneixement i emprenedoria, i gestió acadèmica. A la majoria d’Universitats cada una d’aquestes tasques s’avalua amb regularitat. Hi ha manuals, criteris i indicadors per avaluar aquestes activitats cada trienni, quinquenni o sexenni. A més, tenim una Agència de la Qualitat Universitària (AQU) i una Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), que defineixen aquests manuals, avaluen externament i determinen les acreditacions de recerca (professor titular) o recerca avançada (catedràtic), que normalment són el punt de partida per fer el salt de categoria professional entre els professors. De fet, si tenen ocasió de parlar d’aquest tema amb algun professor, experimentin la cara que posa quan li parlin de l’AQU i l’ANECA. Normalment, solen voler dir alguna cosa com: “Buf, no me’n parlis, una altra memòria o una altra acreditació, ara no, eh!” Dos exemples il·lustratius.

Tema docència. Qualsevol grau o màster universitari del sistema ha de presentar una memòria de verificació a l’AQU/ANECA que inclou, entre d’altres, la justificació, la novetat i la idoneïtat del programa; els objectius i les competències que desenvoluparà; el currículum dels professors; les assignatures i l’itinerari acadèmic; els resultats d’aprenentatge previstos, i el sistema de garanties de qualitat de la titulació. Aquesta memòria s’avalua independentment amb criteris de qualitat i, alerta!, si s’aprova i comença la titulació, al cap d’uns anys s’ha d’acreditar novament. En aquest procés d’acreditació són molt importants, entre altres, els resultats acadèmics i les valoracions dels estudiants. Com veuen, això ja no va només d’anar a fer classes a l’aula i llestos.

Projectes competitius.

Tema recerca. Els investigadors ens presentem a projectes de recerca competitius, que vol dir que competim entre nosaltres per obtenir finançament. Més memòries. Una vegada tenim el finançament, elaborem articles que presentem a arbitratge en revistes internacionals. Més competència, i aquesta de la bona. Les revistes internacionals de prestigi no accepten més del 5% d’articles que reben. I la competència és mundial. Un cop hem publicat els articles, novament els presentem a l’AQU/ANECA per a la seva acreditació. És fàcil, doncs, que cada output d’investigació, des de la seva fase inicial del projecte de recerca fins a ser utilitzat com a indicador per a l’acreditació de recerca o recerca avançada, sigui avaluat per vuit o deu persones, a més de no sé quantes comissions.

Jo no sé si hi ha una professió més avaluada que la meva. Crec que no. Al costat d’això, la disciplina del mercat no m’espanta gaire. Problema. Com que no parem de fer avaluacions, la gestió de tot això és fa molt feixuga i té costos d’oportunitat. Cal millorar els sistemes d’informació i avaluació, i la coordinació entre agències, i entre agències i universitats.

Un altra qüestió, el sistema prioritza l’activitat de recerca. Sense tenir un mínim de publicacions en revistes de prestigi, els professors no avancen en la seva carrera professional. I això genera pressió, tensions amb l’activitat docent i de gestió, i desigualtats entre disciplines i generacions d’acadèmics. Jo crec que caldria reconduir els criteris de l’avaluació de la recerca, i millorar els incentius i itineraris de carrera a les altres activitats del professorat. Ja pots haver elaborat un, dos o tres articles de recerca (fins a dinou en les ciències socials) que comportin un salt endavant significatiu a la teva disciplina, o ja pots ser el professor més valorat pels estudiants de la teva facultat, que amb això sol no seràs mai catedràtic. Salvant les distàncies, amb aquest sistema Marx, Keynes i Schumpeter, que bàsicament van escriure llibres, avui no serien catedràtics.

El que dèiem en el títol, menys universitat política i més política universitària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.