Focus

Retorn a la incerta normalitat

L’economia torna al joc d’una política monetària ortodoxa, sense estímuls del BCE Tot patint una certa desacceleració, l’economia catalana ha de demostrar que pot assumir un escenari de diner més car

Tot indica que el segon semestre del 2019 els tipus pujaran mig punt
Catalunya pot patir que l’Estat hagi de pagar més per l’interès del deute
Tornar a la normalitat pot ajudar l’economia productiva
La generosa liquiditat del BCE no ha ajudat al desendeutament
Si bé pot créixer el negoci creditici dels bancs, els pesa el deute del balanç
El BCE farà una pujada cautelosa del preu del diner l’any vinent
jaume puig
director gvc gaesco
Els exportadors han crescut més per ser competitius que per preu
àngel hermosilla
àrea institucional de la pimec
L’economia és encara vulnerable, el model és el del 2007
josep bertran
professor de finances d’eae
La normalització de la política monetària s’hauria d’haver fet abans
joan tugores
catedràtic d’economia
Caldria introduir reformes per rebaixar l’atur estructural
joan ramon rovira
dir. d’estudis de la cambra de Comerç

Tot just quan s’endinsa en un període de desacceleració, l’economia catalana, dins del context de la zona euro, torna al món real, a una realitat en què el Banc Central Europeu (BCE) clou el període d’estímuls, de compra d’actius públics i privats, i que ha servit per menar pel sender d’un cert creixement, i preveu la pujada del preu del diner.

L’enyorat economista Edward Hugh expressava en el bell mig de la crisi l’excepcionalitat de mantenir durant un període llarg de temps que l’economia navegués recolzada per una política monetària del BCE que ha escampat diners al mercat mitjançant la compra de deute, i ha mantingut els tipus a zero o en negatiu. Serà plaent per a la nostra economia la normalització que s’inicia a partir del gener del 2019, amb l’abandonament d’aquest dopatge de diners –250.000 milions d’euros pel que fa a bons espanyols del 2015 al 2018– i la previsió que durant el segon semestre els tipus d’interès puguin pujar fins a mig punt?

Per a Àngel Hermosilla, gerent de l’àrea institucional de la Pimec, cal tenir en compte un efecte indirecte: “En la mesura que es conclou la política de compra d’actius del BCE, l’administració haurà de destinar més diners a pagar els interessos del deute, haurà d’acudir als bancs i als mercats alternatius. Pot patir un cert escanyament pel que fa al seu pressupost.” Com recorda, pot ser problemàtic un sector públic en problemes, ja que representa el 60% de l’economia.

Pel que fa a la pime, “sí que és cert que haurà d’acudir al sistema financer amb tot en contra, però si d’alguna cosa li ha servit la crisi és per arribar a un alt grau d’autofinançament, que hauria d’evitar que es frenessin inversions”. Amb la pujada de tipus, l’euro s’enforteix, tot imposant algun interrogant sobre les exportacions, que enguany creixeran un 5,4%, i l’any vinent podrien baixar al 4%, segons la Cambra de Comerç. “Tot i que una sobrevaloració de l’euro podria fer perdre competitivitat, cal fer constar que la relació euro-dòlar no és tan transcendental, ja que els exportadors han crescut no només per preu, sinó perquè eren competitius en si mateixos.”

Es fa difícil plantejar escenaris per als anys que vindran, però el retorn a les regles de joc de sempre es fa amb previsions que duen a ser cauts: segons la Cambra de Comerç, el consum privat creixerà un 2% el 2019, quan ho ha fet un 2,3% el 2018; el consum públic, un 1,9% (2% el 2018); la formació bruta de capital, un 4% (4,8% el 2018); les exportacions, un 4,8% (un 5,4% el 2018), i les importacions, un 4% (4% el 2018). També cal assenyalar, com fa BBVA Research, que l’absorció de la demanda embassada (despesa posposada durant la crisi) de béns duradors ja va deixar de contribuir al creixement el 2017, i aquest havia estat un important vent de cua per empènyer l’economia catalana.

“S’ha escampat la percepció errònia que a partir del gener el món s’acaba, i el que passa és només que el BCE deixa d’augmentar el seu balanç amb deute, però val a dir que pot anar renovant els bons comprats a mesura que van vencent”, assegura Jaume Puig, director general de GVC Gaesco Gestión. Per a aquest analista, el BCE està reproduint el comportament de la Reserva Federal dels EUA, que va començar la pujada de tipus a finals del 2015, quan les condicions macroeconòmiques (PIB, inflació, atur) així ho permetien. De fet, explica: “Les condicions per pujar tipus hi eren abans, per prudència les van ajornar. El 2019, el BCE farà el mateix, una pujada cautelosa del preu del diner.” Així doncs, no és preocupant que, “a tot estirar, s’arribi a finals del 2019 amb una pujada de tipus de mig punt”. Pel que fa a famílies i empreses, com a subjectes que s’endeuten, “la situació no és preocupant, el seu nivell de deute no és el d’abans de la crisi, estan en mode conservador”. Cal anotar, pel que fa al global de l’Estat, que des de la tardor del 2009 el sector privat s’ha desendeutat un 26,7%, 581.631 milions d’euros, en dades del Banc d’Espanya. De cara a l’any vinent, l’economia catalana modera el seu creixement, arran del context internacional, amb un 2,5% per a la Cambra de Comerç i un 2,3% per a BBVA Research. Amb el nou entorn sense la xarxa de seguretat del BCE, podríem patir d’atonia? Per a Jaume Puig, que manté contacte directe amb les empreses, “després d’una primera fase, els anys 2009 i 2010, en què l’empresa estava dedicada al pagament de deute, i una segona, els anys 2014 i 2015, ara estan en una fase de Capex conscient, en què s’inverteix en el negoci”. Sobre la paritat dòlar-euro, tan important per als exportadors, Puig estima: “Ara toca, després de deu anys en què s’ha afavorit l’exportador americà, un dòlar més car, i això vol dir un bon panorama per a les nostres empreses. Tot el que sigui un euro que cotitzi per sota de l’1,165 és bo.” Justament, el fet que el 2019 l’economia no creixi com fa un any o dos pot ser motiu de desfici. Josep Bertran, professor de finances d’EAE Business School, considera: “Amb la fi dels estímuls, els països del sud resultaran perjudicats, ja que, si el BCE deixa de comprar, les emissions del deute perifèric s’hauran de fer a un preu més elevat, i això repercuteix en empreses i comunitats autònomes com Catalunya, que vol tornar als mercats.” Catalunya podria patir, al seu parer, el fet que “l’Estat repercuteixi el tipus més elevat del deute en els recursos que transfereix a Catalunya a través del fons de liquiditat autonòmica (FLA)”. Assenyala que una pujada de 100 punts bàsics en el preu del finançament ja pot tenir un impacte notable en el pressupost general, que “en part s’haurà de destinar a pagar deute”. El professor Bertran es plany del fet que “la nostra economia continua sent vulnerable”: “El model és com el del 2007, amb massa pes encara del turisme o la construcció, que pot generar una nova bombolla immobiliària. Sí, han tingut una relativa compensació en ocupació, però no es pot dir que s’hagi recuperat del tot.” No són poques les veus que consideren que les polítiques expansives del BCE han reanimat les antigues bombolles, i així es pot percebre en una ciutat com Barcelona, on l’entrada de fluxos de capitals s’ha concentrat en el turisme, la captació de rendes de lloguers, els preus de l’habitatge de segona mà i les operacions especulatives als entorns urbans de més valor. Com insisteix Bertran, “els llocs de treball recuperats són insuficients, i és feina en precari. S’ha guanyat competitivitat amb l’eix laboral, amb una deflació de salaris”. El president de la consultora de recursos humans ICSA, Ernest Poveda, confirma aquesta impressió i hi afegeix: “Depenem massa dels combustibles fòssils i de l’impuls que ens han donat fins ara els tipus baixos, però el preu del petroli ja està pujant i els tipus ho faran aviat. I el mercat ens ho farà pagar en termes d’ocupació.”

Massa tard?

Però realment hom ha triat el moment adequat per a aquest retorn a l’ortodòxia monetària? Joan Tugores, catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona (UB), indica que el BCE escomet aquesta normalització “just quan ve una desacceleració econòmica. Haurien d’haver-ho fet fa un any, i així haurien tingut marge per resoldre els problemes que puguin venir per aquesta desacceleració”. En el cas català, considera Tugores, “ens hauria de preocupar menys aquesta normalització, després de tots aquests anys de dopatge financer, si realment volem apostar per l’economia productiva”. Té molt clar que no té cap sentit “perpetuar que es vagi especulant amb la col·locació de deute al BCE, cal una assignació de recursos més eficient cap a sectors que estimulin el canvi cap a un model productiu, com ja ha demanat el Fons Monetari Internacional (FMI)”. També cal desdramatitzar els efectes que un enfortiment de l’euro pugui tenir entre els exportadors: “A Alemanya no es queixen pas per si hi ha un euro fort, atès que ara les empreses participen en grans cadenes de valor global, i, així com exporten, també importen components dels seus productes.” Quant a la pujada de tipus, Tugores vol recordar que aquesta llarga temporada de tipus baixos “ha tingut com a grans perjudicats els estalviadors: se’ls abocava a inversions a risc, en fonts d’inversió, i ara estan perdent rendibilitat”. Sempre és bo garantir un flux d’estalvi raonable, i per això és necessari apujar el preu del diner. Francesc Xavier Mena, professor d’economia d’Esade i exconseller, també és dels que pensa que ja havia arribat el moment de depassar l’estranya circumstància dels tipus zero: “Mantenir els tipus zero no és gens bo, ja que així l’estalvi fuig. A més a més, l’excés de massa monetària ens podria abocar en algun moment a la hiperinflació.” També celebra que tant empreses com famílies s’hagin escarrassat a despalanquejar-se en els darrers anys, fins a situar-se en les mitjanes europees, és clar que això és en termes relatius: “Dir si s’han desendeutat poc o molt depèn de si creixem. Si no ho fem, al 3%, el deute és una soga que escanya, i es pot dir que encara estem un xic endeutats.” Al seu entendre, el creixement del PIB, que una entitat com el Col·legi d’Economistes situa per a l’any vinent entre el 2,4% i el 2,5%, serà fonamental per veure si és assumible l’encariment del crèdit al llarg dels pròxims trimestres. Mena tampoc no creu que una derivada de la pujada dels tipus hagi de ser un descens en la inversió empresarial, i està convençut que les empreses estan disposades a assumir l’esforç inversor que escaigui. No es poden descartar escenaris com el d’un repunt de la prima de risc que “es filtra als bons corporatius de les empreses i afectaria tota l’economia, tot obligant a eixamplar la despesa dels pressupostos i així servir a l’interès del deute. Es podrien apujar més els impostos o fins i tot les cotitzacions dels empresaris”. Cal recordar que ara mateix “paguem més per l’interès del deute del que cobrem per impost de societats”. Sempre és bo no deixar de percebre que l’economia catalana s’inscriu en un context global, en què el que beneficia a uns pot ser perjudicial per a d’altres. Així ho assenyala Joan Ramon Rovira, director d’estudis de la Cambra de Comerç: “És clar que un dòlar més fort beneficia l’euro i economies exportadores com Catalunya, però tanmateix també pot generar problemes a economies emergents molt endeutades en dòlars, com és el cas del Brasil, fet que afebliria el comerç internacional.” La pujada de tipus, si, com tothom preveu, es fa de manera molt moderada, no ha de tenir cap efecte nociu en les empreses catalanes, les quals “han mantingut un procés de desendeutament saludable”. Tot i que, en els seus estudis de conjuntura, la Cambra de Comerç va decidir rebaixar a la baixa la previsió de creixement per al 2019, fins al 2,5%, justament per factors com ara la pujada de tipus d’interès, Rovira pensa que, atès que el potencial de creixement del
PIB de Catalunya –segons població activa i productivitat– és del 2%, mentre que el de la UE és de l’1,5%, “el fet d’haver crescut en els darrers anys al 3% i ara baixar a la taxa natural és perfectament assumible”. Rovira creu que encara hi ha camp a córrer, tant en productivitat com en creació d’ocupació, tot i que en aquest cas “caldria introduir reformes per rebaixar l’atur estructural”. Cal recordar que el creixement de l’ocupació s’ha situat a Catalunya per sota de l’Estat en dos trimestres consecutius, i que, si, com auguren alguns estudis, s’arribessin a crear 130.000 llocs de treball durant el bienni 2018-2019, la taxa d’atur a finals del 2019 se situarà en el 10%, encara 2,6% per damunt del nivell de començaments del 2008.

En termes d’estrica política monetària, podríem dir que hem viscut uns anys de letargia, com aprecia Salvador Guillermo, director d’Economia de Foment: “La política monetària que s’ha desplegat ha servit per adormir mesures com ara el desendeutament públic, en comprar les emissions de deute el BCE ha evitat tensions.” A partir del gener, “a veure quina és la realitat del mercat sense l’adormidera del BCE”. Preveu que hi pugui haver “tensions en el pressupost general els pròxims anys per la necessitat de pagar els interessos del deute, que aniran a l’alça”. Pel que fa a l’efecte que l’encariment del diner pugui tenir en els propòsits d’estimular el negoci de les empreses, Guillermo no s’està de predir que “alguna inversió es pugui retreure, fet que, amb tot, pot ser compensat per un guany en competitivitat o la reestructuració dels costos”. Per continuar transitant en nous escenaris desproveïts de xarxa de seguretat, és bo haver superat algunes de les temptacions del passat. “L’economia catalana ara té menys avidesa pel deute de la que tenia abans, i les empreses accepten que poden continuar sense abusar del deute, i si s’apugen els tipus encara s’endeutaran menys”, tal com considera Joan Tarradellas, professor de finances d’EADA. Al voltant del possible encariment del crèdit a l’empresa, Tarradellas para atenció en el fet que “ara part del finançament de l’empresa prové de fonts alternatives als bancs, els quals donen un crèdit més car. Això, cal veure-ho positivament, reforça l’economia”. Que el poder exportador de Catalunya perdi pistonada, per un eventual enfortiment de l’euro, és qüestionable, amb el benentès que “el gruix de les nostres exportacions es realitza a Europa, per tant quin impacte hi pot haver? En tot cas, es pot perdre competitivitat al mercat asiàtic”. I sempre hi ha el contrapès, “si s’abarateix l’energia, el petroli, per aquesta nova paritat dòlar-euro, tenim un avantatge. No hem d’oblidar que aquí tenim indústries, com ara la de components per a l’automoció i la química, que consumeixen molta energia”.

Crèdit i deute.

El sector financer, tot i aprofitar, d’una banda, la generosa liquiditat que ha ofert el BCE durant aquest temps, d’una altra banda ha hagut de conformar-se amb uns marges reduïts, pel diferencial entre els tipus d’interès a curt i a llarg termini. Amb la pujada de tipus, sembla que tindria prou incentius per donar més volada a la inversió creditícia. Tampoc no hem d’oblidar que en el balanç dels bancs encara romanen molts actius en deute públic, que podrien perdre valor, així que caldrà veure, en cada cas, si s’imposarà la recuperació de marges per la inversió creditícia o, ans al contrari, pesarà com una llosa l’actiu de deute acumulat al balanç. Des de fonts bancàries, hom observa que “la nova concessió de crèdit ja mostra dinamisme, però cal veure fins a quin punt això es reflecteix en l’estoc de crèdit”. Tot i l’embranzida en el crèdit, sobretot l’hipotecari, l’estoc retrocedia per les amortitzacions que es feien precisament a causa d’aquest entorn de tipus baixos. “Una pujada gradual de tipus ajudarà a fer créixer l’estoc, perquè s’hauran limitat les amortitzacions.” A la llum dels resultats dels darrers tests d’estrès de la banca, “en què s’ha vist ben exposada la banca espanyola”, hom creu que “la pujada de tipus farà recuperar rendibilitat”.

Es frena la confiança empresarial

En els darrers mesos del 2018, sembla que els empresaris catalans no les tenen totes sobre cap a on va l’economia catalana, si hem de fer cas de l’indicador de confiança empresarial harmonitzat (ICEH), que es calcula a partir de les enquestes de les cambres de comerç i l’Idescat. El quart trimestre, l’índex ha patit un retrocés respecte del trimestre anterior, i ja són quatre trimestres del 2018 en taxes negatives. Així doncs, hom pot assegurar que enguany marca un canvi de tendència en les expectatives empresarials, que des que es va crear l’ICEH, el 2013, sempre havien evolucionat en sentit positiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.