Demografia i capital humà
En qualsevol cas, la reducció de la natalitat és un fenomen molt generalitzat a escala europea, i això explica l’envelliment progressiu de la població. Catalunya té un índex d’envelliment inferior a la mitjana de la zona euro, però la dinàmica més dèbil de la natalitat fa preveure que cada cop anirà convergint més. Les previsions demogràfiques que fan tant l’Idescat com l’INE auguren que la demografia continuarà a la baixa els propers anys, tot i que els moviments migratoris poden alterar aquestes previsions
La població de Catalunya supera els 7,5 milions d’habitants. Dins del rang de països de la UE, Catalunya se situa per sota d’Àustria (8,8 milions) i per sobre de Bulgària (7,1 milions) i Dinamarca (5,8 milions). De fet, dels 28 estats membres de la Unió Europea, tretze tenen una població inferior a la de Catalunya.
És un fet que la població catalana ha evolucionat al llarg de la història per l’impuls de moviments migratoris diversos. Les darreres onades del segle passat provenien de la resta de l’Estat espanyol, i un cop esgotades aquestes, l’augment de la població es va frenar. No va ser fins a principis del 2000 que va tenir lloc una nova onada migratòria, en aquest cas de procedències molt diverses, que va significar fer un salt endavant pel que fa a població. En efecte, des del començament del mil·lenni fins ara s’ha produït un creixement acumulat d’1,3 milions d’habitants, dels quals 1,1 milions provenen de la immigració i els 0,2 milions restants corresponen a la diferència entre natalitat i mortalitat, és a dir a l’anomenat moviment natural de la població.
Increment migratori.
L’evolució natural de la població també va presentar canvis durant aquests anys, tot i que es tracta de variacions d’un volum molt més reduït. Primer, amb un augment de la natalitat fins al 2010 impulsat sobretot per la població immigrant, i després a partir del 2012, amb una reducció significativa del nombre de naixements. Amb la taxa de mortalitat succeeix el contrari: primer es va reduir i d’ençà del 2011 va anar a l’alça. La reducció de la natalitat i l’augment de la mortalitat han fet reduir el creixement natural de la població. El 2017, la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions a Catalunya va ser de poc més de 600 persones; malgrat això, és un creixement positiu a diferència dels resultats de la mitjana de la UE ( i també d’Espanya) on és de signe contrari.
Aquests resultats negatius de la mitjana europea (i espanyola) és deuen al fet que la taxa de mortalitat és més elevada que la de natalitat. A Catalunya no és així, però tot i això la taxa de natalitat és més reduïda que a la UE i a la zona euro, on destaquen Irlanda, França i el Regne Unit amb les taxes més elevades, i Itàlia, Grècia, Espanya i Portugal amb les més baixes, molt probablement pel major impacte de la crisi en aquests quatre països.
L’envelliment.
L’evolució econòmica incideix en la dinàmica poblacional, però alhora l’evolució de la població afecta el creixement potencial de l’economia perquè determina el nombre de població en edat de treballar i el volum de població depenent. Més enllà del volum de població, però, el creixement potencial d’una economia depèn cada cop més del capital humà de la seva població, un factor que cada vegada té més pes en l’avenç i en la qualitat del creixement econòmic. En aquest sentit, el balanç de Catalunya és ambivalent: d’una banda, el volum de població amb estudis universitaris és força elevat respecte al nostre entorn econòmic, però el percentatge de població que disposa d’estudis secundaris (més enllà del nivell obligatori), i especialment de formació professional, està comparativament per sota dels estàndards europeus. D’altra banda, les taxes d’abandonament escolar prematur, tot i que s’han reduït de manera considerable, són encara força elevades.