opinio

Alguns comentaris

La desigualtat és una cosa consubstancial a la naturalesa humana: si es mira l’evolució de la humanitat des del neolític, el més normal, el més habitual, ha estat la desigualtat, la desigualtat extrema. El que ha fet que la desigualtat es reduís han estat una sèrie d’actes voluntaris, és a dir, el fet de buscar una major igualtat; i això va succeir a partir del moment en què es va veure que era necessari reduir la desigualtat. D’entrada, perquè les revoltes i els disturbis al llarg del segle XIX havien estat salvatges i havien anat creixent a causa de la misèria generada per l’acumulació capitalista, i això va fer que el poder tingués por

Alguns comentaris a una entrevista concedida per l’economista Thomas Piketty, autor de Capital i ideologia, Edicions 62 (2019) i publicada al diari Ara el 18 de gener passat .

Els meus comentaris.

• Penso que el motor de la història no són les ideologies, sinó la tecnologia i l’evolució de les capacitats econòmiques. La ideologia no existia en el segle XIII ni en el XVII i la història va continuar avançant.

• El pas: l’evolució del feudalisme al precapitalisme va ser inevitable i va venir donada perquè el sistema feudal es va esgotar quan ja no va poder donar més de si perquè l’evolució li va exigir coses que ja no podia donar, simplement això. Les tecnologies del transport i marítimes van evolucionar fins al punt que van possibilitar obtenir un benefici i una acumulació a través de l’activitat comercial que amb la terra era impossible obtenir.

• Els estats van néixer de la necessitat que el poder econòmic tenia d’eliminar la influència de l’Església, i ho van fer utilitzant el poder real. Quan va néixer l’estat en el segle XIV, del feudalisme, ja no en quedava gairebé res, però se seguia acceptant que el rei seguís comptant amb la legitimitat de Déu perquè encara era molt convenient. Les fronteres delimiten el límit de les propietats, de les parcel·les que contenen: les guerres religioses en l’Europa del segle XVI no van ser res més que una pugna entre famílies.

• La desigualtat és una cosa consubstancial a la naturalesa humana: si es mira l’evolució de la humanitat des del neolític, el més normal, el més habitual, ha estat la desigualtat, la desigualtat extrema. El que ha fet que la desigualtat es reduís han estat una sèrie d’actes voluntaris, és a dir, el fet de buscar una major igualtat; i això va succeir a partir del moment en què es va veure que era necessari reduir la desigualtat. D’entrada, perquè les revoltes i els disturbis al llarg del segle XIX havien estat salvatges i havien anat creixent a causa de la misèria generada per l’acumulació capitalista, i això va fer que el poder tingués por. A partir de principis del segle XX, es van començar a adoptar mesures socials. Després, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, pel mateix motiu, i també perquè es va veure que si la classe obrera se sentia protegida en termes socials rendia més i la mateixa protecció social generava PIB. Des de mitjans dels anys setanta, la desigualtat està augmentant, perquè cada vegada amb més certesa el poder econòmic aprecia que la igualtat no li aporta res i li costa diners; després, les mesures redistributives s’han anat reduint i la despesa social ha disminuït. No hi ha ideologia en això, tan sols utilitarisme del capital.

• No hi ha ni política ni ideologia en la propietat ni en la seva acumulació, ni en la seva concentració. El control que exerceix el poder econòmic sobre tots els ordres de la vida social i política és absolut. No hi ha ni un bri d’ideologia en l’operativa ni en l’estratègia d’un fons que administra 6 B $ (un sis seguit de dotze zeros), només la consecució de rendiments amb l’objectiu d’acumular-ne més i estendre el seu poder per generar més negoci. I la política sempre anirà al darrere, perquè la política no té instruments per oposar-s’hi, ja que els mercats redirigiran les decisions preses per polítics elegits per uns vots si aquestes decisions no quadren amb els interessos del poder econòmic. Sempre ha estat així: els monarques de la baixa edat mitjana depenien de prestadors; els del Renaixement, també; els del barroc, dels banquers, i els polítics d’avui depenen dels inversors que compren el deute que emeten els estats que governen.

• La reducció de la pobresa als països pobres és senzillament impossible, d’entrada perquè no és interessant dedicar-hi recursos per reduir-la. Mai ho ha estat, però ara menys, perquè si sempre hi ha hagut un excés d’oferta laboral en l’àmbit mundial, ara aquest excés s’està donant als països desenvolupats, i l’única manera que la immensa majoria de la població té d’obtenir una renda és a través de la seva feina, i la demanda de feina està caient en picat. Hi ha una tendència cap a una espècie de bonisme que assenyala cap a l’esperança: si es fa això i allò, si s’acullen més migrants, la pobresa d’aquests països es reduirà, la qual cosa no és veritat perquè la necessitat de factor treball és decreixent, és a dir, hi ha un excés de població activa i susceptible de ser activa, tant en les economies subdesenvolupades com en les desenvolupades: l’augment creixent de la subocupació i de la precarietat laboral n’és un signe clar.

• Penso que el nativisme i el socialnativisme són posicions pròpies de realitats no eficients i amb un excés de recursos, i que seran erradicades amb el nou model després de la fi definitiva de la crisi: si una companyia noruega busca una persona especialista en roques sedimentàries tant li farà el color de la seva pell, la seva nacionalitat, la seva procedència, les seves capacitats físiques, si porta al cap un plomall i fins i tot on resideix. Avui sí que importa tot això, la qual cosa és ineficient; demà no, perquè l’eficiència serà l’única cosa important. Què bé, oi? Tanmateix, això tindrà conseqüències, com que el veí passarà a no ser necessari i la desigualtat creixerà.

• La solidaritat i la participació estan molt bé… quan la població és necessària per fer coses, sempre que una part significativa de la població tingui una posició de renda suficient, sobretot si aquesta població ve de moments en què l’ha tinguda o ha cregut que la tenia. Ara bé, quan això no és així, la població es revolta perquè percep que perd i que no es recupera, i aquesta sensació serà creixent i aleshores les protestes contra els megarics augmentaran (dins d’un ordre, naturalment). Gravar les fortunes, els ingressos i els patrimonis penso que no té sentit perquè es redueix el producte obtingut: el que s’ha generat. I per evitar aquests impostos hi ha mètodes i maneres que els assessors d’aquests megarics coneixen a la perfecció. Volem obtenir recursos fiscals i eliminar el frau? Eliminem el diner fiduciari i establim un impost ultraprogressiu sobre la despesa de qualsevol tipus de bé segons el valor dels béns, amb tipus negatius en els béns bàsics. Aleshores, la competència fiscal desapareixerà.

• Estats, federacions… Tot i que no s’admeti perquè ara toca una altra cosa, el cert és que ja s’està anant cap a l’Europa, cap al món, de les dues velocitats, format per les zones, les àrees, que sí que tenen possibilitats i les zones que no en tenen. Les primeres col·laboraran entre si i aniran a més; les segones seran regulades per entitats tipus megaestats i sobreviuran, només això. I no hi ha nacionalisme o ideologia en això, sinó simple i pura eficiència.

I recordeu, per si ho havíeu oblidat: les revolucions ja no estan de moda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.