Probablement, un dels col·lectius professionals que més coneixement té de la salut dels nostres edificis és el dels bombers, ja que una part de les seves sortides diàries estan relacionades amb la caiguda d’elements arquitectònics de les façanes. Des del 2016, Antonio Trujillo, un arquitecte tècnic de Cuenca, recopila totes les intervencions de què té coneixement per la premsa en un perfil de Twitter amb el nom de Cornisómetro. Doncs bé, en els anys 2016 i 2017, va comptabilitzar fins a 1.079 incidents a tot l’Estat, en la meitat dels quals se n’assenyala la causa: en el 35% es tracta d’immobles abandonats; en el 18% i el 14% s’assenyalen la pluja i el vent, respectivament, com a responsables i en el 14%, la falta de conservació (segurament en els anteriors aquesta és també la raó de fons). “Hi ha una falta total de cultura del manteniment al nostre país”, assegura Francisco Diéguez, director general de l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITeC).

Ara bé, Diéguez segrega el sector “industrial”, és a dir els hotels, hospitals o oficines, on les tasques de manteniment estan més o menys programades i s’executen religiosament, del residencial, on la divisió horitzontal de la propietat dels immobles contribueix a la falta d’observança de les normes de custòdia més elementals.

A aquesta falta de cultura se suma l’envelliment del parc. Segons el darrer cens de població i habitatges del 2011, a Catalunya hi ha 1.177.321 edificis d’habitatges. D’aquests edificis, una mica més de 700.000 es van construir abans dels anys vuitanta, és a dir que gairebé un 60% de parc d’habitatges té més de quaranta anys de vida. Cal recordar que als quaranta-cinc anys és obligatori passar la inspecció tècnica (ITE). La ITV dels edificis està proporcionant informació molt valuosa sobre el seu estat. S’ha de dir, però, que les sol·licituds de certificats presentades varia molt d’un any a un altre, perquè l’activació de les comunitats de propietaris sovint respon a campanyes informatives i amenaces de sanció. Així, el 2018, com a resposta a una carta de la Generalitat, les sol·licituds es van més que triplicar, passant de 9.062 el 2017 a 29.666 el 2018. Els resultats són que només el 13% dels edificis tenen informes d’apte sense deficiències. Una mica més del 40% presenten deficiències lleus i el 32%, deficiències importants. En el 10% dels casos es denega per problemes molt greus que presenten risc per a persones o béns.

Des del 2011 i fins al juny del 2019, s’havien presentat 67.288 ITE en el conjunt del territori, una xifra molt allunyada de l’estoc total d’habitatges. Per això, el Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona pensa que cal fer més esforços per augmentar el coneixement de la salut real dels edificis d’habitatges i proposa la creació d’un baròmetre del manteniment dels edificis que permeti fer un bon diagnòstic del parc edificat i amb l’objectiu de poder impulsar polítiques públiques. “Necessitem agregar totes les dades de què disposem, amb les de l’ITE no n’hi ha prou, per fer polítiques públiques basades en informació i no en ideologia”, afirma Jordi Marrot, cap de la unitat de rehabilitació i medi ambient del Col·legi. Marrot posa l’exemple del govern basc, que amb el big data i la intel·ligència artificial ha aconseguit posar cara a la realitat del parc d’habitatges del País Basc. Entre altres informacions, també incorporen les de les sortides dels bombers. L’objectiu és fer polítiques de bisturí i ajustar les actuacions. La precisió és important en aquests moments: “Els pròxims anys s’haurà de fer una intervenció de gran envergadura, el futur depèn de les actuacions que es facin sobre la ciutat construïda”, preveu Marrot.

El repte també està en l’adaptació als nous requeriments normatius més exigents en aspectes com l’eficiència energètica i el medi ambient. La primera regulació sobre l’aïllament tèrmic dels habitatges és del 1979, però era molt tèbia; això vol dir que bona part del parc està obsolet i s’haurà de posar al dia. També caldrà millorar la protecció davant del radó, un gas que provoca càncer. Quan es construeix un habitatge nou ja es té en compte com actuar, però cal veure què es fa amb els edificis construïts. L’amiant i el ciment aluminós, utilitzats com a materials constructius en el passat, també suposen reptes que cal abordar. “Sense un observatori són problemes difícils d’atacar”, insisteix Marrot.

Des de l’ITeC es proposa un nou enfocament de l’edificació. “Nosaltres defensem que a efectes de calcular el cost s’ampliï el focus i que es vegi tot el cicle de vida de l’edifici, començant pel projecte i la construcció, però continuant pel període d’explotació i arribant al final de la vida de l’immoble”, explica Diéguez. Segons això, el cost de construir és només una part petita del cost global, ni en les obres més sofisticades arriba al 50%. La part més important és la conservació que allarga la vida de l’immoble. Diéguez calcula que anualment s’hauria d’invertir entre un 3 i 4%, és a dir entre 3.000 i 5.000 euros, a aquesta fita.

Són càlculs que ara no es fan. La gent compra un pis pel preu inicial, per la ubicació o per raons estètiques. Si el manteniment pesés en la decisió, canviarien algunes coses: per exemple, la qualitat de la construcció: “Estaríem disposats a invertir més per una obra que després ens ajudés a estalviar al llarg del seu cicle de vida. “Ara tenim una visió molt limitada”, es lamenta Diéguez.