opinio

Joves entre crisis

A finals del 2019 la taxa d’atur fins als 24 anys era del 26%, molt per sobre de la del conjunt de la població (10,5%). I, tot i que no sabem encara el recorregut de la crisi actual, tenim com a referència que l’atur dels joves va sobrepassar el 50% durant la crisi anterior. De moment, les dades del tercer trimestre d’enguany mostren que aquesta taxa ja se situa en el 33,8%, contra el 13,2% per al conjunt de la població

A banda dels efectes sanitaris, la pandèmia està tenint repercussions econòmiques i socials específiques en els diferents col·lectius de població. En el cas dels joves, i aquest és el centre d’interès d’aquest article, la primera conseqüència ha estat una pèrdua de llocs de treball més pronunciada que en la resta de població, entre altres coses perquè les seves ocupacions laborals prèvies eren ja més precàries. En pocs anys, bona part de dues generacions de joves han vist els seus projectes vitals en el millor dels casos ajornats, o tallats d’arrel en els pitjors, primer per la crisi del 2008 i ara per la pandèmia del 2020.

La capacitat d’adaptació dels joves sempre és més elevada que la de la resta de la població, sobretot si els pares (i de vegades els avis) continuen sent el seu recurs de darrera instància. No cal dir que hi ha joves capaços d’aixecar el vol per si sols en les situacions més adverses, o joves que quan no queda més remei també ho fan, però què passa amb tants com són els que estan condemnats a dependre dels pares i fins i tot dels avis, o, pitjor encara, a dependre dels serveis socials, un fet lamentablement creixent. Les repercussions poden ser devastadores a títol personal, però també social, i cal preguntar-se si la societat es pot permetre que molts dels seus joves, que són el seu futur, s’hagin de veure abocats a la pura subsistència o haver d’emigrar ells i el seu capital humà, perquè els que no tenen suficient capital humà comercialitzable ni això podran fer.

Malgrat que englobem els joves en un sol col·lectiu, hi ha situacions molt polaritzades. D’una banda, a Catalunya el 47,3% de joves (de 30 a 34 anys) té formació universitària (un percentatge que és 7 punts percentuals superior a la mitjana de la UE), un fet en principi positiu si tingués també la seva translació professional, cosa que passa menys del necessari. D’una altra banda, i aquest és el fenomen més preocupant, el 19% dels joves abandonen a Catalunya els estudis prematurament (9 punts percentuals més que a la UE), cursen només la formació obligatòria, sense cap especialització ni formació professional. És a dir, tenim joves amb més formació universitària, però també més joves amb una formació inferior a la mitjana europea. S’ajusta aquest grau de formació a les necessitats laborals? És evident que no, en vista de les elevades taxes d’atur comparatives: el 2019 a Catalunya la taxa d’atur dels joves fins als 24 anys era superior en 11,3 punts percentuals a la mitjana europea, i la taxa d’atur de la població fins als 29 anys ho era en 8,6 punts percentuals.

Caldria analitzar també en profunditat l’arrel de les diferències per sexes, que són molt acusades. Entre les noies hi ha un percentatge més elevat que tenen formació universitària (57%, contra el 44% els nois), mentre que el grau d’abandó escolar prematur és força inferior (13%, contra el 24% els nois). Això explica que hi hagi una incorporació més elevada dels nois al mercat de treball, que redunda alhora en una taxa d’atur també més gran d’aquests darrers, ja que de fet la taxa d’ocupació dels dos sexes és força similar. Tornant al conjunt dels joves, malgrat la millora dels darrers anys, a finals del 2019 la taxa d’atur fins als 24 anys era del 26%, molt per sobre de la del conjunt de la població (10,5%). I, tot i que no sabem encara el recorregut de la crisi actual, tenim com a referència que l’atur dels joves va sobrepassar el 50% durant la crisi anterior. De moment, les dades del tercer trimestre d’enguany mostren que aquesta taxa ja se situa en el 33,8%, contra el 13,2% per al conjunt de la població.

Aquests resultats agreujaran encara més el major risc de pobresa i exclusió social dels joves i també la seva limitada capacitat d’emancipació residencial, malmesa per la manca de treball i d’ajuts per accedir a l’habitatge. Només cal afegir-hi el llegat de deute públic que deixarà la pandèmia rere seu, per veure que l’herència generacional que rebran serà ben galdosa.

Més enllà del debat que caldria fer respecte a això en termes de justícia intergeneracional, és difícil pensar que es podran posar remei als problemes estructurals actuals de l’economia i de la societat si es desaprofita el potencial i la capacitat transformadora dels joves.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.