opinio

La muntanya i el ratolí

Cal destacar la voluntat de mantenir el poder adquisitiu de les pensions tot acoblant-les a l’evolució del cost de la vida, mesurat per l’IPC

CaixaBank, 8.000 o 10.000. Sabadell, 1.800 i Santander, 3.000. Són els treballadors de les entitats financeres que es preveu que seran acomiadats a curt termini. La crisi del 2008 va deixar al carrer 100.000 persones, moltes d’elles amb jubilacions anticipades complementades per l’entitat financera amb prou generositat perquè els conflictes no fossin excessius. I, així, les grans empreses energètiques, de telecomunicacions i moltes altres.

La jubilació anticipada ha estat des de fa anys la sortida menys traumàtica per a molts treballadors sobrants. La viabilitat o els beneficis de moltes grans empreses es fonamenten en els ajustaments de plantilla més envellida, amb salaris més alts –ni que sigui per antiguitat- i que es considera que poden adaptar-se menys al canvi tecnològic i a la flexibilitat de funcions. Així, malgrat que l’edat teòrica de jubilació va allargant-se, a base d’un trimestre addicional per any fins als 67 anys previstos per al 2027, l’edat real -64,4 anys a hores d’ara- continua per sota i la càrrega addicional que ha de suportar el sistema de la Seguretat Social és més elevada.

Com no podia ser d’altra manera, una de les recomanacions acordades en la comissió de forces polítiques per revisar els famosos Pactes de Toledo ha estat acostar l’edat real de jubilació a l’edat teòrica. Però els plans d’acomiadaments de la banca i de les grans empreses continuen com si sentissin ploure.

Hi ha qui diu que la muntanya -quatre anys de discussions de les forces polítiques- ha parit un ratolí, una reforma molt migrada del sistema actual de pensions per assegurar-ne la viabilitat futura. Potser no hi ha grans canvis. El problema és si es duran a terme, com l’ajustament de la jubilació anticipada a l’edat legal.

L’altre gran element amb potencial per capgirar el dèficit actual dels comptes de la Seguretat Social és que aquesta no es faci càrrec de prestacions com ara les polítiques de promoció de l’ocupació -siguin per a determinats sectors o col·lectius de treballadors- o de prestacions familiars -maternitat o paternitat... Són vora 23.000 M€, un 14% de la despesa de la Seguretat Social.

Aquestes polítiques sempre es basen en el fet de reduir o eliminar les quotes a la Seguretat Social i ara es proposa que les paguin a càrrec dels pressupostos generals. Uns pressupostos que no descansen només sobre les rendes del treball -com les quotes socials-, sinó que tenen un caràcter més de redistribució i es financen també amb el consum -IVA i impostos especials- i els beneficis empresarials.

Finalment, cal destacar la voluntat de mantenir el poder adquisitiu de les pensions tot acoblant-les a l’evolució del cost de la vida, mesurat per l’IPC. És un canvi cabdal respecte a la darrera reforma de Rajoy, que preveia augments del 0,25% cada any. A Europa bufen nous vents per finalitzar l’etapa d’austeritat i afrontar les emergències socials derivades de la covid. Vents que sembla que també han afectat les pensions. Si l’evolució dels comptes públics i dels mercats financers no ho tomba més d’hora que tard, potser sí que, discretament aquesta vegada, la muntanya no ha parit un ratolí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.