opinio

DE MEMÒRIA

De Fairhope (1921) a Iberia (1931)

A Catalunya, un petit equip tecnicopolític va projectar una capital federal per a la nova república: una ciutat jardí que no havia de superar els 150.000 habitants

El 1921, l’urbanista i economista Cebrià Montoliu va projectar a l’estat d’Alabama, als EUA, la ciutat de Fairhope, una ciutat jardí que, cent anys després, segueix suscitant interès. Ara hi ha els treballs d’analistes com Christiane Grassemann Collins, Ann Kaiser, i Susan Larson, o l’arquitecta Mònica Soto Albó.

Deu anys després, l’urbanista i escriptor Nicolau M. Rubió i Tudurí (que havia succeït Montoliu com a secretari de la Societat Cívica La Ciutat Jardí quan Montoliu va marxar als Estats Units) va imaginar Ibèria, una ciutat jardí que havia de ser la capital federal de la República espanyola. Els estats federals de fora d’ Europa tendien a projectar i a construir de bell nou les ciutats que en serien la capital politicoadministrativa. És el cas de Washington als EUA, Canberra a Austràlia i Nova Delhi a l’Índia.

La república federal espanyola del 1873 va mantenir la ciutat de Madrid com a capital. La República espanyola del 1931, també. Però, a Catalunya, un petit equip tecnicopolític projectà una capital federal per a la nova república: una ciutat jardí que no havia de superar els 150.000 habitants.

Aquest equip estava format per Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981), arquitecte, assagista, urbanista i novel·lista; Ramon Reventós (1892-1976), arquitecte, i Santiago Rubió i Tudurí (1892-1980), enginyer industrial, i estudiós. El projecte va ser presentat a Barcelona, a la Sala Parés. Se’n feu una presentació amb fotos a la revista Mirador.

El projecte parteix d’una pregunta: “Cal dir que una república federal (si Espanya ho arriba a ser) no pot tenir per capital una ciutat avesada a cinc-cents anys de centralització?” La proposta de nom -Iberia- es basava en la localització de la ciutat, en terres aragoneses, al costat del riu Ebre, i era una referència a tota la península Ibèrica. S’havia triat una àrea prop de Utebo, al nord de Saragossa, a mig camí entre Barcelona i Madrid i València i Bilbao.

La nova ciutat havia de tenir cinc funcions: 1) Ser la seu del Parlament, de la residència presidencial, de les oficines del govern, dels alts tribunals de justícia i del comandament de la Guàrdia Federal. I del banc emissor: la Casa de la Moneda. Tot, localitzat en una franja paral·lela a l’Ebre. 2) Els habitatges dels funcionaris i del personal de serveis: tres rengles de gratacels de 120 m. d’alçada. 3) El descans i el lleure, en parcs urbans i camps d’esports, i els centres comercials, situats entre el segon i el tercer rengle de gratacels. 4) Els transports interns: un metro soterrat i un telefèric (projectats per l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí). Una nova ciutat, doncs, sense quasi transport privat (automòbils). I, amb importants transports externs: un camp d’aviació, amb una estació aèria ferroviària i automobilista, connectada a un hotel terminus de 240 m. 5. Les representacions de les grans empreses, i les ambaixades. La nova ciutat no tindria, doncs, ni caràcter industrial, ni de gran centre comercial i logístic, i no seria ni una city financera, ni una ciutat universitària. Seria, segons el mateix Nicolau M. Rubió i Tudurí, un “joc de dòmino amb fitxes blanques”. Donaria joc, sense quedar-se amb la banca.

Les comunitats jardí

El 2008, Jordi Franquesa presenta la tesi doctoral Una experiència urbana a retrobar. Les comunitats jardí a Catalunya. Dirigida per Joaquim Sabaté, és un catàleg -i un atles- dels nombrosos projectes urbans catalans (duts a terme, o no, entre el 1900 i els anys seixanta) inspirats en la teoria de la ciutat jardí presentada a Catalunya per Cebrià Montoliu, des del Museu Social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.