opinio

Ens ha canviat la pandèmia?

Edith Cavell, la infermera que va salvar desenes de vides durant la Primera Guerra Mundial, va dir: “No puc parar mentre hi hagi vides per salvar.” Necessitem líders amb aquesta forta motivació per ajudar els altres. És moment de seguir empenyent sense defallir. De “salvar” estats d’ànim, esgotaments i crisis per connectar-los amb l’oportunitat i l’esperança

Poques vegades haurem desitjat tant que acabés un any. I és que el 2020 el recordarem sempre perquè ens va portar una pandèmia que ha canviat el món, fent-nos sentir vulnerables i fràgils davant la malaltia, obligant-nos a tancar-nos, portant a la fallida milers d’empreses...

Però les persones hem canviat? Som ara millors? Vegem-ho des de diferents àmbits:

Àmbit intrapersonal.

La pandèmia ens ha posat en contacte amb les nostres emocions més genuïnes i bàsiques: de la por hem après la necessitat de protegir-nos; hem connectat amb la tristesa, connectant amb nosaltres mateixos, plorant per aquells que ens han deixat. El virus ens ha connectat amb la ràbia, la frustració, la impotència... Ens ha recordat que no som déus. I també ens ha donat força, determinació. Ens ha connectat amb la solidaritat i amb la generositat, amb el goig dels petits moments.

Però també pot ser que no hàgim après res, i ens hàgim quedat en la queixa constant.

Àmbit interpersonal.

En aquest àmbit podríem pensar que la pandèmia ha tingut poc a oferir-nos: distància, aïllament, solitud... Però hem vist innombrables mostres d’altruisme; ens hem unit per reconèixer els nostres sanitaris, farmacèutics, caixers, transportistes... Hem cridat al món que ens necessitem. Ubuntu, que significa “una persona és una persona a causa de les altres”, ha pres el seu màxim significat. La vida perd molt del seu sentit si no la vivim en relació. Hem redescobert el plaer de compartir en família, amb la parella, amb els fills; de fer de la casa una autèntica llar.

Però pot ser que ens hàgim tancat en el nostre món de manera egoista o incomplint les normes del confinament.

Àmbit professional.

Crec que a moltes empreses la resposta sobre si la pandèmia ens ha canviat és “sí”. Hem preguntat a més de 450 persones en rol de direcció i a comandaments intermedis en el nostre Estudi de valor total (Total value index 2020) i la grata sorpresa ha estat veure que mentre minvaven els recursos econòmics s’enfortien les relacions personals. Són molts els equips que ens expliquen que s’han unit més davant l’adversitat; que han demostrat una capacitat d’autonomia, de prendre decisions o d’optimitzar processos que en circumstàncies normals haurien trigat anys a millorar. Han estat els “herois” silenciosos.

Però en l’àmbit professional hi ha persones sense responsabilitat i persones amb responsabilitat sobre persones. La qüestió que ens hem de plantejar és: què ha passat amb el lideratge durant la pandèmia? Jo he vist lideratges que s’han ajustat mínimament a les noves circumstàncies (aplicar el teletreball o gestionar equips en remot) i lideratges que han entès que calia liderar de manera molt diferent perquè les necessitats eren molt diferents. A aquests últims, jo els he batejat com a lideratges en clau femenina (sense referir-nos, òbviament, al concepte home-dona).

I quines han estat aquestes claus?

1. Primer el primer: vetllar per la salut.

2. Gestió de les emocions: entendre i facilitar l’expressió de la por, la ràbia, la tristesa.

3. Interès real per escoltar i saber com estaven les persones.

4. Proximitat, virtual o física, segons s’hagi pogut.

5. Parlar molt amb les persones col·laboradores, no només per saber com anaven els resultats econòmics.

6. Confiar i generar confiança.

7. Reconeixement constant i sincer.

La necessitat de remuntar econòmicament els negocis és imperativa però no ho és més que la necessitat de cuidar les relacions. A aquesta cura és a la que ens referim com una mirada femenina en la manera de liderar.

Les preguntes són: hem estat a l’alçada com a “persones que gestionem persones”? Hem après i aplicat paciència, escolta, generositat, compassió i comprensió?

Més ens val que sigui així. Perquè, possiblement, el pitjor està per arribar. Som moltes les persones que ens reconeixem cansades, aclaparades, irritades... Però, si estem liderant equips, hem d’estar preparades per acompanyar-los en aquest tram final. Ens toca liderar quan les tropes estan ja esgotades.

Edith Cavell, la infermera que va salvar desenes de vides durant la Primera Guerra Mundial, va dir: “No puc parar mentre hi hagi vides per salvar.” Necessitem líders amb aquesta forta motivació per ajudar els altres. És moment de continuar empenyent sense defallir. De “salvar” estats d’ànim, esgotaments i crisis per connectar-los amb l’oportunitat i l’esperança. És moment d’impulsar, animar i també de somriure... I, quan sentim que les forces flaquegen, serà moment de mirar-nos compassivament, de perdonar-nos i fluir.

Si ho estem fent així, potser som ara millors persones... i potser, només potser, aquesta pandèmia haurà estat el millor regal de l’any 2020.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.