opinio

Excessives expectatives per al 2021

Per no tenir, ni disposem d’un mínim consens per reformar les principals pedres que tenim a la sabata econòmica: una baixa productivitat, un mercat laboral dual i inadaptat a una economia moderna, unes pensions insostenibles i al·lèrgiques a la reforma i una dimensió mitjana empresarial insuficient i poc competitiva

El menyspreu i la ràbia amb què hem acomiadat el 2020 han estat d’una rara però contundent unanimitat, talment com si l’entrada de l’any nou signifiqués per si mateixa deixar enrere l’acumulació de calamitats sanitàries, socials, econòmiques i, fins i tot, polítiques dels darrers deu mesos.

Potser s’ha dit reiteradament, però recordem que no tenim cap garantia que el 2021 sigui gaire millor, tot i que el 2020 ha deixat força alt el llistó de desgràcies. A tall d’exemple, hem començat l’any amb l’inici de la vacunació, la gran esperança dels mesos que tenim al davant, i ja ha generat mostres de gran incompetència en la gestió pública del procés d’aplicació de les vacunes, sectors de població reticents a ser immunitzats i dubtes importants de la seva efectivitat en sorgir soques del virus respecte a les quals els experts no aclareixen del tot ni la virulència ni el comportament davant les vacunes.

En el terreny econòmic –si és que no hi érem ja fent referència a la pandèmia–, el panorama encara és menys clar. Comencem dient que estem immersos en una crisi que, si bé està afectant tots els països i zones de món, sense excepcions conegudes, el ritme de sortida de la recessió està sent i serà molt diferent. I també entre sectors, perquè la incidència de les aturades econòmiques i dels conseqüents efectes són i seran diversos en intensitat, depenent de cada activitat econòmica.

Situem-nos en el nostre entorn català immediat, on va òbviament dirigida aquesta publicació que teniu a les mans o a la pantalla dels vostres dispositius, i tractem de donar algunes claus importants per a aquest desitjat (massa?) 2021.

Aquesta asimetria temporal i sectorial de la crisi que esmentàvem pot tenir a casa nostra dos efectes importants: en primer lloc i contra allò que feia suposar una crisi tan global, els més endarrerits en la represa disposarem de locomotores o països tractors que contribuiran positivament a la nostra recuperació. La novetat? Seran els països asiàtics els que jugaran aquest paper, amb l’inconvenient que la majoria són més exportadors que importadors i que són quasi irrellevants per al nostre enfonsat sector turístic. El segon efecte asimètric tampoc ens beneficia: és difícil pensar en àrees rellevants de la nostra economia que siguin guanyadores en aquesta crisi. Som dèbils en la majoria d’àmbits tecnològics que s’han accelerat amb la crisi, també en serveis i instrumental mèdic i farmacèutic, o en logística i distribució. Per tant, serem probablement incapaços de compensar la caiguda dràstica del turisme, el lleure i l’hostaleria en el que som (érem?) molt intensius; és a dir, les característiques essencials de la crisi no ens beneficien i, per tant, el 2021 presenta unes perspectives de recuperació ben ombrívoles.

L’entorn polític.

Un altre element rellevant és la nostra localització i entorn institucional i polític. A Catalunya, unes eleccions a la vista i, per tant, un nou legislatiu i govern no són mai l’escenari més recomanable per a l’estabilitat que requereix la sortida de la crisi. El replà espanyol no aporta tampoc la confiança suficient ni bones sensacions: una majoria parlamentària complicada i un govern dividit, amb una branca Podemos que entén la sortida estricta de la crisi com una incomoditat per aplicar la seva ideologia de transformació radical. En positiu, l’estadi superior, en què les institucions europees s’han reforçat i han respost bé a la crisi, just quan el Brexit, les dissonàncies populistes i la irresolta tensió nord-sud feien esperar el pitjor. En el terreny europeu, la dificultat no es troba en la disponibilitat i el disseny de les polítiques de recuperació, -monetàries i reals-, sinó en la seva execució, que malauradament serà en l’àmbit estatal i potser regional. I això sí que aixeca molt més que dubtes per no permetre’ns ser gaire optimistes el 2021.

Finalment, les debilitats intrínseques del nostre model econòmic, que no seran corregides –de fet, probablement no seran ni abordades– en aquest nou any. Per no tenir, ni disposem d’un mínim consens per reformar les principals pedres que tenim a la sabata econòmica: una baixa productivitat, un mercat laboral dual i inadaptat a una economia moderna, unes pensions insostenibles i al·lèrgiques a la reforma, una dimensió mitjana empresarial insuficient i poc competitiva i, potser, una baixa inclinació a l’emprenedoria, per una barreja d’aversió al risc i a l’esforç; i pel baix desig d’emulació d’un empresariat sempre menyspreat i poc respectat.

En definitiva, no estaria tan segur que haver-nos tret de sobre el 2020 sigui tan bona notícia, perquè el 2021 arriba carregat d’incerteses i mals auguris. Això sí, encara el tenim tot al davant i com l’avaluarem el proper 31 de desembre depèn en bona part de nosaltres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.