Política

ROCÍO GARCÍA

DIPUTADA DEL PSC AL PARLAMENT DE CATALUNYA

“He arribat al Parlament gràcies al meu pare”

“Va arribar i va dir: «Soc català i els meus fills seran catalans»”

“Faig el correcte si algú creu que una dona renuncia al seu futur polític per ser mare soltera”

ARRIBANT AL PRAT AMB LA SEVA FILLA
Rocío García es va casar molt jove però el matrimoni no va funcionar “per interessos molt diferents a la vida”, en part, perquè ella es va implicar molt en la vida social i política de Cornellà com a periodista de la ràdio local, primer, i després com a tècnica de comunicació de l’Ajuntament. Fa 14 anys va començar els tràmits per adoptar un fill a Nicaragua i l’any 2011 la Rocío aterrava al Prat amb la seva filla Alejandra. “Per mi ser mare no era únicament un tràmit. Era un sentiment molt profund”, explica de la foto que ha triat.
La igualtat d’oportunitats en la cultura avui no existeix. Estudiem crear el ‘bonus’ cultural català
Crec que si no has tingut una gestió municipal activa no pots ser parlamentari

Comencem parlant de la seva condició de mare monoparental amb una filla adoptada a Nicaragua.

Per què va anar a buscar la filla a Nicaragua?
A Cornellà tenim un vincle molt gran amb Nicaragua. Jo havia estat regidora de Cooperació i Solidaritat del 2003 al 2007. Estem agermanats amb Jinotega, i les famílies amb qui jo tenia més contacte, periodistes locals, eren residents del municipi i havien adoptat nens nicaragüencs. I em vaig animar. El 2007 vaig començar a fer els tràmits. En aquell moment jo feia el trànsit a la política però, personalment, tenia el cor posat en aquell fill o filla –mai vaig triar què havia de ser–. Ja era tinenta d’alcalde de Cultura, Educació i Joventut i fins i tot alguns companys em preguntaven com m’ho faria. “Doncs, sola, i ho faré segur perquè és un desig molt gran i m’acompanya la meva família.”
Era anar contra corrent ser mare soltera?
Sí.
I ara, també?
Sí. Però no m’ho vaig plantejar. Jo la pregunta que em vaig fer és si m’agradava estar en política. Vaig estar meditant-ho més d’un any, no va ser una precipitació. M’agradava la gestió pública, construir la meva ciutat. Jo vaig néixer al barri de Sant Ildefons. Els meus pares van migrar d’Extremadura. Em van cridar per anar a buscar la nena al mig de la campanya municipal del 2011. Després de la junta de govern, ràpidament vaig anar a veure l’alcalde Balmón per dir-li que me n’anava a Nicaragua. Em va demanar que m’esperés a acabar la campanya i a constituir els ajuntaments. Portava cinc anys de tràmits i ja no venia d’uns dies. Recordo la frase d’un company: “Acabes d’engegar a rodar el teu futur polític.” Vaig pensar: “Probablement estic fent el correcte si algú creu que una dona està renunciant al seu futur polític per ser mare soltera.” Sempre recordo, de petita, tenir la sensació d’anar contra corrent com el salmó. Ara el corrent acompanya, però en aquell moment no.
Entenc que ha deixat moltes responsabilitats locals per ser diputada.
Jo ho entenc diferent. La responsabilitat que m’encomana ara Salvador Illa no és únicament ser portaveu de Cultura sinó formar part d’aquest govern alternatiu. No és venir un dia i llegir una proposta de resolució sinó fer de consellera de Cultura del govern alternatiu. Des del meu punt de vista, i és el que intento fer, és conèixer tot el territori. Ahir [diumenge] vaig estar a Lleida. Conèixer-lo, fer propostes, fer seguiment dels temes, fer una oposició útil i constructiva al govern i, a més, soc a altres comissions com ara Educació i a Afers Exteriors, on porto Solidaritat i Cooperació Internacional. I com a periodista soc a la comissió de control de la CCMA, on tenim un compromís de refundació dels mitjans públics.
Tenia màxima responsabilitat a Cornellà i la van anar a buscar per al Parlament. Hi ha una intenció de futur?
No ho sé. La primera sorpresa he estat jo. Soc molt de Cornellà i baixllobregatina i, evidentment, molta gent em coneixia i ha confiat en mi. No tinc dubtes que la proposta de la meva federació va ser pensar en mi com una dona que podia aportar valor en diferents àmbits on he tingut responsabilitat pública. De fet, ara seré la diputada per representar la meva comarca perquè la primera era l’Eva Granados. Aquesta responsabilitat és molt important per a mi. De fet, ja ens hem vist amb tots els municipis i tenim la llista de mancances en matèria educativa, salut, serveis socials o equipaments culturals.
Què li sembla l’experiència de diputada?
No m’ho havia plantejat mai, no en tenia l’ambició, que és ben legítima. Com que hem començat amb les restriccions per la Covid-19, no ens podíem relacionar, tampoc entrar a l’hemicicle. Com en la campanya electoral, a través de pantalles. Quan vaig pujar les escales del Parlament, vaig pensar: “Com és possible venint d’una família molt humil?” El meu pare va arribar a Catalunya als anys 60, va partir de zero, després es va casar amb la meva mare i també ella va venir. Vaig pensar: “Com he pogut fer aquest camí i arribar a pujar per aquestes escales?” El meu pare va morir fa nou anys i penso en ell cada dia. Vaig pensar que era gràcies a ell. Era un home que va patir una dura repressió a Extremadura durant la postguerra per ser d’esquerres i socialista. Ell va arribar a Catalunya i va dir: “Jo soc català i els meus fills ho seran.” Això als anys 60 era visionari, quan ningú parlava d’aquesta integració. A Sant Ildefons ningú parlava català. Ell va buscar una escola privada catalanista, laica, fundada per tres matrimonis de Lleida i València. Jo parlo català des dels cinc anys, quan estava prohibit. Vaig aprendre a ballar sardanes i la cultura popular catalana, i l’esport també, perquè era una escola molt visionària i inclusiva. El que més he enyorat des del primer dia és la gent. Soc molt de la gent. Aquesta absència, aquest silenci, per mi buidor. Aquest gran edifici [el Parlament], la casa de la democràcia catalana i no hi és la ciutadania. Crec que si no has tingut una gestió municipal activa no pots ser parlamentari.
Ara també reserva temps per anar pel país?
Sí, intento fer-ho amb els companys de les diferents demarcacions. Intento estar molt activa en la vida cultural de Barcelona i Catalunya. Fins ara crec que tot era bastant política de Barcelona. Des del punt de vista cultural hi ha projectes, activitat, creació i innovació més enllà de Barcelona. Han de sentir que se’ls escolta, se’ls atén.
Parla d’un dèficit del PSC o general dels partits?
En política cultural és la gran crítica que ens han fet sempre, no a nosaltres, els socialistes, sinó a tots, al centralisme de Barcelona. S’ha donat suport a projectes importants a Girona o Tarragona però t’apropes al territori i encara et diuen: “Us mireu massa el melic.” Una de les propostes que vam aprovar al pla de treball del govern alternatiu és un pla de xoc per a la recuperació de la cultura al país. És urgent un increment del pressupost el 2022. El sector cultural no pot resistir més: els períodes de tancament, la manca d’aforaments, totes les obres que han hagut de fer per adaptar-se a la Covid. Hem de fer una aposta endavant amb els ensenyaments artístics i estudiem crear el bonus cultural català per estabilitzar les programacions. Hem de generar nou públic. Si les famílies no són habituals de la cultura, no la consumiran. Cal ajudar els espais culturals però també les famílies perquè hi accedeixin en condicions econòmiques. La igualtat d’oportunitats en la cultura avui no existeix.

Periodista i política local

De la facultat de Periodisme mateix va entrar a treballar a Ràdio Cornellà: “El dia que em vaig matricular a la facultat, vaig anar a trucar a la porta de l’emissora.” Fins avui ha fet vida periodística i política, sempre a la ciutat del Baix Llobregat. Va entrar a l’Ajuntament en una plaça que primer era de periodista i després es va transformar en tècnica superior en comunicació. Era el 1991 i ja havia acabat la carrera. “Coneixia molt bé el municipi perquè estava vinculada a entitats culturals i esportives, i la comarca perquè havia col·laborat en mitjans comarcals.” Aleshores, diu, no militava al PSC. Va acabar dirigint l’emissora municipal del 2000 al 2003. Aquell mateix any, el darrer que José Montilla es va presentar d’alcalde per Cornellà –el 2004 cediria el lloc a Antonio Balmón i se n’aniria de ministre d’Indústria–, Rocío García va ser la primera dona de la llista, la número 5 i quan no hi havia encara candidatures paritàries. Després va ser la primera dona tinenta d’alcalde de la ciutat, a proposta ja de l’alcalde Balmón. Des d’aquest juliol, en què ha pres possessió del càrrec de diputada al Parlament, ja només és regidora.

Rocío García Pérez

Rocío García Pérez va néixer el 2 de març del 1968 a Cornellà de Llobregat, es va llicenciar en ciències de la comunicació a la UAB i té un postgrau en ciència política i dret constitucional per la UB.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.