Un pacient que viu al carrer arriba a una consulta d’urgències amb mal a les cames. Ja li havien causat problemes anteriorment, però les ha desatès i en retirar-li les benes, brutes i podrides per pluges passades, els sanitaris descobreixen cucs que surten d’úlceres greument infectades. Un altre sensesostre és visitat per un metge del SEM, però en aquest cas és un vell conegut: enguany ja ha estat atès en 62 ocasions pel Sistema d’Emergències Mèdiques per intoxicacions que el deixen al límit de la supervivència.

Aquests són alguns dels casos amb els quals ha de treballar dia a dia la sanitat pública, però sobretot la crua realitat del col·lectiu de persones sense habitatge, una circumstància que condiciona de manera molt evident la seva salut. No tenir llar implica tenir una esperança de vida entre 12 i 30 anys més baixa que la de la població general, d’acord amb les dades presentades en la jornada Salut sense llar organitzada fa uns dies pel Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB).

Que el nivell socioeconòmic determina l’estat de salut ja se sabia, però en canvi no hi ha gaire informació sobre quin és l’estat de les persones que viuen al carrer. Només a Barcelona són 1.231, segons el darrer recompte de la Fundació Arrels. Un dels pocs estudis sobre el tema l’ha liderat Daniel Roca, metge del CAP Drassanes. Amb 150 enquestes a persones sense sostre ha pogut determinar que la incidència de la malaltia pulmonar obstructiva crònica en aquest col·lectiu és cinc cops més gran que l’habitual, mentre que les hepatopaties es multipliquen per 20, per una clara relació amb l’alcoholisme. Els sensesostre són malalts de cap a peus. Més d’una tercera part del col·lectiu té infeccions cutànies –“sovint als peus perquè pateixen molt”, assenyalava una de les persones que els atén– i tres de cada quatre tenen una malaltia mental. “L’afectació en aquest col·lectiu és una autèntica catàstrofe”, constatava Roca.

Jordi Rodríguez, una persona afectada pel sensellarisme, també va oferir el seu testimoni en les jornades del CoMB. “Passes molt de temps sol amb els teus pensaments, tot el dia sentint cotxes i amb el cap com un bombo. Suportant mirades, suportant no mirades... Necessites un referent per tornar-te a edificar. Una persona sense llar és una persona amb totes les necessitats”, argumentava. Rodríguez confessava que quan ha requerit l’atenció de la sanitat pública ha tingut experiències molt dispars: “M’han vexat, però també m’han tractat com un germà.”

Metges, infermeres i cuidadors coincideixen a remarcar que l’apropament entre la sanitat i el tercer sector propiciat per la pandèmia pot revertir en millores cap a l’atenció als sensesostre, que sovint presenta moltes dificultats. “Què han de fer amb una recepta si no tenen diners?”, “com es recuperen d’una operació si de l’hospital tornen al carrer?”, reflexionaven alguns dels participants en les jornades, de les quals sortirà un grup de treball per continuar avançant amb propostes concretes per millorar aquesta situació.

La millor opció, queda clar, seria una política valenta i integral que, com ha passat a Finlàndia, pogués posar fi a aquesta situació. Ja s’ha vist que el fet de disposar d’un domicili estable comporta una reducció d’un 50 a un 70% del consum d’alcohol. És un dels principals llasts d’aquest col·lectiu, però a la vegada una de les vies que els ajuden a suportar la seva situació. Les dades aportades per Montse Bartroli, responsable del servei de prevenció i atenció a les drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, també apunten a una reducció important del consum de drogues. “Seria ideal que un metge pogués receptar un habitatge a una persona sense llar”, desitjava Jordi Rodríguez.